ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ. PALAFRUGELL. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Les magnifiques fotografies en blanc i negre de l’església parroquial de Palafrugell, advocada a Sant Martí de Tours , que feia el Joan Dalmau Juscafresa, esperonaven la meva recerca, i trobava a :





http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Palafrugell&page=7&pos=63

Edifici de grans dimensions que presenta elements de diverses èpoques. Consta d'una sola nau amb capelles laterals i cor als peus, absis poligonal i coberta de teula a dues vessants. La nau està dividida en quatre trams per tres arcs torals apuntats, i està coberta per volta d'aresta. Les capelles laterals i el presbiteri es cobreixen per volta de creueria.

La façana principal, orientada a ponent, té portalada rectangular amb pilastres a banda i banda, entaulament i un baix relleu dedicat al sant patró. Al damunt d'aquest, hi ha una senzilla rosassa, i a la part de sobre una galeria d'arcs de mig punt.

El campanar s'eleva a l'angle SO. Té base quadrada i cos superior vuitavat, i resta inacabat. Als quatre paraments situats damunt dels angles de la base quadrada, hi ha quatre torres cilíndriques. A la part baixa del campanar, a ponent, hi ha una porta amb la data de 1762 i l'escut de la vila en relleu. A la banda nord de l'església s'eleva l'altre campanar, conegut com "campanar vell" De petites dimensions, està format per quatre pilastres amb teulada.

La Capella Fonda està situada a la banda dreta de la nau, entre el campanar i la sagristia. Va ser construïda aprofitant l'espai de tres capelles gòtiques, durant el segle XVIII. Està coberta per volta d'aresta i cúpula semiesfèrica.

Es distingeixen clarament dues etapes constructives. En la primera, segle XVI, es varen bastir la nau i les capelles laterals, i en la segona, segle XVIII – amb ‘ els diners d’Amèrica’ - es varen construir la portalada, la Capella Fonda i el campanar.

Restaurada l'any 1857 per l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890)

L'església contenia un retaule barroc de fusta de l'escola de Vic (començat el 1664 i acabat de daurar el 1784), que fou cremat ens els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, els guanyadors s’han referit sempre a aquest episodi criminal, com ‘la Guerra Civil’, o fins com ‘ la Cruzada’.

Reprodueixo de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

L'església de Sant Martí de Palafrugell fou bastida entre el 993 i el 1019, però d'aquesta construcció només es conserva un pany de paret a l'actual "cambra de les cordes" (paret septentrional). A finals del segle XIV i al segle XV, l'església es restaura i amplia. A més de l'ús religiós, l'església es fa servir també per a les assemblees del municipi i com a seu de les confraries gremials. El 1413, el pintor Lluís Borrassà ( Girona, cap a 1360 – Barcelona, 1425 ) pinta el retaule major, gòtic. A finals del segle XVI, entre 1588 i 1599 s'amplia altre cop l'església. La nau central queda configurada tal com és ara. Entre el segle XVI i el XVII es construeix la façana, però les guerres de mitjans de segle aturen les obres del campanar.

Al segle XVIII, les obres continuen. El 1710, l'escultor Pau Costa (Vic, juny de 1663– Cadaqués, 7 de novembre de 1726) inicia la construcció del retaule major, barroc, dedicat a sant Martí, santa Margarida, sant Sebastià, sant Ramon de Penyafort i als sants Abdó i Senén, que substitueix el retaule de Lluís Borrassà. Entre 1760 i 1763 es construeix la Capella Fonda i per les mateixes dates s'amplien la resta de capelles meridionals, constituint una mena de nau lateral. Aquesta ampliació es duu a terme damunt del cementiri petit, a l'antic pati d'armes del castell de la vila. Segurament de 1762 és el projecte del campanar del mestre de cases de la Bisbal Joan Ranté, que la Guerra Gran contra els francesos de 1793, deixà altre cop inacabat, tal com ara el coneixem -com en altres pobles baixempordanesos-, malgrat el projecte de 1857 de l'arquitecte Martí Sureda i Deulovol, d'eixample i reparació de l'església de Palafrugell i l’interès per acabar el campanar del filantrop Josep Torres i Jonama (Palafrugell, 26 de desembre de 1857 – Niça, 15 de desembre de 1946) en els primers anys del segle XX.

A partir de 1939 s'inicia la restauració del temple. Guillem soler Gatvillaró (Tarragona, 1905 – Barcelona 1971). decora i pinta l'església parroquial amb diverses pintures murals entre 1942 i 1948. Entre les noves talles i altres objectes litúrgics es pot esmentar el Sant Crist de l'abraçada del taller de Josep Llimona, de 1943, diverses talles de Josep Maria Camps Arnau (1879-1968, de 1947-1948, una creu grega esmaltada d' Emília Xargay i Pagès (Sarrià de Ter, Gironès, 22 de novembre 1927 - l'Escala, Alt Empordà, 28 de desembre de 2002) de 1966 i el sagrari també d'Emília Xargay i l'orfebre Sunyer, de 1968.

L’any 1985 es col•loca un nou orgue, construït per Gabriel Blancafort París (La Garriga, Vallès Oriental, 10 de maig del 1929 - Collbató, Baix Llobregat, 24 d'agost de 2001).

L’any 1993 es beneeixen les campanes majors: la Martina i la Margarida II.

L’església catòlica catalana pateix avui les conseqüències del suport a la revolta sediciosa per part de la Jerarquia Eclesiàstica, en la va ressaltar particularment l’Arquebisbe de Toledo i Cardenal Primat de ESPAÑA, Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), com va preveure i vaticinar l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) que moria a l’exili, i quines despulles no podran retornar a Catalunya fins l’any 1978.

Sant Martí es partia la capa amb un pobre, la Jerarquia Eclesiàstica amb la signatura de la carta col•lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 de suport al general Franco, tornava a deixar desprotegits als més pobres.

Els catalans hem de recordar en tot moment que , QUI PERD ELS SEUS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT