Espècies naturals

Un relat de: tapisser
Vaig per fer el dinar com molts dies. En el prestatge de vidre, on tinc guardades les espècies, hi ha un malendreç tan gran que en regirar buscant el pebre blanc cauen tots els potets per terra. El batibull que formen en caure és tan important, que desperten la meva memòria, fent-me recordar que cada cop que vull agafar l'alfàbrega, l'orenga... em succeeix el mateix i decideixo trucar al Senyor Martí (el fuster) perquè em faci un prestatge on cada cosa tingui el seu lloc.
D'avui no passa.
Com jo sóc maldestre amb el bricolatge i amb totes les coses que acaben amb l'expressió: "Fet per mi" (encara recordo la casa de l'arbre que l'ajuntament em va fer enderrocar perquè amenaçava ruïna abans d'acabar-se) com jo sóc maldestre, deia, telefono immediatament al Senyor Martí i quedem aquella mateixa tarda per prendre mides.
Em fa un pressupost que no fa anar malament les meves expectatives de seguretat econòmica per aquest més, ni em fa demanar a la meva caixa "l'hipoteca prestatge de cuina" tan publicitada últimament.
Fem un disseny conjunt, on totes les espècies picants van a un costat (curris, pebres, bitxos) i les aromàtiques (farigola i herbes en general) a l'altre. Quedem que quan el tingui fet vindrà a col·locar-me'l a casa.
Aquests dies d'espera són de molta ànsia per a mi. Intento no fer una cuina molt elaborada per a no trobar a faltar la crossa que, molts cops, suposen aquests condiments en els meus guisats, fins que un dijous (no ho oblidaré mentre visqui) el fuster anuncia la seva presencia aquella tarda per deixar-ho tot acabat, va dir.

A quarts de quatre, com havíem quedat, acompanyat per un noi ple de grans, una bossa plena d'eines i com no el flamant prestatge ple de res, varen fer, tots quatre, acte de presència al replà de casa.
Sense que s'hagués de lamentar cap baixa en la meva col·lecció de càntirs, distribuïda en diferents llocs estratègics del passadís, varen arribar prestatge, bossa, eines, aprenent i oficial a la cuina.
Aleshores va començar l'exhibició, una mica perdonavides, per al meu gust, de les ferramentes que fins al moment s'havien estat en el seu lloc sense molestar ningú.
Va agafar la iniciativa un trepant groc, acabat en el seu morro amb una broca nova de trinca d'aquestes que surten del seu estoig només per foradar-ho tot, tant se val que siguin rajoles, totxos, formigó... Val més tenir-ne una com amiga que no pas en el bàndol de davant.
Se'm va dir:
On podem endollar això? (exactament es va dir "enchufar")
I jo, em vaig trobar, de cop a la mà, un endoll negre, molt gros, amb aspecte de voler robar-me tots els kilowatts possibles, el vaig acompanyar fins a una clavilla del menjador i allí el vaig deixar perquè anés fent la seva feina.
Es va sentir un brrrrrmmmmm, desafiant, que venia a demostrar que l'electricitat arribava en els seus budells metàl·lics.
La primera encarada la vàrem tenir, més ben dit la va tenir en Martí, amb un forat que es veu que se li va negar com l'allioli. Li va sortir malament i, en retirar la broca, quedava un foradet xafarder, a través del qual es veia la casa del costat, si bé, no amb una gran claredat.
El segon intent no va anar massa millor que el primer, però gràcies a ell ara es veia l'exterior amb una millor perspectiva. Va ser quan vam veure amb claredat que allò que teníem al costat no era la casa de cap veí si no un catàleg de vistes panoràmiques com les d'un calidoscopi d'aquells antics on es podien veure espectacles visuals de monuments nacionals i forans.
Amb el tercer forat van aconseguir que el prestatge quedés allevat pel mig, però no que fessin balança els seus laterals com si fóra una balança romana.
Gràcies a l'eixamplament del segon forat, es veia la muntanya de Montjuïc, amb el seu traginar de vagonetes carena amunt, carena avall. Era distret i el senyor Martí va haver de renyar l'aprenent que s'havia instal·lat davant d'aquest mirador, assegut en una cadira, impedint que els altres gaudíssim de l'espectacle.
El prestatge, collat només pel mig, va caure sobre del marbre de la cuina amb gran terrabastall. A l'eixida, varen començar a fer esclatar petards, car algú del veïnat va creure, arran del soroll, que algun equip de la ciutat havia assolit una fita esportiva.
Mentrestant pels forats que feien possible veure les vagonetes de Montjuïc, va començar a entrar un aire frescot, que va fer abaixar, això que en diuen la temperatura de sensació en dos o tres graus.
Les mans, del fuster, fins aleshores sempre destres, varen començar a tremolar una mica, la qual cosa, juntament amb un espasme sobtat que es va fer amo de la seva cara, van fer caure, mantes vegades el llapis que, fins ara, s'havia mantingut ferm a la seva orella dreta.
En Martí va haver de cridar l'atenció per segona vegada en el seu ajudant, el qual havia descobert que inclinant-se una mica des del foradet, que havia anat fent gran amb els dits, podia veure una panoràmica de la falda de Montserrat, inèdita fins ara per a ell.
Una escena d'una medina tunisiana començava a despuntar des del quart forat que tampoc havia estat bo del tot.
Va passar que la broca, nova com era, es va voler desfogar massa en aquest últim intent, ocasionant un esborrany de la mida de dues rajoles a la paret on s'havia dit d'emplaçar el prestatge.
Hi ha dies, en què hem de ser coneixedors dels nostres límits i, així m'ho va fer avinent el senyor Martí, després de desfer-se en excuses.
Va dir-me que tornaria un altre moment a penjar-ho i d'aquesta manera vam quedar.
D'això, pel dia de la Pilar, farà tres anys.
Jo m'he acostumat a l'aire fresc de la cuina i a la seva olor barreja d'espècies de tot el món i, algun cop he fet venir a l'electricista perquè em fes tres o quatre forats més, amb el pretext de què volia posar uns llums auxiliars.
Hi ha alguna olor que em costa ubicar per exòtica.
Algun dia, si plou molt a un dels paisatges, he de tapar els forats perquè l'aigua no em negui el marbre, per aquest motiu tinc unes peces de metacrilat transparent, fetes a mida, per a cada una de les obertures.
De totes maneres estic molt satisfet de la frescor i la varietat tan gran de condiments que té la meva cuina i em plantejo, si em truca el senyor Martí, de dir-li que potser, la cuina ja està bé com està, i en tot cas posarem el prestatge a una altra banda.
Pot ser al menjador.

Comentaris

  • M'agrada...[Ofensiu]
    Montseblanc | 06-05-2017

    ...com escrius, aquesta realitat que, a cops d’humor, vas fent mutar fins a un surrealisme entranyable. M’has recordat al Mendoza i el seu detectiu boig...

  • Magnífic[Ofensiu]
    allan lee | 06-05-2017

    i esplèndidament captivador.

    Una meravella per llegir, una filigrana de tendresa, bon humor i fantasia.

    No sé, no recordo si ets noi o noia, o potser no ho he sabut mai. Dubto: aquesta finesa, aquest humor afiligranat...mmm. Noia?

    En tot cas, no ho deixis.

    a

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 06-05-2017 | Valoració: 10

    He passat bons moment llegint. Sempre em sorprens

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: