Escudellers

La nit havia estat bé, però no volia anar-se'n a dormir. Havia begut unes quantes cerveses i es notava alegre, animat, lluny del llit. Pujava la Rambla i pensava en el seu següent moviment, de quina manera podia fer que la festa que havia començat en ell mateix seguís, cresqués i arribés a un clímax satisfactori. Va fer cap al carrer Escudellers, amb l'esperança que Barcelona proveís.

Esquivava borratxos i fumats i camells borratxos i camells fumats, fins i tot algun de sobri, fora de lloc, empès a una espiral de joiosa demacració, mentre s'apropava al bar de sempre. Tenia la il·lusió de trobar-se amb alguna cara coneguda, algú que no tingués coses més importants a fer l'endemà que llevar-se a les dues de la tarda suplicant un ibuprofè. Es va endinsar en el local, estret però llarg, esmunyint-se entre la multitud que demanava didalets a la barra. Un cop a la zona de taules i cadires, va resseguir amb la mirada tots els assistents, que el miraven de reüll, conscients de ser observats, però traient-ne importància. Cap amic. "Tampoc cap enemic", va pensar, amb un somriure estúpid a la cara. Va tornar a la barra i es va demanar una cervesa.

- Home! Com tu per aquí?

Va girar la cara i va connectar la mirada amb la seva interlocutora. El cor li va fer un bot, la panxa se li va encongir, i els ous van tremolar-li del gust. Davant seu hi havia la seva última cap, la "jefa", d'una feina que feia amb prou feines dos setmanes que havia deixat. N'havia trobat una de millor. No era pas difícil, però no era mentida. Però això potser és una reflexió per a un altre dia. Ella era jove, un parell o tres anys més gran que ell, màxim. Una bona cap, això segur, pacient i atenta, però dura quan ho havia de ser. Cap queixa. Sempre li havia resultat atractiva, una dona forta, però potser no s'havia fixat mai en ella físicament. Mentida, és clar, s'hi havia fixat, perquè què vols, sóc un home, què he de fer si no, oi? En qualsevol cas, potser pel fet d'estar treballant o potser perquè l'uniforme no l'afavoria, mai havia pensat que ella fos algú amb un gran poder d'atracció física. Mai havia estat tant equivocat.

No anava gens provocativa, i tot i així estava provocant en ell una foguera descontrolada, un llumí perdut per la carretera, una barbacoa desatesa. I ell no volia aturar aquell foc, volia cremar hectàrees amb ella. Portava un top ajustat negre, de tirants, que mostraven un escot esportiu fresc, hospitalari. Asseguda al tamboret de la barra no podia apreciar amb suficient claredat com de curts eren els pantalons curts que portava, però curts eren i eren ben curts. Però el que realment l'atreia era el cabell: negre atzabeja, rinxolat i amb gran volum, semblava que hagués d'atrapar-te per sempre, i estava disposat a permetre-ho. El contrast amb la pal·lidesa de la pell de la noia era profundament excitant, i els ulls clars posaven la cirereta del pastís. Ella li somreia, amb només mitja boca, amb sorna, i amb uns ulls cansats de portar tota la setmana treballant. De sobte es va adonar que potser portava uns cinc segons de rellotge mirant-la molt fixament sense badar boca.

- Sembla que hagis vist un fantasma.

Ho va dir com si veure un fantasma fos la cosa més eròtica que pogués passar-li a una pobra ànima desemparada com la seva. Amb gran esforç, va aconseguir articular una punyetera frase amb sentit.

- No esperava veure't aquí.
- Esclar, perquè sóc part del mobiliari de la feina, oi?
- No, dona, ho dic perquè... Bé, clar, ara que ho dius potser sí que no m'havia parat a pensar en tu fora de la feina.
- Vaja, és una mica decepcionant.
- El què?
- Que no t'hagis parat a pensar en mi fora de la feina.

Va somriure i va beure. Ell va beure i va somriure. Es van quedar mirant uns segons.

- Vols seure en un dels sofàs que hi ha a dins? Estarem més còmodes.
- Estic amb unes amigues. De seguida ens n'anem.
- Sempre et pots quedar.

El va mirar, encuriosida. Dues noies van tustar-li l'espatlla i ella va xerrar un moment amb elles. Se'n van anar, però ella no. Li va somriure un altre cop. Va aixecar-se i va anar cap a dins, cap a un dels sofàs, i va procurar anar sempre ella davant d'ell. Van seure i en menys de dos minuts ja es besaven amb fúria. Les mans d'ell recorrien el cos de la dona excitats, neguitosos, sense saber on aturar-se. Ella l'agafava fort contra el seu cos i s'arrambava i refregava amb una subtilesa envejable. Es van desenganxar un moment i ella va aixecar-se. Ja dreta, i ella també, li va allargar la mà. Se n'anaven.