Escriure

Un relat de: tapisser
Hi ha pocs racons al món, que serveixin tant per imaginar histories com la butaca model Mataró, capitonada, en pell d'adobat natural, que malgrat tot em va regalar el meu padrastre el dia que li vaig dir que per fi havia pres la decisió i de manera concloent: no volia ser astronauta.
Ja n’havíem parlat amb l’empresa aeronaval per concretar horaris, sou, incentius per a objectius a aconseguir ...
Però jo, això de no poder anar a dinar a casa...
Sabia que li trencaria el cor al meu padrastre; Ell sempre mirant per aquell telescopi, tanta il·lusió que li feia, tan afeccionat a veure la concameració estel·lar, encara que en la meva ignorància, a mi em semblava que l’aparell estava poc enfocat al firmament i molt a l’habitació d’aquelles veïnes jovenetes que eren de Girona i estaven de pas estudiant en la nostra ciutat.

Amb el regal de la butaca, el papà pretenia que segués el cap, nou per estrenar, i el cos cansat de fer poc.
Per tal de fer-lo content, em vaig fer jutge, la qual cosa en aquella època era fàcil, ja que hi havia una gran quantitat d’acadèmies que oferien tot el que s’ha de saber per aquesta feina, només et recalcaven molt que s’havia de ser poc transigent i que si deies “blanc” havies de saber-te fer fort en la teva opinió encara que la persona que haguessis de jutjar fos condemnada a mort per intentar suïcidar-se cosa que no està permesa per la llei.
Quedava això de jutge o fer-me llauner. No hi havia places a cap altre dels cursets que es feien, i jo no havia destacat mai en l'habilitat amb les mans, ni amb ganes sobreres per treballar.

Una vegada hagueren passat els núvols de la borrascada de crits del padrastre, amén dels desmais de la mare que, encara que ella volia fer creure que eren provocats pel disgust, segur que eren produïts per la ingesta de litres i litres d’aigua del Carme, i tenint clar que allò no aniria a majors, em vaig repantigar davant del televisor en el meu còmode regal, per comprovar, si encara era a temps de veure, les quatre notícies que li faltaven escopir a aquell presentador, per a tenir-nos alliçonats i posats al dia de les novetats de les quals érem receptors els conciutadans del meu país.
Va explicar (molt bé per cert) que per no fer-nos mal, a partir d'aquell dia es posava en marxa una nova llei anomenada “Llei Orgànica de seguretat ciutadana” la qual vetllaria per a la inqüestionable paraula que sortís de la boca del nostre Senyor President i la de la seva cohort de manats.
A més a més deia la llei que:
No podria haver-hi aplegament de persones a segons quins llocs.
No es podria mirar fixament als ulls de cap oficial de policia.
No es podria fer fotografies a la policia quan estiguessin treballant ,
(la qual cosa no trobo malament doncs no s’ha de distreure a la gent quan treballa)
No es podia opinar de les coses que passaven.
No es podia escopir (però ara no recordo si era a terra o als policies).
I sobretot no s'havia de pensar per sobre de les nostres possibilitats.

Això darrer em va preocupar una mica, car quan plego de jutjar gent, m’agrada inventar histories, i això algun cop fa rumiar una mica, no sempre.
Tinc força estona lliure, ja que plego a les tres i ja no jutjo fins l’endemà i m’agrada dedicar aquest temps a gargotejar histories.
(Aprofito l’avinentesa per dir als futurs delinqüents que si delinqueixen cap a les quatre de la tarda, no se'ls jutjarà fins a l’endemà, i si ho fan en divendres, segurament no seran recriminats fins al matí del dilluns).
De res.

En aquest afany meu per escriure garagots, segurament amb poca gràcia, però amb tota la voluntat del món, vaig trobar un grup de senyores i senyors, que també tenien aquesta ànsia com un reialme al qual servien cadascú per les seves pròpies raons.
Tots Relataven coses en Català, pel que no els hi va estar difícil trobar un nom que resumís aquest fet, donant nom al seu col·lectiu.
Ens trobàvem cada dijous, en una casa del centre. Les seves majestuoses sales eren plenes de tresillos, sofàs, butaques i altres estris que a part d’acomodar el cos físic ho feien també amb la conversa que era fluida i enriquidora. Una d’aquelles xerrades va estar determinant en el meu futur.
Molts dels companys deien, que des de la posada en marxa de la “Llei Orgànica de seguretat ciutadana“ tenien mandra i por de pensar coses i que el cervell, acostumat a fer poc exercici (cal no oblidar que és com un múscul) cada cop era més reticent a inventar situacions i escenes, per mor de molestar a algú o d’imaginar quelcom d’ofensiu.
A poc a poc, les nostres tertúlies dels dijous es varen convertir en una trobada clandestina per als quatre personatges que anàvem acudint. Vàrem establir un sant i senya per entrar i vàrem haver de despatxar al personal que ens servia begudes, car cada dia eren menys necessaris.
Un dijous qualsevol, després de menjar la rutinària paella al lloc on anava a dinar després de jutjar al proïsme, en la meva jornada laboral, vaig decidir passar a veure als companys en el nostre santuari.
En arribar vaig preparar-me per dir la contrasenya i acostant la cara a la porta del nostre cau, vaig dir: “Nadie pierde a nadie”, esperant rebre la resposta, que era: Porque nadie posee a nadie (frase del mestre Paulo Coelho, que es podia haver estalviat igual que tantes d’altres). Us haureu fixat que per seguretat, la frase era en castellà perquè vàrem pensar que ningú no l'encertaria en idioma estranger.
Però la resposta no va estar: Porque nadie posee a nadie, em va respondre un silenci tan llarg i esgarrifós com ell mateix.
Silenci en la rima de la poesia, en el llarg fil de la narració de la novel·la, en el trajecte curt de la narració del relat, en la veracitat de la biografia, en l’atreviment de la crítica, absència del so que de manera quotidiana ens envolta, només silenci.
He de dir que em vaig espantar una mica, i vaig decidir tornar a casa per una de les avingudes que des de petit havia trepitjat amb tota la normalitat, però es veu que un pròcer de la nostra societat, ministre de l'actual govern, habitava una de les precioses cases que vigilen l’avinguda. Un gran nombre de policies custodiava l’immoble i el seu accés, no deixant passar a la gent que com un servidor, venia de fer les seves activitats en direcció a la quotidiana barda.

De cop em va venir al cap la nova “Llei Orgànica de seguretat ciutadana“ i vaig baixar tant la mirada, per no coincidir amb els ulls del senyor agent, que una mica més, em faig una ecografia estomacal sense saber-ne. Em varen venir, desordenats, al cap tots els punts prohibits i vaig descobrir que menys escopir me'ls havia saltat tots.
En arribar a casa em vaig asserenar una mica i vaig poder pensar. Com hi ha món!
M’havia escrit, no feia molt, amb un company del meu grup que es deia Aleix-Marià, i ho vaig voler tornar a fer per demanar-li la seva autoritzada opinió.
Semblava una persona assenyada i endemés l’avalaven diversos premis que amb el temps havia anat acumulant.
La seva resposta no va trigar: - No ho veig clar-, va dir.
Al que jo li vaig respondre: - Aquí caic, aquí m’aixeco- (referint-me al meu estat de salut).
Creia, fermament, que era un absurd deixar d’escriure
...I vaig pensar que si de tant en tant no desobeïm alguna llei, per què escrivim?

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    Montseblanc | 22-09-2019

    Ets absolutament brillant. Si vull somriure, si vull assentir amb el cap, si em vull sentir identificada, si em vull emocionar... Només haig de llegir algun dels teus relats. Tots són plens d’humor, crítica clara o solapada, situacions còmiques i/o dramàtiques, intel•ligència, ironia, humanitat... Tens un cervell que veu les coses molt clares... Llavors ens les emboliques una miqueta amb humor i imaginació, i ens les ofereixes... Gràcies!

  • Lapsus[Ofensiu]

    Volia dir: Condemna a mort per intent de suïcidi.

  • Condemna a mort per suïcidi[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 09-07-2016 | Valoració: 10

    Aquest és només un dels nombrosos "gags" que m'han fet esclafir de riure. Tot el relat està farcit d'arguments surrealistes d'aquells que ens fan gaudir, especialment als que, com jo, apreciem molt i molt el sentit de l'humor. Noi, ets una perla. Recomanat per a depressius, tristois, sorruts i tota la fauna que pul·lula pel món sense saber que a RC hi ha un xicot que aixeca l'ànim de tothom sense necessitat de fotre't una copa d'anís del Mono.
    Apa, avui ja he tingut la meva ració de "jolgorio".

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    Ens sap greu comunicar-te que el teu relat no compleix les bases per participar en el concurs de Conte Infantils ARC 2015.

    Si no era la teva intenció participar-hi, mireu de no clicar la tecla exclusiva per al concurs. Gràcies.

    Associació de Relataires

  • betixeli | 29-07-2015

    M'he llegit el relat amb un mig somriure des del primer paràgraf, el toc d'humor és palpable en el text, però també la irònica crítica al present i a les condicions cada vegada més rígides que ens marquen un camí estret i amb minvants llibertats.
    Tot i que estic més avesada a llegir relats més breus, trobo que aquest està molt ben escrit!

  • Escriure i crear i divertir-se i alimentar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-07-2015 | Valoració: 10

    Renoi, renoi, quina ebullició més vermella, quina fantasia i quants colors la descriuen! La teva imaginació és absolutament increïble. I potser els amics de la paella del dijous, com l'Aleix-Marià (m'encanta!) seran aus voladores d'ales grandioses capaces de crear i divertir-se i alimentar-se mutuament i això i allò... Total, un còctel ple de tot, creativitat, imaginació, fantasia ben tapissada, com aquel´ls sillons del saló de l'hotel Sant Antoni on em vaig casar. No sé que més dir albert, que una abraçada i fins ben aviat!

    Aleix

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 15-07-2015 | Valoració: 10

    M'agrada molt
    Montse

Valoració mitja: 10