Esmorzar de forquilla

Un relat de: Jordi Baucells

ESMORZAR DE FORQUILLA
( Una historia quotidiana )


Cinc de la tarda. El dia esta grisot…

-Un altre cop vostè?
-Si. Perdoni, nomes serà un moment.
-L’atendre quan li toqui.
-Es que les coses empitjoren.
-Ja li vaig dir que no hi puc fer res.
-Tot es posar-s’hi, home.
-Li sembla que es fer un “cut & paste” no?
-En el meu cas nomes “cut”. M’han dit que vosté es el millor. Segur que li es ben fàcil.
-Home. Desprès de trenta anys d’ofici..! Però hi ha unes normes.
-Ofici! Es el que val en aquests casos. Nomes seria un tramit. Potser ni mitja hora.
-Si. Pot ser si, però sempre vaig de bòlit.
-I si hi dedica mitja hora fora de la feina? Ja m’entén, una cosa entre vostè i jo.
-Ni ho somii.
-I a l’hora d’esmorzar?
-Miri, no es tan fàcil, sap? Necessito uns col•laboradors. Com va de butxaca?
-De quan parlem?
-Li costarà dos mil euros.
-Home! Jo havia pensat que amb mil….
-Amb això no anem enlloc!
-Escolti! Son calerons eh! Mil eurets.
-Miri, ja en parlarem. Ara tinc feina.
-Esperis! Mil euros i pago jo l’esmorzar!
-Parlem d’un esmorzar de forquilla?
-De forquilla. I tant! Trii el lloc.
-Be. Així la cosa canvia.
-Li ho agrairé molt. Podria ser demà mateix?
-Necessitarem un lloc per treballar. Discret i que no facin preguntes.
-Vostè sap on?
-Miraré que hi puc fer. Truqui’m demà a les vuit.

Vuit del mati. La radio diu que tot es meravellós…

-Hola, sóc jo. Si, el mateix.
-Ja ho tinc arreglat. Quedem al Bar Bitúric. Sap on es?
-Si, em sembla que si.
-Es un lloc on s’esmorza molt bé. Vindrem cap a les nou. Digui que li ajuntin tres taules a la zona de fumadors.
-A la zona de fumadors?
-L’amo mira de fer rendible la sala amb altres utilitats. Ja m’entén…
-Que vol dir?
-Li haurà de donar una propineta.
-Si, ja… Be doncs, ens veiem d’aquí a una estona. Quants serem a esmorzar?
-Nosaltres serem tres. Be, i vostè si té ganes de quedar-se.
-Doncs fins ara.

Un quart de deu del mati. Els tertulians de la radio ja estan encesos…

-Aquest es el meu ajudant.
-Molt de gust.
-Així nomes seran dos, vostès?
-Doncs si, l’anestesista diu que la seva dóna l’ha embolicat per anar de rebaixes.
-No me’n parli. No te’n pots escapar.
-No. Ni ho intenti.
-Be, som-hi que sen’s fara tard. Ha portat la crossa?
-Dues, me les ha deixat un veí.
-Ja puc prendre nota? – Es el cambrer amb un bloc a la ma- Tenim fricandó, peus de porc a la brasa, cap i pota..
-Jo m’apunto a un fricandó - Fa el doctor.
-A mi em be de gust conill d’aquell amb herbeces – Diu l’ajudant.
-Vostè vol demanar? O prefereix pensar-s’ ho desprès.
-Ara mateix no m’hi veig en cor.
-Necessitarem tovallons, però dels grans. I aigua. Demana el doctor.
-Una galleda va be?
-Millor embotellada, l’asèpsia es molt important. Si tens un ganivet ben esmolat, de tall fi, em faràs un favor.
-Els dels coberts tallen prou. Diu el cambrer allunyant-se.
-Doncs ja va be - Diu el doctor, i dirigint-se al paciente: Au, estiris. Per cert, ha portat els diners? Es un tramit, però així ja no cal pensar-hi.
-Miri, els mil euros de vostè. I cent mes per l’esmorzar, si de cas ja em tornara el canvi. Mai se sap oi?
-Mai se sap, té raó. Au, treguis els pantalons i estiris. Doni’m els cordons de les sabates que farem un torniquet. Quina cama era? Ara no se ben bé…
-L’esquerra. Va dir que era millor amputar, però no va dir per on.- L’hi explica el pacien.
-Ah! Si, si. Ja ho recordo. Sap que, tallarem pel genoll i així segur que ho farem be. Noi! Tens un tornavís també? Millor de punta plana.- Des del fons de la cuina respon el cambrer - Si? Gracies.- diu el doctor- Ara no es mogui.
-No em fara mal oi?
-Pot ser una mica si, però vaja nomes es una cama.
-Si, ja. Però es que es la meva, i com que no tenim anestesia.
-Amb les presses.. ja se sap. Però si la llista d’espera nomes era d’un any i mig no?
-Si, però jo ja estic tip d’anar arrossegant la cama.
-De fet ja te mal color. I escolti, no el vull ofendre, però això comença a fer pudor eh! Va, tallem!
-Aguante’l.- Li ordena al’ajudant.
-Doctor!- El pacien esta niguitos.
-Ara que li passa!.
-Com pensa tallar l’os?
-Pel genoll nomes haure de tallar lligaments i nervis. Llavors el podre desllorigar fent una mica de palanca, per això he demanat un tornavís. Que son molts anys d’ofici!
-Ja sabia que vostè era el millor! Faci, faci. I perdoni.
-Tornem-hi. Va aguante’l!- l’ajudant li aguanta les espatlles al pacient. Vostè, doblegui la cama. No home, aquesta no! Que no m’ha dit que era l’esquerra?
-Es que estic una mica nerviós. Com que es la primera vegada.
-Doblegui la cama! I tu aguanta’l fort!- El doctor es posa a la feina.
-Ho veu home! Un lligament per aquí, un altre per allà. Tornavís! Una mica de palanca… Fóra la ròtula! Ara per aquí…Fóra el menisc! Ja quasi ho tenim això…
-Quedaré be doctor?
- Ja està. Ara tot ben esbandit i quedara com nou. El meu ajudant retallara les puntes i ja estarà. Es troba be?
-Si, força bé, una mica marejat.
-Es normal. Que vol fer-ne de la cama.
-No ho sé. No val per a res oi?
-Home... hi ha un hospital on potser se li quedaran per fer practiques. Ara, això si, no n’hi donaran ni un cèntim. Pot aprofitar la sabata si es pensa posar una pròtesi.
-Si, es clar. Be ho haure de fer.
-Li donaré la targeta d’una ortopèdia. Es del meu cunyat. Sobre tot digui-li que va de part meva. Ara s’embolica tot amb albal i ben lligat amb paper film perquè no s’infecti.
-Li deslligo el cordó?- Pregunta l’ajudant.
-No, no li treguis encara. Quan sigui a casa seva, s’el treu vostè mateix . Si veu que encara surt sang se’l torna a posar.
-Així que, esmorzem?- El doctor està animat.
-Vinga! Em sembla que m’apunto al fricandó- Fa el pacient.

Tres quarts de deu del mati. S’han acabat les tertúlies a la radio, i malgrat tot, el mon encara gira…














Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer