Espais

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

T'HE DE DIR QUE DE POEMES NO ENTENC RES DE RES, PERÒ M'AGRADA LLEGIR-LOS I A VEGADES ELS ENTENC, SUPOSO...! AQUEST ES UN DELS QUE M'AGRADA, DE VERITAT. TU QUE SAPS FER LES CRITIQUES TANT BEN FETES I SINCERES, VOLDRIES LLEGIR L'ULTIM RELAT MEU QUE ES TITULA "EN POL FA EL SALT DE L'ALIGA"? JA SAPS COM SON ELS BERGUEDANS ENVERS LA PATUM, I AQUESTA ANECDOTA ES VERIDICA, ESTA ENREGISTRADA EN VIEDO PER LA PARELLA QUE VAN VIURE AQUESTA PATUM TANT MOGUDA. TAMBE PODRIES COMENTAR-ME "OBRE ELS ULLS" TAMBÉ ES UNA ANECDOTA VISCUDA PER LA CUIDADORA D'UN NEN DE DOS ANYS. ESPERO TROBAR-TE UN ALTRE VEGADA AL MEU CORREU. REP UNA FORTA ABRAÇADA. EULALIA "CASSERRES"

ostres... feia dies (molts dies) que no em passejava pels poemes d'aquest web i m'ha encantat passar per aqui... i llegir-te... però ara ja saps que si em toca posar un comentari, no en sé pas...
així doncs, et deixo aquí un silenci (d'aquells meus bocabadats) perquè sé que no cal que et digui res, doncs tu ja saps que valoro molt la teva poesia...
i aquest poema és preciós

un petó ben gran

i, tot i que m'arribaven forces sensacions i en venien imatges, m'he sentit maldestre de pensament davant un poema tant profund.
He d'agrair-li a Unaquimera aquest comentari tant detallat, que m'ha ajudat a veure tots aquells matitzos que se m'escapaven.
Per tant, gràcies a tots dos.
Una abraçada ben gran, Vicenç

Quins espais més diferents recorre el teu poema!

El de la memòria i el de l'insomni: tots dos llindars, fronteres, franges de vegades primes, d'altres d'enorme desmesura.
La memòria separa el record de l'oblit mentre l'insomni impedeix somiar amb tots els atributs que ens ofereix la irresponsabilitat vers la realitat.
El mar, la platja, illes i grutes de pirates, de pescadors, de turistes, de navegats, d'enamorats cercant un decorat, de solitaris provocant una companyia, de poetes cercant inspiració, de suïcides buscant un punt final...
I de la natura en moviment, ampla, oberta, a l'ombra sobre el desmai sempre fidel a la terra, clavat al pam de país que el sustenta, obedient al compàs marcat pel vent, per la brisa, sense oposar resistència al seu destí, ans inclinant el cap davant l'inexorable...
I l'aigua, font de vida, brollant, escampant-se, corrent, omplint, desbordant-se...

Després de tot aquest recorregut arribem al cor, al centre, a la meta on ens sentim acollits: voldríem, si així fos, que fos el nostre espai definitiu.

M'ha semblat aquest un poema molt personal, de l'autor per a l'autor ( ja em diràs si m'equivoco... perdona l'atreviment! ) amb claus íntimes que li serveixen de referència i amb interrogants retòrics més que formals...
Per últim, permet-te'm un dubte: per què "del teu daurat país" i no "del teu país daurat."? em sembla més fluid, més natural...

Aprofito per enviar-te una abraçada esponjosa i daurada,
Unaquimera

Els quatre versos inicials m'han agradat tant que els he llegit quatre vegades abans de seguir amb la resta. I tot i així, m'he trobat amb l'agradable sorpresa de que els que seguien no baixaven el nivell, sinó, que el mantenien i l'elevaven a indrets de reflexions i paraïsos inexplorats.

Les preguntes tenen una força verbal increïble! Tanmateix m'han trasmés alhora una serena sensació de fragilitat.

Aquest poema és el bitllet d'anada a un país d'emocions.

Seguiré llegin-te! Abraçades cordials!

Nurithy