Espectre errant

...fet de patiment.
Anna

Tots som absència en algun moment o altre, o potser som espectres tota la vida. Aquesta sensació de buidor existencial, de dolor heretat dels avantpassats, aquesta lluita que mai no afluixa i sortosament, esdevé poema.

M'emociona el que t'he anat llegint

petons!

si parles per tu, ets molt més. Si som pàl·lids espectres errants no hem de creure que és degut a haver-nos errat, potser. Ho veig com una depressió, una gran tristesa, un paisatge gris amb castell de fons i teranyines i humitat i penso que l'espectre pot ser també una ànima espectacular i lluminosa, entre colors, però brillant molt més. Seria la visió contrària? Arrogant? No ho crec. Cada persona és i es manifesta com pot, amb la cuirassa que s'ha fet a còpia de temps i lluites perdudes o no enfrontades. O fer un entremig de pàl·lid i lluminós per agafar força, que la vida no és a la cantonada, sinó al davant i ens mira amb ulls grossos i ens acull amb braços grans.
Mena que he llegit el teu missatge de què es fot en aquest fòrum aquests dies.