Esfinx vora el mar

En altres temps, aquelles illes havien sigut la nineta dels ulls dels déus. Les havien enfilades amb columnes de marbre perquè el mar no se les empassés, i després havien rebossat les columnes amb pedra de penya-segat. En altres temps, o això m'havien explicat, la constel·lació d'illes blanques estava tapissada d'angelots que voleiaven i dormien de peu al damunt de les torres i els minarets, i de nimfes que ballaven en rotllana i perfumaven la pluja.

Mai havia tingut tantes ganes que les llegendes fossin certes, perquè a la barca no feia més que pensar en l'escuma de les onades i per les nits tremolava de desig pensant en les nimfes que mai no havia vist. Per això se'm van congelar els ossos quan vaig divisar aquelles illes desèrtiques sense ni una ànima.

Sóc un inconscient : sé que mai m'hi havia d'haver endinsat, però a la guerra havia matat tants homes i tenia el cos tant ple de remordiments que necessitava amb desfici l'aigua dolça i l'abraç d'una dona. Vaig fer un periple tristíssim resseguint les costes i els estrets, contemplant les fileres de cases blanques, de cúpules, de finestrons, d'escales tortes. Totes intactes, és clar, perquè els déus protegeixen les illes però es descuiden dels habitants.

Davant de l'última illa, la més preciosa i menuda de tot l'arxipèlag, vaig descobrir que no estava sol. Vaig haver d'aclucar molt els ulls per creure-m'ho, però al capdamunt del penya-segat hi havia una noia quieta com una estàtua, coberta amb un vel i d'esquena al mar, com si l'haguessin castigada tota una vida.

Sense pensar-m'hi, em vaig llançar a l'aigua. I d' esma adolescent, a corre-cuita, vaig pujar per les graonades blanques de pedra que es cargolaven i cargolaven fins arribar a l'altiplà. En arribar a dalt, panteixant, la vaig veure: quieta, quieta com una estàtua, la noia estava de quatre grapes i abaixava la mirada. Només quedaven a la vista els cabells negres encrespats al vent i l'enorme vel rebregat amb què es cobria el cos.

Li vaig dir: aixeca't. De primer no em va fer cas, i vaig pensar que estava adormida. Però a la segona vegada va alçar el cap i em mirar amb uns ulls verds d'òrfena que estremien. Li vaig tornar a dir que s'aixequés, però era com si no m'entengués, i s'arraulia en el seu vel sedós. Em vaig ajupir per veure-la millor, i quan la tenia a tocar de galta em va saltar al damunt amb un rampell animal.

Tal com em figurava, la noia estava nua, i només tenia aquell vel ridícul per aixoplugar les vergonyes del fred de la supervivència. M'abraonava amb les mamelles descobertes i m'ennegria la vista amb els cabells bruns. La indigent m'havia estès a terra de l'escomesa, però abans que em pogués abandonar a les seves corbes salvadores vaig notar unes fiblades horribles burxant-me el pit.

I no només això: un tacte pilós damunt el ventre i una cua nerviosa enroscada a l'entrecuix. Esglaiat, em vaig redreçar. Aquella noia misteriosa i assedegada tenia quatre potes de quisso i dotze urpes de lleó, i tenia també, m'en recordo vivament, unes ales de rapinyaire plegades al llom: era una esfinx. Una bèstia deforme que em continuava escudrinyant amb els ulls orfes. Era un animal, però tenia la mirada viva d'una enamorada o de vés a saber què.

El fàstic em va envair de cap a peus, el pelatge em gravava calfreds incestuosos per tota la pell, i, inflamat d'angúnia, me la vaig treure de sobre d'una colzada histèrica, igual com estabornia els milicians en el cos a cos. Acovardida i despullada, l'esfinx es cargolava a terra ferida de mort. Encara em mirava.

Encara em mirava i no podia suportar aquells ulls que em demanaven clemència. Així que li vaig posar les grapes de militar al damunt i la vaig llançar al mar des de dalt de l'espadat, fent un esclat terrible i florit d'escuma blanca.

Quan l'aigua es va tornar a aclarir, panteixant com un desgraciat, me la vaig mirar. Clapotejava melangiosament, a la llum de la tarda, i espetegava les ales d'àliga, com si els plomalls mullats li servissin d'alguna cosa. No va dir res: no sé si aquestes bèsties poden enraonar o només fan gemecs. Es va ofegar silenciosa i no va deixar de mirar-me.