ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE VILAMARÍ. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

És un edifici molt ‘singular’ situat dalt d'un turó al que s'accedeix per dues escales tangencials a un possible antic mur de fortificació.





Patrimoni Gencat ens diu; església d'origen romànic , de planta rectangular, absis semicircular i torre campanar de planta quadrada, aprofitant possiblement el basament d'una antiga torre fortificada.

Els murs són de carreus a la part corresponent a l'antiga església romànica i a la resta són de maçoneria. La coberta és de teula.

Interiorment s'estructura en una sola nau amb cossos laterals afegits, corresponents a la sagristia i capelles. Fins al segle XVIII l'accés es feia per una portalada romànica situada a la façana lateral sud, on encara s'aprecien els ornaments en forma de cordó.



Actualment es realitza per un portal barroc situat a la façana principal, on llueix imatge que identificava com Sant Jaume, sou pregats de confirmar-nos-ho a l'email coneixercatalunya@gmail.om .



Adossat a la façana sud hi ha el cementiri del poble.



És l'església parroquial del poble de Vilamarí, dedicada a Santa Maria. Apareix esmentada en visites pastorals del segle XIV on consta que a l'església hi havia un altar dedicat a Santa Maria, fonts baptismals, cementiris i altres serveis religiosos.

Durant el segle XV es va construir un altar dedicat a Sant Miquel.

A partir del segle XVIII es van fer importants obres d'ampliació.

Les més importants són de l'any 1688, en que es va elevar el sostre de l'absis, l'any 1762 es va construir la sagristia i l'any 1787 l'actual portal d'accés, al mateix temps que es tapiava la portalada romànica de la façana sud amb arcs en gradació.

Llegia que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi tràgic que els vencedors qualificaven de ‘Guerra Civil’, i de ‘Cruzada’ el temple fou convertit en magatzem i completament saquejat.

L’actual edifici és inaccessible a persones amb mobilitat reduïda, i el magatzem dels ‘ faieros’ devia ser un local d’utilitat reduïda.

No trobava cap esser humà per a preguntar-li on estava l’edifici de les escoles públiques abans de la dictadura franquista, la solitud , fins en indrets com aquests voltats de verdor, és colpidora, la República haurà de donar resposta a la creixent despoblació de Catalunya, que és alhora causa i efecte de quasi tots els problemes ambientals que patim. Ens agradarà rebre’n imatge i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El recolzament als sediciosos, l’absolució dels excessos contra la població civil, condemnaven a l’església del Cardenal, Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), a l’actual secularització , com preveia clarament l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que moria a l’exili. Això però, no ens ha de fer oblidar que a Catalunya els sacerdots parroquials – especialment als disseminats agrícoles - s’ocupaven d’impartir les primeres lletres als infants, aquesta tasca els facilitava alhora la formació catequètica. Fins a dades molt recents – avui la practica religiosa està sota mínims - es designava com ‘escola’ a la persona – habitualment jove - que ajudava a l’altar, al sacerdot en les celebracions litúrgiques. En sentit primer del mot segons el diccionari és : deixeble, alumne.

La dictadura va fer MOLT MAL a Catalunya, el sàtrapa però, moria ‘oficialment’ a Madrid, el 20 de novembre de 1975, d’aleshores ençà, la inacció de governs ‘democràtics’ ha fet QUASI IMPOSIBLE recuperar la memòria històrica. A tots els politics, catalans i no catalans, que en aquesta democràciola han practicat el laissez-faire en aquest àmbit, la ciutadania no els oblidarà mai.