Escric i també enyoro

Un relat de: Airin

Escric i també enyoro,
i que no sembli estrany que sigui així.
Escric sobre un passat llunyà
i enyoro allò que mai més tornarà.

Escric i també enyoro,
tal és la vida que ens és donada.
Escric i també enyoro,
i crec i em penedeixo,
i sento i estimo.
I somnio i visc,
com també ploro i risc.

Escric i també enyoro
i vull. Vull volar.
Vull estimar.
Vull agafar-me una estrella d'aquest cel inmens,
posar-me-la als cabells,
brillar amb lluminositat pròpia!!!
Vull cridar!!!

Escric i també enyoro,
en aquesta nit en què reconec,
que no sóc persona de miracles,
més normal no podia ser.
I sento coses, coses que ara
no sé anomenar.
Sentiments?
Qui sap.
Però sento.
I res és més important que això.
Ni un passat,
ni una estrella,
ni un poema...

Comentaris

  • es genial[Ofensiu]
    Estel | 07-08-2006 | Valoració: 10

    realment es veritat que es un poema especial,
    que facilment et pots identificar amb el que hi dius.

    té alguna cosa curosa que t'arriba endins, pero no se ben be que és

    es el primer text teu que llegeixo i m'ha agradat molt, per això espero llegirne molts mes

    una abraçada

  • Waaau![Ofensiu]
    annah | 31-01-2006 | Valoració: 10

    Quin poema!
    Em fa pensar en com em sento jo a vegades... amb ganes de cridar... però també d'escriure... enyorant...

    Vull agafar-me una estrella d'aquest cel inmens,
    posar-me-la als cabells,
    brillar amb lluminositat pròpia!!!

    Què guai!

    Un petó!

    Anna

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: