ESCOPINT ESCORPITS (O LA TIMA LINUA)

Un relat de: Mena Guiga
Havent escrit l'última línia, la Tima Linua es va adonar que en aquell text havia buidat la mala llet d'unes quantes avantpassades que tenia més adossades que els impostos excessius creats pels aprofitats al poder. El crit que va afegir al punt i final va arribar al cim més alt del planeta i, sí, va provocar una allau.

La Tima, a partir d'aquí, va començar a plorar. D'una forma apaivagada, assossegant l'ànima. Estossegant i encalmant.

Havia escopit tots els escorpits.

L'havien estat picant i enverinant quasi mig segle. Niaven dins seu, sota pedres que, és clar, va haver de rebentar primer. Trobar l'explosiu que ho fes possible. Després, que es desfessin els fragments.

Va omplir una garrafa de llàgrimes. La deixaria fermentant a sol i serena. El líquid salat, després de quaranta dies, seria apte fins i tot per regar cactus coixins de sogra, de capellà o de dissenyador.

Exhausta per les emocions alliberades, va exhaurir un postre de garrofa -carregada de nutrients i no només per als ases ni per els afamats en la posguerra- per recuperar l'esma. Bona energia.

Un cop escopits els escorpins, la dona de cinquanta-vuit anys va sentir-se molt activa i més atractiva.

Per cada escorpit escopit, per cada línia escrita -dictada per la genètica presonera- la Tima aconseguia fer canvis material subtilment immaterials a la llar i, de retruc importantíssim: a la vida.

Posar testos liles al balcó, curulls de plantes de pebrotets dolços de colors budistes. Alguns fugirien cap a amanides d'algun sopar d'aquell estiu en què menjaria amb companyia abstracta i no abstracta.

Substituir les cortines beix com de pell de gallina o d'estruç i col·locar-ne, al seu lloc, una tela d'estels rutilants.

Buidar armaris i calaixeres. Extirpar-ne calces altes de blonda d'àvia casta i faixes de to esparadrap. Mirar per un calidoscopi que esperava ser usat.

Omplir un pot de vidre groc de baletes per a un nen a qui ompliria un plat fondo de boletes de pa. El nét riuria i, nyam nyam, les engoliria.

Atraure amb pipes unes cotorres condemnades a la mort per massa proliferades, un altre horrorós consens social. Va poder quedar-se vint parelles al pati del davant i vint més al del darrere. Entendre el seu llenguatge i avisar-les que el lloc segur era allà i que no en sortissin. Cantar amb elles i xafardejar amb elles el firmament i els veïns. Una cotorra era la reencarnació d'un lama i guiaria sempre més aquella acollidora dama.

A mesura que es decantava per enrenous, el rostre de la Tima esdevenia distès i encantador. Ella de debò. Quan ho va percebre al mirall es va fer una abraçada: havia escopit els escorpins!

De cop, un xàfec de glaçons. La fredor que moria. O la calor canicular que ho pidolava. S'havia fet de nit. La lluna, rodoníssima, mostrava els cràters de tots els seus caràcters.

-Ets una dona de l'antigor. Entendre'm a mi i et comprens tu-l'astre li va dir.-I ara...menja aquests botons bombons de xocolata còsmica que t'envio.

Queien, de la volta celest. La lluna arrencava bocins de fosca, la moldejava...et voilà. Anaven directes a un cistell que, netejat amb suc de llimona aquella tarda, penjava de l'estenedor per les nanses lligades amb cordill sedós que sedava i no segava. Uns quants, la Tima, els va petrificar i se'ls va cosir a una jaqueta tot-temps que va esdevenir màgica: si la duia dormint experimentaria somnis de somni guaridor per fi desensorrat i desenroscat. Els altres sel'ls va anar menjant, gradualment. Al mateix ritme que la Tima Linua esdevenia ben Tima Linua ben Tima Linua ben Tima Linua...infinita, il·limitada.

Comentaris

  • Va molt bé...[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-08-2017

    ...desfer-se del llast del passat, de les coses negatives, dels records dolorosos, de les experiències dolentes, si s'aconsegueix comencen a passar coses bones, perquè nosaltres fem que passin, i la vida torna a tenir color i es pot tornar a somiar. El que passa que és molt difícil això de treure tots els bitxos a fora...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

720 Relats

772 Comentaris

230473 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com