ESPERANÇA A LES TRINXERES

Ja fa més d’onze mesos que en Joan va marxar del poble. A ell però, li sembla una eternitat. Cada cop li costa més trobar forces per seguir endavant i sentir-se viu en aquest malson.

Als vespres, quan tanca els ulls i el cansament s’apropia del seu cos, la darrera imatge que li passa pel cap, el darrer en què pensa, és en la seva estimada Maria. Se la imagina pels carrers del poble, caminant les tardes de primavera pels marges del riu o asseguda a la porta de casa seva mentre l’espera. En els seus somnis la Maria sempre somriu. Sempre té una rialla dibuixada als llavis i això li fa recordar el dia en què va donar-li el primer petó. I és quan li dóna, que per fi es queda dormit. Però dorm ben poc. La culpa és dels sorolls eixordadors de les ràfegues de les metralletes, de la fressa dels avions creuant el cel a poca altura i del brogit de les bombes quan esclaten a pocs metres. Aquests sorolls penetrants, que s’intercalen amb silencis agònics que només fan preveure nous atacs, li impedeixen cada cop més trobar un fil de llum entre tanta foscor.

Només se sent alleujat quan la recorda i diu fluixet el seu nom. Perquè el què més desitja amb totes les seves forces és tornar al seu costat, sentir de nou la seva escalfor i apaivagar aquest fred que poc a poc li està glaçant el cor.

Avui, 15 de novembre de 1938, mentre en Joan descansa amb el seu batalló al marge del riu Ebre, sent explicar als seus superiors com els nacionals han aconseguit reconstruir la línia defensiva que ells mateixos, els republicans, havien trencat a primers de juliol i com han anat caient també els darrers terrenys estratègics que encara els quedaven. Per primera vegada pensa que això pot ser el final de la guerra, el final de la II República.

És també el primer cop que té un bri d’esperança de poder tornar a veure a la Maria.