Espera'm perquè algun dia tornaré

Ara et deixo, no sense la pena més gran del món, i me'n vaig lluny d'aquí.
Contemplo la teva bellesa, el teu rostre i em dolc per quedar-me, per sempre més al teu costat. Veig els teus ulls, un pou de records que m'evoca a temps millors, quan ens vam conèixer. Veig la teva boca i em desfaig per poder-la besar per últim cop i mentrestant, et dono un petó, amb la més gran passió que un home pot albergar dins seu per una dona, i desitjo, que aquest moment no s'acabi i ens haguem de separar.
Just en el mateix instant el món s'atura i tot el que abans semblava cabòries i ara es transforma en visions pàl·lides que passen per davant dels nostres ulls sense que ens amoïnin per res, nosaltres també romanem immòbils, com dues estàtues conservades al llarg del temps durant les edats dels homes. Estem quiets, però només per fora: el foc ens consumeix, el desig no ens deixa viure un lluny de l'altre, les ganes d'estar junts no ens deixa pensar en res més que no sigui tu i jo.
Ara ens comencen a passar per la ment totes les experiències viscudes junts, totes les alegries, tots els moments baixos, totes les nits de passió esbojarrada, tots els petons espontanis i sincers que són la representació veritable del que hi ha dins el nostre cor, dels nostres sentiments i de la nostra estimació envers l'altre.
Aquest moment sembla que no s'hagi d'acabar mai, que ens hàgim de quedar tota la nostra curta existència besant-nos i dient-nos coses boniques i franques de tot cor. Sembla que el nostre amor no s'hagi de retenir mai per culpa de la distància i pugui sortir com vermelles roses del nostre pit i tothom vegi dos persones que s'estimen amb bogeria.
És el moment de posar-me en camí però encara que estigui a cent o dues-centes llegües, el meu cor es quedarà sempre al teu costat i sempre que miris aquest costat del llit buit, que ho estarà durant molt de temps, et recordaràs de mi i els record afloraran a la teva ment com els ametllers floreixen després d'estar marcits durant tot l'hivern.
Ja no puc demorar-me més, he d'anar-me'n però ara m'és impossible acomiadar-me de tu, perquè és la cosa més preuada que tinc: el teu amor.
Si em diguessin que demanés un desig del cert seria no haver de marxar i poder estar llargues nits contemplant-te a la llum de la lluna i les estels i poder gaudir plegats del cel que en les nits d'estiu s'assembla a la teva cara i les pigues són el reflex de les estrelles en el teu rostre. Per això mai t'oblidaré i sempre que pugui veure el cel estrellat com fèiem tots dos les nits caloroses d'estiu, en un prat ple d'herba, que el matí fa esclatar en mil colors amb les flors, que amaguen la bellesa de nit darrera la foscor, igual que els teus ulls, clar reflex de les coses més precioses de tot l'univers.
Contemplaré la cúpula plena d'estrelles almenys per retre homenatge a aquesta passió que compartim tots dos.
Qui m'obliga a marxar i deixar-te a tu, sola i desemparada? En teoria estic obligat, però la força de l'amor s'interposa per davant la resta de coses i per tant estic decidit a quedar-me amb tu assumint les conseqüències, potser molt dolentes, però seria pitjor si m'hagués de separar del teu costat i no poder-te comunicar el meu gran amor que ja no m'hi cap dins el pit.
És l'última oportunitat per anar-me'n o acceptar les conseqüències i ara ho tinc més decidit que mai no marxar, per això et dic en aquest moment una cosa totalment diferent: no m'esperis perquè mai em podré separar de tu, del teu amor, del teu somriure, de les teves carícies, de la teva manera de ser, del teu sentit de l'humor, de la teva escalfor, de la teva amabilitat,de les teves paraules reconfortadores, dels teus ulls i la teva mirada, pous curulls de records, en definitiva, de TU.