ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL NATALICI DE LA MARE DE DÉU. PRATDIP. TARRAGONA. CATALUNYA

El Juan Ferrán retratava l’església parroquial de Pratdip, advocada al Natalici de la Mare de Déu.



La descripció tècnica ens diu que és un edifici d'una nau amb capelles laterals, arcs apuntats i arc triomfal de mig punt. Presenta murs de paredat reforçats amb carreus, excepte l'absis (fàbrica totalment de carreu). La nau cobreix amb volta de creueria, excepte al tram dels peus, cobert amb volta de canó. La capella major, amb volta de forn; les capelles laterals, amb una volta de canó i l'altra d'aresta. Presenta espadanya als peus, d'un sol cos, de maons. Porta amb arc rodó adovellat. La façana és arrebossada. Absis romànic que patí reformes gòtiques tardanes i posteriors.

Quan al topònim em resistia a admetre la ‘teoria’ dels DIP que curiosament ‘promocionen’ des de l’Ajuntament d’aquest poble de situat a la part sobirana de la comarca del Camp.

Al nomenclàtor de la Generalitat de ‘ Barcelona’ trobem ; en la documentació antiga Prato de Ip (segle XII), sembla compost de prat i un segon element d’origen incert.

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997, admesa la tesis "Ip" en defensa una etimologia ibero-basca ("ibi") que indicaria la noció de riu o lloc amb aigua fet que es correspon a l'emplaçament geogràfic de Pratdip: al fons d'una vall amb nombroses fons i l'existència documentada de molins.

Pere Balaña en el diccionari "Els noms de lloc de Catalunya", llegeixo que defensa la tesis d’una referència descriptiva que faria al•lusió al llop, "prat de/ls llop/s".

Una tercera hipòtesis partint del mot banâdir ‘ els ports’ , com recull també Pere Balañà i Abadia, integraria a l’adverbi llati prae, ‘davant’, i ens donaria una descripció molt concreta de la ubicació del poble.

Hi encara podem ressenyar que quan s’ho veien tot perdut els àrabs deixaven al seu darrere – en indrets com aquest- i amb la missió d’assegurar la retirada de les tropes, petits col•lectius de guerrers seleccionats, tant per la seva destresa militar, com per la seva fe, que lluitaven amb la ferocitat i l’astúcia dels llops.

Els àrabs no van trobar cap resistència en la mal dita ‘invasió’ que va ser un autèntic i veritable ‘Pla Marshall’; desprès de la caiguda de l’Imperi Romà, es va produir un fenomen d’estultícia col•lectiva, en el que les persones van oblidar les seves habilitats més bàsiques fins assolir nivells PP ( de Puta Pena ).

Els àrabs portaven ‘tecnologia punta’ en qüestions agrícoles, en construcció ( encara avui en castellà els operaris s’anomenen amb nom àrab ‘ albañil’ ), i un esquema de distribució de la riquesa mitjançant un sistema impositiu, i una administració que continua com aleshores (Alcaldes).

L’església i la mal dita noblesa van fer una feina excel•lent destruint la major part de la documentació històrica, i bona part del llegat patrimonial