Cercador
Espera, Retusa.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era una de les tres nimfes de l'Ocàs que s'estava tornant decadència i indecència (això deien). Hesperaretusa -Retusa o Tusa per a les amistats més titàniques- havia abandonat la seva llar, allà on les ànimes són felices, amb Kere (el Destí,) i lleugerament es deixava anar amb ell tant si era sota la mirada d'Helios durant el dia com de Selene durant la nit.
Retusa, bé, Tusa, tossuda, obtusa, mantenia aquella vida i vet aquí que un dia reia com una boja tot i comptant, trossejant i enfonsant nenúfars en un estany sagrat... on no havia de banyar-se. Kere, que n'era coneixedor, va tocar el dos, la millor manera de manifestar el seu tarannà. I així Chronos i Gea, un enfadat per com se'l perd i l'altra per com se la remena, es van posar d'acord per fer arribar Natos, fent tot el goig del món -això sí- i amagant la mà que tot ho pren.
En sortir de l'aigua, Tusa es va trobar amb ell admirant-la embadocat mentre una munió de gotes perlejaven per aquell cos perfecte. I es van somriure. Ni va preguntar on era l'antic acompanyant, com si entengués els trams de la vida com el corrent ràpid que omple xaragalls en les tempestes i que després s'acaba.
Van passar una estona embriagadora i plàcida en aquell indret profanat, un dels jardins de Dionisi, on la vida natural era un paradís esplendorós que superava qualsevol somni.
De cop, des de les profunditats de l'inframon, van sentir-se a l'uníson veus de déus engarjolats arrel de temps de guerres. L'avisaven.
-Espera, Tusa, Retusa, Hesperaretusa, espera! Has estat intrusa, Tusa, on no tocava i vas marxar d'on et pertocava. No vagis més enllà!
Ella va sacsejar el cap per espolsar-se les orelles mentre contemplava belles flors de la passió i s'hi acostava per agafar-ne, d'esquenes al nou amant.
Fins que va sentir la fiblada, precisa i fatídica.
Va caure morta a terra, aquell ésser preciós de l'Ocàs que no havia fet cas. Natos (Thánatos de camuflatge, nom escurçat per interès) reia amb els ulls guspirejant.
Però, amb tot, no va poder evitar que Hiperió, el foc astral, acollís l'esperit de Tusa, perquè, com tants d'altres, l'estimava.
Retusa, bé, Tusa, tossuda, obtusa, mantenia aquella vida i vet aquí que un dia reia com una boja tot i comptant, trossejant i enfonsant nenúfars en un estany sagrat... on no havia de banyar-se. Kere, que n'era coneixedor, va tocar el dos, la millor manera de manifestar el seu tarannà. I així Chronos i Gea, un enfadat per com se'l perd i l'altra per com se la remena, es van posar d'acord per fer arribar Natos, fent tot el goig del món -això sí- i amagant la mà que tot ho pren.
En sortir de l'aigua, Tusa es va trobar amb ell admirant-la embadocat mentre una munió de gotes perlejaven per aquell cos perfecte. I es van somriure. Ni va preguntar on era l'antic acompanyant, com si entengués els trams de la vida com el corrent ràpid que omple xaragalls en les tempestes i que després s'acaba.
Van passar una estona embriagadora i plàcida en aquell indret profanat, un dels jardins de Dionisi, on la vida natural era un paradís esplendorós que superava qualsevol somni.
De cop, des de les profunditats de l'inframon, van sentir-se a l'uníson veus de déus engarjolats arrel de temps de guerres. L'avisaven.
-Espera, Tusa, Retusa, Hesperaretusa, espera! Has estat intrusa, Tusa, on no tocava i vas marxar d'on et pertocava. No vagis més enllà!
Ella va sacsejar el cap per espolsar-se les orelles mentre contemplava belles flors de la passió i s'hi acostava per agafar-ne, d'esquenes al nou amant.
Fins que va sentir la fiblada, precisa i fatídica.
Va caure morta a terra, aquell ésser preciós de l'Ocàs que no havia fet cas. Natos (Thánatos de camuflatge, nom escurçat per interès) reia amb els ulls guspirejant.
Però, amb tot, no va poder evitar que Hiperió, el foc astral, acollís l'esperit de Tusa, perquè, com tants d'altres, l'estimava.
Comentaris
-
Ostres !!!! [Ofensiu]Annalls | 20-11-2013
L'Averrois ho ha dit molt bé--- Quin embolic de Deus i Deeses , a moments me perdut. Vaja ma dura , tenien castigant!!!
Anna -
En tota...[Ofensiu]AVERROIS | 17-10-2013 | Valoració: 10
...rebelió hi ha una força embrigadora, tots critiquen i tots envegen. En el fons les flors més meravelloses duren poc temps. La felicitat pot durar tan sols un instant, però qui no gosaria probar-lo?
Una abraçada.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435811 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com