Esperant que es mori

Un relat de: touchyourbottom
-La meva famíla (exfamília) està esperant que em mori.

No era pas la primera vegada que li ho deia. Ho tenia coll avall (o ho feia veure bé).

-No t'han vençut. Els has guanyat. Ells només viuen amb els diners i per als diners. I sí, calen ingressos per subsistir, però tu has trascendit a tota aquesta gentussa. La compartició biològica importa una merda.

A ell, que volia riure -i viure, per més que s'entestés en definir l'existència com un mal tràngol- li va venir la tos bronquítica que mai el deixava ni el deixaria de petja. Quan s'esdevenia, ella, amb ferma vehemència cerebral, traslladava i escopia el mal al pare, a la mare i a les germanes de l'home que s'estimava. Malparits, que s'havien cregut!

En un recó d'ell s'amagava la certesa d'un final tràgic al qual s'hi brindaria si continuava asseverant 'la mort no és dolenta'. A ella li sabia greu, odiava sentir-ho. Ell la pressentia dins un ventall: una insuficiència respiratòria, els pulmons excessivament cardats; o un accident de trànsit per conduir massa hores amb els ulls sortint de les conques, sorprès per aguantar tant, amb la son punxant cada cèl·lula; o d'inanició i misèria quan la minsa fortuneta d'un parent un pèl excèntric amb els gens més afins s'hagués exhaurit; o, el pitjor, el buit de l'amor, anhel que si esdevenia irrealitzable, aniria corsecant-li l'ànima àvida d'entregar-se amb tanta llum que encegava.

Van fer l'amor, un cop més, una obra d'art. Junts teixien una atmosfera que costaria de trencar a l'hora del comiat. Ella no era del tot lliure i ell, que era poc corrent, a la seva manera, tampoc. Havia de moure's cap aquí cap allà, com si temés ser encalçat.

Quan tornessin a coincidir buscant-se i no buscant-se tot i buscant-se la carn voldria ser dèbil novament. I només seria un subterfugi de tant més que els unia i que, hiperactius mentals com eren, els calmava a còpia de petons amb tendència a l'infinit i el que els seguia.

Ella desitjava esborrar la intuïció que li tornava com una menja mal païda que corroborava pèssims auguris arran de la tos profunda i arrelada de l'antigeni -com ell es plaïa d'etiquetar-se- que ella abraçava, que volia protegir de totes totes, acaronar i escalfar.

-Et penses que ets una deessa de la justícia o què?

Sí, sí que ho era. Si el pit d'ell s'enfonsés més -per un pes subtil mastodòntic-; si els ulls d'ells deixessin de mirar-la; si les mans d'ell -càlides i hàbils- no la toquessin més...ella es venjaria. Ho tenia clar, claríssim. Que es preparessin.

Ignorava que aquella energia defensora benèvolament allargava la resistència de l'home, alhora que a ella l'erosionava. Igualment, li hauria estat bé.


El destí, ratxós com un penell mogut pels vents, els va matar a la vegada. Com és que em ve la imatge d'un soldadet de plom i una ballarina?


Quan aquella famíla tan tan tan benestant rebé la notícia del traspàs del fill antany x-y-z-addicte a causa d'una fuita de gas (algú en va fer burla passant-ho a 'fuita de gos') juntament amb una desgraciada sense feina ni calces (que no s'aclaria ni el xampú low-cost dels cabells, van hiperbolitzar la mofa) van inspirar la victòria. L'ovella negra anul·lada en l'obscura nit, per fi. Tot malson arriba a esgotar-se, la taca marxa, van concloure, convençuts (...i no...no! Aquell rosec intens intern, com de cuca afamada i incansable, va iniciar-se en cadascun d'ells, pitjor que el del martiri d'idees constants de suïcidi que en una etapa dura i superada el difunt havia patit...sí, se'ls enquistava més i més i més als cors que esdevenien putrefactament gustosos).

Qui estava mort de debò?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: