Esperant el sol de mitjanit

- No marxis encara - el va aconsellar. Espera que s'amagui el sol. Avui ha fet molta calor i segur que trobaràs molts bitxacs morts a la Gran Planura.
En Boi, va deixar la xarxa recolzada a la paret de la cova i s'apropà a la Palma, que s'acariciava el ventre arrodonit pel fruit del seu amor. La besà al front i els seus ulls foscos espurnaren. Definitivament, estaven sols.

Els darrers dies havien estat intensos, els vents tallaven la pell i les altes temperatures no els deixaven anar a cercar aliments. El poble havia desaparegut feia temps sota les aigües, quan els pares encara vivien, i en Boi recordava com si fos ahir, aquella fugida cap a les muntanyes. Però, el que feia uns anys era verd, ara tenia el color dels camps curulls d'espigues de blat i els torrents que creaven melodies s'havien assecat. Tornaren a la seva ment les històries profètiques de l'avi sobre la desertització de la península i la pujada de les aigües al litoral, tota una contradicció, però ara, què quedava d'aquella Europa que sovint resseguia amb els dits en aquell vell Atles?. Necessitava de nou tindre'l a les mans… Convidà a la Palma a compartir el renaixement d'aquella au fènix, encara que volés només en els seus somnis…Els dels tres.