Cercador
ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE POMPEIA. BARCELONA
Un relat de: Antonio Mora VergésRetratava de lluny l’església de Pompeia, a l’Avinguda Diagonal, 450 de Barcelona. L’advocació és la Mare de Déu del Roser de Pompeia, i el 25 de març de 1908 es posava la primera pedra , sota la direcció de l’arquitecte Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931).
Pompeia es convertí en el lloc de culte més freqüentat pels literats i polítics de la Barcelona noucentista i, també, per la burgesia barcelonina, en general.
l’edifici en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española, que portaria a un tràgic conflicte bèl•lic – mal dit doncs, ‘guerra civil’- , fou convertit en hospital de sang gestionat per la Creu Roja.
Pere Benavent de Barberà i Abelló (Barcelona, 8 d'agost de 1899 - ibídem, 12 de setembre de 1974), va construir una cripta sota la nau central de l’església, que decorava amb pintures al fresc el caputxí polonès Efrem de Kcynia.
Tant a l’Antonio Bazan Ramos, com a l’Antonio Mora Vergés, el ‘tastet’ que fèiem en ocasió d’una gestió a Barcelona, ens deixava en ganes de tornar-hi.
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/01/goigs-la-mare-de-deu-del-roser-de.html
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Pompeia es convertí en el lloc de culte més freqüentat pels literats i polítics de la Barcelona noucentista i, també, per la burgesia barcelonina, en general.
l’edifici en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República Española, que portaria a un tràgic conflicte bèl•lic – mal dit doncs, ‘guerra civil’- , fou convertit en hospital de sang gestionat per la Creu Roja.
Pere Benavent de Barberà i Abelló (Barcelona, 8 d'agost de 1899 - ibídem, 12 de setembre de 1974), va construir una cripta sota la nau central de l’església, que decorava amb pintures al fresc el caputxí polonès Efrem de Kcynia.
Tant a l’Antonio Bazan Ramos, com a l’Antonio Mora Vergés, el ‘tastet’ que fèiem en ocasió d’una gestió a Barcelona, ens deixava en ganes de tornar-hi.
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/01/goigs-la-mare-de-deu-del-roser-de.html
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
l´Autor
6915 Relats
1201 Comentaris
5430157 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com
Últims relats de l'autor
- IN MEMORIAM. DEL COL·LEGI DE SANT IGNASI DE LOIOLA AL MUSEU COMARCAL DE MANRESA, EL BAGES.
- SABOTATGE
- Meigas habelas, hainas
- LES DADES DELS PACIENTS DE LA SEGURETAT SOCIAL SON CONFIDENCIALS?
- PONT DE BOLASSELL. BEGET. CAMPRODON, LA GARROTXA SOBIRANA/ EL RIPOLLÈS
- REPARTIR-SE EL PASTÍS
- MOLI DE QUEROL. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS
- CAPELLA DE SANT JOSEP DEL COL·LEGI COR IMMACULAT DE MARIA. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL
- LOBBYS
- IN MEMORIAM DE LES CASES VALENCIANES DE L’HERMENEGILD MIRALLES ÀNGLÈS. SARRIÀ. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.
- LA PLAÇA DE BANYOLES QUE RETRATAVA L’ANY 1912 EL JOSEP SALVANY BLANCH. EL PLA DE L’ESTANY
- Diumenge 25.2.2024, Passada en record i memòria de sant Antoni Abat
- TENIU DADES DE L’ADVOCACIÓ QUE TÉ/TENIA LA CAPELLA DE LA RICARDA. EL PRAT DE LLOBREGAT.
- CAN BARRAU I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA SAGRADA FAMILIA. TIANA. EL MARESME
- IN MEMORIAM. CAN ALÒS. L’HOSPITALET DE LLOBREGAT QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ