Esdevenir

Primer de tot vull donar-te les gràcies pel teu comentari del meu 'monstres'. Sempre és un plaer que la gent que escriu bé et faci bones valoracions.
Respecte aquest teu escrit em sembla que sobren paraules, doncs ja queda clara la qualitat i el sentit.
Anem creixent i decreixent sempre ?
Potser si o potser no, aquí tinc dubtes.

Una abraçada i fins aviat.

Però el que he entés ho trobo meravellós.

"La paradoxa és esdevenir
mentre deixem de ser"

Això ho he trobat genial. Aquest és un tema molt usat pel Quevedo (que jo admiro tant) i llegin-te, creu-me, no el trobo a faltar.
Sí, és curiós com mengem el temps...
Un molt bon poema.

Una abraçada.

Arbequina.

d'ací d'allà. gràcies per felicitar-me Sr. Bruixot. Com van els teus encanteris?

A quantes princeses has fet tornar en granotes?

veig que escrius reflexivament i que els teus ulls segueixen tan vius i somrients com sempre.

gràcies per recordar-te de mi, bon estiu i bons encanteris!

M'he refugiat en els teus poemes després de navegar infructuosament buscant un relat que em deixés participar en el "joc" dels comentaris....

Més enllà de paraparèmies, el teu poema té la perfecció i l'elegància que la transcendència del tema es mereix.

és esdevenir mentre deixem de ser.

la dificultat recau en esdevenir i ser, diuen que la coherència en la vida d'un mateix o un principi per a acostar-s'hi, ja que la vida per a cada qual és diferent; és ser lineal entre el que dius, el que penses , el que fas i el que sents. Mite o realitat ? depèn d'un mateix. La paradoxa és que mentre ens preocupem per esdevenir no som qui volem ser i avegades qui som no quadra amb l'esdevenir que tenim.

Per tant, fes el que sentis, digues el que penses i pensa i sent obert a aprendre de l'únic que tens: la vida.


Salut,

Feia temps que no et comentava i llegia, o llegia i et comentava?

Apalí, una abraçada.

"Caminante, no hay camino, se hace camino al andar". I no em preguntis per què... És el que m'agrada dels teus poemes, em creen imatges, associacions, hi planto ambients... I avui t'ha tocat a tu, jeje... I aquest el trobo especialment rebel.
Tot és un fer i desfer, tot es transforma, el gran es torna petit i per què no, de vegades, els somnis s'apropen a la realitat, mentre aquesta desapareix i ja n'és una de nova, totalment paradoxal... Aquests quatre versos en cursiva, amb el verb beure i menjar, els he entés com uns versos en off, els primers potser com dient de tancar els ulls davant el que no agrada?, i els segons, acceptant el que vivim per continuar avançant?.
Xavier, avui no tinc gaire el dia i potser ho he vist tot d'un color més fosc del que és en realitat, ja m'ho diràs...
Un petonàs,

angie