Escoltaves Montand, cantant "Les feuilles mortes"...

Llegint els teus versos que parlen d'Ives Montand i de la cançó francesa, m'ha vingut al cap els versos del nostre mestre Vicent Andrés Estellés, que també era un gran fracòfil. Aquests dies s'han complit 15 anys de la seua mort, i tots els anys vaig a un sopar que organitzen a la seua memòria, una Associació Cultural de Burjassot, el seu poble que és veí del meu. Allí he conegut al fill del poeta, que m'ha contat anècdotes personals, i fins i tot he recitat versos que he dedicat a la vídua, que també va faltar l'any passat.
En fi, et conte totes aquestes coses per a que veges que la teua Poesia em porta per dreceres molt emotives per mi...
Endavant!
Una abraçada!

FRANCESC

PS Gràcies per comentar el meu Sonet (per cert, la imatge de la Musa desdentada és original del deomises...)

I paraules que manquen.
Com diu la Dolça Parvati, hi ha cops que el nivell subverbal és explícit, i creatiu (per exemple, les llagrimetes de què ella mateixa parla).
A algun comentari he deixat escrit que, es diu, el llenguatge va néixer de la cançó. La cançó ha assolit avui un llenguatge molt elaborat, tots anem fent afegits i comentaris a peu de pàgina dels genis col·lectius que han anat avançant pels modes i formes del llenguatge (i parlo del musical i del verbal, i de la poderosa imbricació que es dóna allà on van del bracet, fins a esdevenir una sola cosa).
Poema ple de musicalitat, de respiració llarga i mots precisos, mesurats i abocats amb la malenconia dels passats que van quedar sense acomplir, sense expressar, irresolts i, per tant, pendents.
Una abraçada,
franz

és que em quedo embadalida amb els teus poemes... no sé, podria escoltar com la ploma et canta aquests versos vegades i vegades amb tanta mestria...

Petons,
Lady Shalott

..l'atenció el títol, doncs el Montand és un dels 'cantaires/poetes' que tinc al coixí del records.
I llegint el poema, els records del paisà Estellés se'm fan presents.
Fins una altra lectura casual. (No mai sóc reïncident a la primera... SALUT I REBOLICA!)

Saps que estic immers en una mena de sequera espiritual i literària, motiu pel qual a penes escric, i gairebé no llegeixo des de fa setmanes.
Les causes no val la pena dir-les ja que correm el risc de confondre el personal...
Ara, avui que he passat per aquí m'he trobat amb aquesta meravella de cançó que has fet partint precisament del record d'una magnífica cançó. I gairebé m'emociono, jo, que de totes maneres prefereixo la versió anglesa, a qui algú per aquí ja ha fet referència.
Amb tot, et felicito perquè, tot i que és difícil precisar-ho, aquest és un dels teus poemes, per a mi, més reexits.


Hipo.

a sentir la veu de l'Yves Montand i tornar a recordar la lletra d'una cançó que em va acompanyar en forces moments.
La tristesa fonda que emana del poema s'ha barrejat amb la melangia de la música de fons i crec que m'ha permés gaudir-lo amb tota la seva bellesa.
Una abraçada

Canço de la desesperança, de les fulles mortes (Yves Montand, Chet Baker, Miles Davis, Stéphane Grappelli...), del naufragi, del desconsol, dels amors que no arriben...

Hom acaba la lectura i es queda en un punt suspès d'una mena de desassossec existencial, en una mena d'incapacitat de superar la fatalitat a la qual semblam abocats.

Però l'estat d'ànim que la lectura procura se supera pel cantó de la bellesa formal de l'obra, i pel lirisme contingut, assossegat característic de l'autor.

En fi, una poema més, un altre, d'aquells que hom llegeix un caramull de vegades per mirar com s'ho fa el poeta, per mirar d'aprendre, fins i tot d'imitar-lo. Però això és molt difícil.

No fa ni dos dies, a dalt d'un tren, se m'escapava una llagrimeta amb "Autumn leaves" per Stan Getz, i ara em trobe, gràcies a tu, amb la preciosa versió francesa de l'Yves Montand. No m'he resistit ni un segon, és clar, i m'he permés posar-la mentre llegia el teu poema, amb la qual cosa l'emoció s'ha triplicat.
Com has sabut fondre, tan eficaçment, l'absència amb el paisatge, fent-nos creure, convencent-nos, que la natura tota participa d'aquesta tristor!
De vegades ens manquen les paraules, com bé dius al final, i és aquest nivell subverbal terreny fèrtil per retrobar-ne de noves, per crear, com tu has fet tan bé en aquest poema que també és per a mi cançó.
Una abraçada.