Espanya? Al fons, a la dreta

Era molt tard quan vaig arribar al poblet, després de tresquejar una carretera entre els erms i la pols. La nit era freda, la lluna austera, menuda, blanca com una escopinada de llet enmig del blau de Prússia.
Apenes si quedaven tres ànimes al bar de la carretera, on era obvi que només s'hi reunien els qui, com jo, anàvem perduts en un país somort. L'un era un venedor d'enciclopèdies que duia un llustre sense vendre. L'altre, més afortunat, venia terrenys aptes per a la construcció vora futures estacions d'un ferrocarril futurista d'alta velocitat que ningú no s'acabava de creure.
I jo, potser el més trist del tres, que havia vingut per promocionar una novel·la de baix cost i de regust amarg sobre uns episodis indigestos de la la nostra història comuna, d'uns vuitanta anys enrera, quan el país era feliçment republicà.
Volia demanar un cafè, però el cambrer agonitzava en silenci per culpa d'un carcinoma de pàncreas i gastava el darrer alè en treure la pols als retrats de les parets: Lope de Aguirre, Estrellita Castro, el beat José María Escribà (amb un cert aspecte d'homosexual reprimit, de pederasta ambigu).
Veient que la comanda de cafeïna podia complicar-se, li vaig demanar al venedor d'enciclopèdies que m'indiqués la ruta de l'excusat, i ell va respondre, amatent en excés i gairebé genuflex:
-Al fons, a la dreta.
El corredor que menava a miccionari era fosc i feia tuf de lleixiu, decorat per un gran cartell bicolor (groc i roig) coronat pel mot "España", i il·lustrat per un brau enorme i negre que embestia un home afeminat, vestit de llautons, i proveït d'una tela fúcsia que brandava com un vano davant de la bèstia. Més endavant, un nou pòster: un individu de bigoti estret i de nom Alfonso Trece posava al port de Manila, amb gest esmolat de seductor caduc, i guaitava extasiat les popes nues d'una indígena de gest emprenyat.
Vaig pixar llargament, de gust.
En sortir, però, no em vaig saber orientar. I des de llavors vago per aquell indret llòbrec, antiquat, pudent i monàrquic.