Espelmes mil·lenàries.

Un relat de: Fionn

Jo no tinc edat. Un dia seré vell però mai ho estaré. I la crisi del 40 es per qui no ha pensat, encara que sigui per una estona, en la grandesa del simple fet de prendre una bocanada d'àire, de mirar en derredor téu i sentir-te viu com mai. Jo no tinc edat. Fa poc vaig celebrar el mau aniversari. El pastís, un vint i tres, però aquesta no es la meva edat. Jo soc tan vell com la mes vella història dels meus avantpassats que ha arribat a les meves oïdes. Està bé, es cert, no he viscut dues guerres mundials, ni una guerra civil, no he hagut d'emigrar de la meva terra i mai m'ha faltat el pà, només he vist la guerra freda a les pel·licules de James Bond. Ni estava quan les drogues "dures" van colonitzar el notre païs, calvant la seva negra bandera de mort entre joves sense informació i nascts amb els punys tancats per la bullent ràbia de les últimes fuetades del franquisme i l'adveniment de la transició. Jo no he aixecat una casa amb les meves mans, ni soc part de la història dels pilar d'aquesta ciutat. Jo no hi era quan tot un català va anunciar que 'ja era aquí', per fer-se càrrec del nostre païs.I, quan Puyal va cridar el seu amor per Urruti, jo només era una discussió dels meus pares... Però a les meves mans hi han les empremtes invisibles de les cicatrius dels meus pares, la suor al meu front te la voluntat de ferro dels meus avis i la meva mirada es neta, atenta, serena i sincera, com tot el meu llinatge.

La ràbia que tanca els maus punys amb força és la ràbia que que els meus avis i besavis van sentir per les víctimes innocents del fanatisme i la intolerància. La sang que corre per les meves venes ho fa amb insolència, contra el corrent de les ones expansives de les bombes llençades contra humils defensors dels seus drets. I el meu cor batega amb la força dels motors que van aixecar aquest país a cop d'excavadora. Son les meves llàgrimes cristal·lines com la bondat dels meus pares que treballaven dotze hores per donar una llesca de pa a una família bullent de vida. I les històries de tots ells continuen fent de la meva gola un nus , les històries que em van ser llegades per qui va donar-me el seu últim alé en la intimitat de la mrt i dues mans unides son, cada any, el millor regal, però millor serà encara quan jo les pugui transmetre als nous descendents.

No tinc edat.

Ara soc jove i fort, però un dia el meu pastís tindrà més espelmes que passes pugui donar però encara continuaré sense tenir edat. La meva sang porta vents de canvi, un nou mil·leni, i els meus origens del nord i l'oest m'obren ara les portes en totes direccions. Les meves petjade, fermes, segueixen un camí ancestral, i aquest agraïment esperà ja al seu succesor.

Comentaris

  • emotiu[Ofensiu]
    Mon Pons | 06-07-2005

    Un escrit molt emotiu. Moltes persones s'hi hauran sentit identificades. Per molts anys, poeta de la ciència i de la filosofia...!
    Salutacions!

  • voldria que els meus fills ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 06-07-2005

    pensasin com tu, jo he viscut i he lluitat per moltes de les coses de que tu parles, voldria que no s'hagués perdut tot i de la meva sang hagi passat a la sang dels meus fills ...

    És el primer relat que he llegit teu crec i l'he trobat molt interessant ...

    Una aferrada

    Conxa

  • Aquesta[Ofensiu]
    filladelvent | 06-07-2005

    és una d'aquelles històries que m'haguera agradat escriure jo: la sento com a autobiogràfica.

  • Molt maca[Ofensiu]
    pajaritasaltarina | 27-01-2005 | Valoració: 10

    Sóc la noia d'abans. No entenc com ningú no t'havía valorat ni comentat encara... Ja tens una fan "quinceañera" incondicional... No deixis d'escriurer siusplau, que la teva fan "number 1" vol llegir-te més! :D Adéu wapisim, ja et comentaré més vegades! Un petonet molt fort!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: