Esperança dels desamparats

Un relat de: Jota de trèvols
Bonica ciutat per viure. Preciosa ciutat per somiar.
On tots els colors romanen gastats pel pas del temps, groguencs.
Allà on caminar per carrers asfaltats de pedres desiguals suposa trobar cartells de pel•lícules en blanc i negre compartides temps enllà, escoltar al fil musical de totes les botigues cançons que pertanyen, amb nom i data.

Lloc al qual ningú no recorda el seu nom. Un noi, diguem-li Somni, és un dia com qualsevol altre, amb res d’especial. Com sempre, té quelcom dins seu que sembla expandir-se, però en arribar als límits de la seva pell torna a contraure’s dins el seu estómac. Mira al cel, un cel ennuvolat, com la seva jaqueta, com els edificis d’Esperança, com gairebé tot el que veu. Tot i així, ell de vegades encara recorda colors, sap que existeixen, que hi són, no sap on, o no te valor de saber-ho.

Avui Somni va a passar el dia amb la seva mare, amb l’apatia habitual que això comporta.

Agafen l’autobús, i ella comença amb el sermó de sempre. Paraules buides, sense sentit per a ell. L’ importància dels pijames a comprar, el pis a netejar, la feina a trobar o la roba dels vianants, no és res que pugi transcendir més enllà d’una vida que ha devorat aquells ara ja llegendaris colors, res d’esperançador.
Somni escolta, mecànicament, gairebé sense parar atenció, adonant-se com cada vegada més, al seu interior, creix més aquella sensació, aquell poema expressat al seu rostre, un poema de socors.

Necessita una empenta, i creu que ja l’ha trobat.

La seva mare continua, hauries d’anar a dormir més d’hora, menjar més, fer més esport i estudiar, fer el “correcte”, el que és “normal”, restar al ramat, estalviar per comprar un piset, tatuar-se una hipoteca, empenyorar la seva vida per donar-li tot seguit un to més gris, mes adequat a la seva bonica ciutat, Esperança dels desemparats.

El castell cau.

Sent com explota, des de dins, com si fos a vomitar tota la seva voluntat de canviar, com si de sobte volgués fotre un cop de peu a les portes del autobús i baixar en marxa.
- “Mare, que no m’importa.”
- “Com? Què has dit?”
- “Que marxo d’aquí, vull anar-me’n.”
- “Però on vols anar, millor que aquí?”
- “Aqualsevolaltrabanda”.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jota de trèvols

Jota de trèvols

22 Relats

59 Comentaris

18243 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
“El destí ens reparteix les cartes, nosaltres decidim com jugar-les”

Bon dia/tarda/nit/matinada!!!

El meu nom és Jose, així, sense accentuar, que si no sona com a senyor gran i encara estic en edat de merèixer. Aficionat de mi a qualsevol tipus de joc de cartes, vaig decidir agafar com a pseudònim el nom de la meva carta preferida, la jota de trèvols (el Jose de la sort, que en tinc sempre molta).

Crescut als carrers de Cornellà de Llobregat, entre fets i amagar, pilotes i corre cuita, intento fugir del estereotip de cornellanenc, tot i que en conec de molts, que val la pena conèixer, i mai no renegaré d'aquella ciutat, que té moltes coses bones. Castellanoparlant de mena, però amb un gran carinyo envers el català, que intento millorar

M'agrada dibuixar, m'agrada escriure, m'agrada ballar, m'agrada anar de concerts, m'agrada fer l'idiota i intentar no semblar-ho (no sempre ho aconsegueixo...) i m’agrada encomanar bon humor allà on passo.

Enamorat de Barcelona, dels seus carrers, edificis envellits amb dignitat, com aquells avis que t’expliquen batalletes emocionants, amb les seves parets que amaguen històries i història, sentides amb només tocar.
Això no vol dir que no m’agradi fer-li el salt sempre que puc, pobre ciutat meva. Adoro viatjar i embolcallar-me en les cultures i costums d’altres bandes del món amb el ritme caribeny, la pau i meditació budista, l’art europeu... i molts altres ingredients que s’afegeixen al batut emocional que arriba fins a la felicita del senyoret Jota, dibuixant un somriure logotip que acostuma a ser la meva senya de presentació.

Addicte al art, no sóc un gran expert en res, però l'adoro tot, una mica com deia Forrest Gump en aquella preciosa frase de “No sé gaire de gairebé res, però sé què és l’amor”. No hi ha res millor per descansar i coneixem millor que agafar un reproductor de música, una llibreta i un llapis i deixar-me emportar, ja sigui dibuixar (còmic o al natural) escriure (relats curts, sempre).

Em dedico a ser mestre, sempre que em deixin. Adoro la meva professió, i tot i que de ben petit sempre havia volgut ser dibuixant, crec que no podria treballar d’una altra cosa que no fos aixecar-me cada dia, posar-me la disfressa de pallasso i treure somriures als meus nens mentre els intento ensenyar a ser persones. És difícil trobar el punt entre ser així i mantenir l’status quo a la classe (més tenint en compte que no em crec una figura superior als alumnes, si no que aprenem tots plegats sempre), però és possible.
Partidari acèrrim de fer que vegin una realitat que moltes vegades se’ls amaga a l’escola, mitjançant pel•lícules, documentals, notícies, donant exemple, amb metàfores, fent el babau amb qualsevol cosa que tingui al meu abast...
El resultat sempre es increïble, els nens sempre tenen quelcom que perdem amb l’edat, i que seria magnífic que tots conservéssim.

Si has llegit això (devies avorrir-te massa) et mereixes una bona cançó (aniré canviant-la sempre que m’enrecordi, així, rollo cliffhanger, per a que em visiteu de tant en tant.

Quina cançó millor que aquesta cantada pel gran Sting per descriure'm?

Sting - Shape of my heart,


"He deals the cards as a meditation
And those he plays never suspect
He doesn't play for the money he wins
He doesn't play for the respect
He deals the cards to find the answer
The sacred geometry of chance
The hidden law of probable outcome
The numbers lead a dance"



(Qualsevol dubte o suggeriment, salme85@hotmail.com)


Gràcies per llegir-me, i recordeu, la sort és benvolguda, però mai necessària, tu treballes la teva pròpia sort. =)