Esperança

El desitg desfermat per la persona que anyorem. Una poesia tendra, ben elaborada, i amb ritme, potser es la més curta i la que més m'ha agradat de les que t'he llegit fins ara.

el meu xicot marxa dimarts i no el veure en tres setmanes aixi que el teu poema m'ha fet recordar lo mooolt que l'anyorare, però lo dolç que serà el reencontre a Italia, que és allà on marxa i on l'anire a buscar!!!

Un poema molt profund; m' agrada el paper que juga el desert, li dóna un to molt més místic, més íntim , és a dir , de tot allò que els humans portem a dins , l' amor , les pors, les distàncies, la falta de caliu; desprent molta tristesa i molta esperança , aquesta contradicció, al meu parer, és fantàstica. Felicitats! m' he sentit identificada

Poema enigmàtic! L'he llegit i rellegit i no encerto a esbrinar si es tracta d'un amor perdut i l'esperança a poder recuperar-lo o d'un amor distant, que ara és lluny... Parles de soledat, no saps si ell podrà estimar-te però també d'un retrobament entre dos cossos, fet que indica que algun cop ja t'ha estimat...
M'ha agradat molt! L'esperança que transmet enmig de la soledat i el buit que ha deixat aquesta persona, sempre potser que torni, que torni i estimi... però també potser que no... per això em de tirar endavant, sense perdre l'esperança, però obrint també nous camins.
Una abraçada
GuSPIRA

m'ha deixat amb un bon sabor, mmm, feia temps que no em passava a veure't, i ..., no tinc excuses, ..., miraré de parar-me de tant en tant, ..., i si veus que no em paro fes-me un xiulet, mmm, i vindré ...

OhCapità.

mai l'hem de perdre, avui justament he fet un escrit sobre això...^^ Ja l'he penjat aveure quan me'l publiquen! :)
Pos això que és un poema ple de sensibilitat però ja va bé separar-se un temps ni que sigui curt pq el no tenir-lo et vas guardant les ganes i desprès el retrobament és fogós i passional!
Molt bonic Ainoa!

Esperant, sempre estem esperant... mantenint l'esperança. Solitaris en un desert, on noméss volem veure a la persona tant especial que ens fa estar als núvols constantment.
Ai, aquest petit cor nostre...

jejeje (merci pel teu comentari!!!)
Gemm@

És una veritable tortura tenir la persona estimada lluny de tu i no poder-la abraçar o besar quan realment en tens ganes. Però per altra banda, quan es produeix la trobada, s'abranda un foc de passió molt més intensa que si la tens a prop de manera continuada.
Molt bé el teu relat! Descrius uns sentiments molt profunds!

ni que sigui tot just de cinc dies, pot convertir-se en una eternitat. Tot depèn, potser, del moment en què la vius. D'aquí aquest sentiment: "En mig del desert estic
sempre solitaria".

Però... és bo mantenir, tal com indiques en el teu títol, l'esperança.

Salut!

LLIBRE

una comparació fantàstica, poètica i ben encertada per situar el lloc dels teus sentiments... sola... sense el teu amor... enyorant tot allò que fàcilment tenies i que la distància ageganta i fa més necessari... però no et moris de sed ni de pena ni de melangia... has d´esperar però sense desesperar... pensa que en el desert hi ha un oasi, amb aigua fresca i palmeres que et protegiran del sol cremador de l´absència... i quan no te n´adonis... el temps de l´espera haurà passat i veuràs cavalcar a l´horitzó entre dunes de passió... el teu príncep blau que torna gloriós...
m´ha agradat molt el teu poema... felicitats.
un petó i una abraçada!
i gràcies pels teus generosos comentaris, sempre tendres i amigables...

És bo i necessari esperar quan la persona estimada s'en va. El retrobament és sempre intens. Gràcies pel teu comentari al meu poema.

CESC ARNAU