ESCLETXES I FANTASMES

És Primavera!. Ha arribat avui mateix i he obert la finestra de bat a bat. No m’he conformat amb l’escletxa que deixo quan encara fa fred; hi dormo sempre, així, amb la finestra sense tancar del tot, per tal que entri una guspira d’aire i es respiri millor. Oberta de bat a bat, ha entrat l’aire de primavera i s’aireja l’habitació, es renova l’aire i els meus pensaments.
Sovint, quan a la nit deixo l’escletxa, recordo la veueta de la meva amiga Sònia; de petites, de tant en tant, es quedava a casa i dormíem juntes, a la mateixa cambra, i sempre, em demanava de tancar-la, la finestra, perquè no entressin els fantasmes que no la deixaven dormir.
Ara, ja som grans i sabem que els fantasmes no entren per la finestra; nien en les nostres ments i es desplacen d’un lloc a l’altre, a l’habitació del passat i a la del futur. Ens deixem abduir per idees que s’hi instal•len i formen enfilalls de pensaments, no sempre agradables; sobretot, a la nit, moltes vegades, són la causa del nostre insomni.
Està bé això de les habitacions, romàntic o literari, oi?. Però, què més. Doncs, que, en recordar la Sònia, i recórrer aquella habitació del passat amb el pensament, m’ha dut, també, a aturar-me en una altra, allà on l’ha transportada el seu destí. Sense fantasmes, o, si de cas, amb un de carn i ossos; alguns homes en són o actuen com a tals, vet aquí.
Tot va començar coincidint amb el seu 25è aniversari, sense tenir-ne res a veure. Jo hi era. Va rebre unes flors, acompanyades d’un sobre i una capsa. Del sobre en va treure una nota manuscrita que venia a dir. “Bufona, no sé qui ets, però t’envio les fotos que, junt amb una carta de comiat, m’has demanat. Ja triaràs les que siguin teves, et prego, però, que em tornis les que no ho siguin. Correcte, oi?. Una abraçada. Borja.”
Vaig interrogar-la amb la mirada. No me n’havia parlat del tal Borja. Tampoc ella en sabia res. Sense pèrdua de temps ens vam abocar a la capsa, curulla de fotos de tota mena, però, de dones, això sí, i cap de lletja, es clar.
Després, restà pensativa, però, la conec i em vaig ensumar que no acabaria allà, la cosa. La Sònia, sempre ha estat molt complidora i responsable i no es quedaria amb el que no era seu.
Aquella nit, possiblement, es deixà la finestra oberta i va entrar algun dels fantasmes, que tanta por li feien de petita. No pas aquest. El cas és que la capsa tornà a les mans del remitent. Tot plegat, s’havia tractat d’una errada de la floristeria, en confondre’s se ram a l’hora de l’entrega.
Avui, que és primavera, s’escau vagarejar amb els pensaments que van d’un compartiment a l’altre, d’una habitació del passat a una, no pas del futur, sinó del present. A l’habitació 215 d’una clínica maternal. La Sònia té en braços la petita Soneta, recent nascuda. La finestra té una escletxa; calia que hi fos, per tal que hi entrés l’esperança.
En Borja, però, acaba d’entrar per la porta.