ESGLAONS A LA PERTORBACIÓ MENTAL o el buit existencial

Un relat de: nasser

No em puc creure el que ha passat!! -diu la meva veïna-
- És un home tan normal, jo el conec des de fa, com a mínim, trenta cinc anys. No se...pobre gent!!
li contesto-
El primer esglaó a la pertorbació és l'avorriment. Després d'anys de frenètica activitat: feina, casa, fills, mals de caps diversos, es troben de cop tot sols, sense res important ni interessant per fer. Tan sols la monotonia del dia a dia. Han esdevingut dues soledats que s'acompanyen, amb l'espera de la mort i la tristor com a testimonis.
- Tota la vida han estat uns bons treballadors i bons pares de família. -em diu la meva veïna-
- I bons veïns, sempre m'havien ajudat si m'havia fet falta. -li vaig contestar-
- Aquest darrers anys, la veritat, es que es comportaven de manera molt estranya. -diu la veïna-
- És una llàstima. Han vingut els seus fills? -li dic-
- Jo no els he vist. -em diu-
La seva activitat més divertida és anar al metge per que els hi signi les receptes. La seves malalties són cròniques com ho es el seu tedi i el seu buit. Miren molt el televisor, son uns grans consumidors de programes rosa, una mitjana de set hores diàries. La resta del dia estan a la finestra. Al nostre bloc de pisos no hi cal porter, ells ho fan de frac. Saben, amb precisió matemàtica, qui ha entrat i sortit i a quina hora. Així maten les hores del dia, com també liquiden el resta de la vida que els hi queda.
L'home va treballar trenta nou anys manipulant amiant, ara té els pulmons plens de silicosi, una malaltia que l'ofega i el mata a poc a poc, la setmana passada va fer setanta quatre anys, no és gaire alt, és gras, té panxeta i es molt bru de pell. La seva dona té tres anys menys que ell, fa com un metre cinquanta d'alçada, pesa uns vuitanta quilos, té els genolls carregats d'artrosi, la seva mobilitat és dificultosa en extrem, els seus ulls tenen aquell somriure entre llàgrimes que fan aquelles dones que han patit molt durant la seva joventut. Els fills i els nets no els visiten gaire i, si ho fan, es per demanar diners. Això els hi proporciona una dosi d'amargor i decepció addicional.
Els dos són simpàtics i fins i tot, alguna vegada, poden arribar a ser amables amb les veïnes com ara jo mateixa.
Els conec des de fa molts anys, recordo el dia van venir a viure al bloc amb el seus fills petits. Jo era una adolescent. Sempre els he vist com gent molt normal, però des de que es van jubilar, van iniciar una cursa desesperada cap a convertir-se en desfetes humanes. El declivi físic, personal, psicològic i fins i tot ètic era evident fins i tot per els ulls més neutres i distrets.
- A quina hora a passat? -li pregunto-
- A primera hora del matí, jo encara esmorzava quan he escoltat uns crits fortissims. La sang m'ha quedat gelada. No els has sentit? -em contesta.-
- No. Segurament dormia encara. Es sap perquè ho ha fet? Li dic-
Són persones que no saben fer res més que treballar, no tenen cap "hobby" ni entreteniment, no llegeixen, ni toquen instruments musicals, ni pinten, ni fan treballs manuals de cap tipus, no coneixen, i per tant no segueixen, cap corrent filosòfic, polític ni religiós. Ella però fa una mica de ganxet al costat de la finestra. Tampoc tenen amics, els han anat perden i deixant pel camí tortuós de la vida.
El segon esglaó és el la xafarderia, a falta de vida pròpia intenten apoderar-se de la vida dels altres. Es tracta de estar pendents de tot el que fem els veïns, aquests som els del mateix bloc, els dels blocs dels costat, botigues, bars, perruqueries, qualsevol local que es trobi a un radi de tres cents metres de casa seva. Els seus ulls, les orelles i cames no donen per a gaire més.
També estan al dia de tots els personatges de la premsa rosa, sobretot dels que estan més de moda, casaments, divorcis, morts, canvis de residència, adulteris…
- No ho se del tot. Diuen que el vell es pensava que el veí de l'àtic, al que ha matat, es reia d'ell i de la seva dona. -diu la veïna-
- Però si era un senyor molt simpàtic, sempre feia broma i explicava acudits. Quin horror!! -li contesto-
-Els fills del difunt volien matar als dos vells, sort que ha arribat la policia, si no aquí hi ha una carnisseria. -em comenta-
El tercer esglaó és el de la difamació, aquesta és fruit de la informació parcial i deformada, de les murmuracions de replà i de la imaginació malaltissa. Amb tot aquest material es formen una opinió dels veïns força alterada i perillosa. Per tant la veïna que ha pujat un dia amb un senyor a casa seva és una prostituta, el noi que puja amb amics és un drogaaddicte i un gandul, el veí que arriba tard a la nit és que li posa banyes a la dona, jo mateixa, no ser perquè, sóc una bruta que no neteja mai.
- Es veu que l'esperat al carrer i quan sortia per anar a treballar li ha clavat una ganivetada el fetge i un altre al estómac, a mort a l'acte. -m'explica-
- Deu n'hi do!! Quina bestiesa!! No se…potser a les persones ens cal saber envellir amb decència i elegància. Qui ens ho pot ensenyar a fer? li dic-
- He d'anar a treballar. Adéu!! -em diu la veïna-
-Adéu. Bon dia.





Comentaris

  • La cruesa de la vida[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-07-2005

    Un relat explicat amb una fredor força dura, si m'ho permets. La manera com descrius la parella d'avis és quasi despòtica mentre que el diàleg de les dues veïnes és del tot còmic. Barreges els dos estils i ho amaneixes amb un tint de sang i fetge. Un bon relat, del que destaco: "Així maten les hores del dia, com també liquiden el resta de la vida que els hi queda". Una frase a tenir en compte...

    Biel.