Esperança escapçada

Un relat de: Gica Casamare

Estèril espera,
promesa incomplerta,
esperança escapçada.

Recordo la guspira en la teva mirada,
les mans fermes entre les meves,
imponents promeses parides.

Ara, les visceres vomiten argila
davant l'horror de l'engany,
del fals profeta del teu cor.

Jaus amb ell,
xuclant-vos,
sense mirar.

Em consumeixo
en l'espant
de veure't la llum morir.

Comentaris

  • Esperança escapçada...[Ofensiu]
    filladelvent | 25-09-2005

    Interessant joc de paraules el que primer es crea...
    Estèril espera,
    promesa incomplerta,
    esperança escapçada.


    Aquestes esc, est i esp de principi de paraula li donen molta força. Llegint-lo en veu alta sona desgarrador, punyent.

    Poema de desenganys, frustracions i rencors. Retrets ben descrits:
    Ara, les visceres vomiten argila
    davant l'horror de l'engany,
    del fals profeta del teu cor.


    6 paraules que descriuen a la perfecció tot allò que t'ha fet, tot l'engany, tot l'enyor, les recriminacions, i la seva equivocació: això que té ara és fals.
    Jaus amb ell,
    xuclant-vos,
    sense mirar.


    Una sentència esgarrifosa que ho resumeix tot: la llàstima, la desesperació, la frustració.
    Em consumeixo
    en l'espant
    de veure't la llum morir.


    Magistral! El millor que t'he llegit fins ara!

    -Filladelvent-

  • m'ha agradat tot des del títol fins al final. Molt impactant el tros:
    "..., les visceres vomiten argila
    davant l'horror de l'engany,
    del fals profeta del teu cor"
    Gràcies pel teu comentari, aix! Qui ets dels de la foto?

  • Ze Pequeño | 27-06-2005

    Jo sóc "fatalista" de mena, i t'he de dir que aquest escrit m'ha encantat. Tant, que me l'emporto cap els meus preferits.

    Es pot palpar entre les línies cóm se sent la persona, quan veu la seva estimada en els braços d'un altra.

    És una meravella. Espero que no sigui autobiogràfic... ;-)

    Abraçada.

  • angoixa...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 17-06-2005 | Valoració: 10

    Gica...

    Relats amb tocs d'humor negre i poemes angoixats? Com deu funcionar el teu cervell...?

    Es aixo, angoixa, molta, alhora que sembla que estimis a algu a qui voldries odiar, i de com aquesta persona sembla perdre's en la foscor dels braços d'algu altre:

    "l'espant
    de veure't la llum morir"

    Un poema tens, dens i apocaliptic... Molt ben escrit pero preferiria llegir coses mes alegres, eh?

    Una abraçadassa i molts anims... i escriu! escriu!

    m

l´Autor

Foto de perfil de Gica Casamare

Gica Casamare

71 Relats

182 Comentaris

111460 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut en la boira enmig de la il.lusió de la llibertat nacional i la justícia proletària, entre torrades castanyes de tardor.
No gaire esportista tot i guanyar una lliga de futbol sala, sent el suplent més complet de la generació d'or de les monges!
Ara, servent de la RES PUBLICA.

http://casalsprat.blogspot.com