Esclavatge de passions

mai la vas cridar ,
pero la vas somiar,
i va s lluitar per ella,
i potser plorar....en silenci.

la soletat es amiga de cadenes que perduren,
potser ella mateixa es una cadena
a vegades tendre , a vegades feixuga,

pero sovint la cridem
amb noms desconeguts;
i sovint la tenim al costat
sense veure-la,
massa sovint.

Avet_blau

De vegades, em sorprens amb la força extraordinària que traspuen els teus relats, una força que prové dels seny i, probablement, també del dolor. Em sorprens amb la cruesa amb què dius, sense descriure, que l'amor fa patir. De vegades, la curiositat em pot i em pregunto amb qui parles, perquè ets una mestre narrant en segona persona, una segona persona molt difícil de treballar per fer-la convincent. Gairebé sempre, trobo entre línies sentències per guardar en una llibreteta perquè són tan alliçonadores...
Aquest cop, tot el relat és una sentència dura, molt dura, però ens la fas empassar fent servir una bona dosi de dolcesa. Aquest, penso, és el teu secret i la teva habilitat. Estimada Gessami, els teus relats alimenten l'ànima.
Una abraçada,
Fredia

Hola Gessamíblau,

He llegit el teu relat atret pel títol i m'ha semblat un relat molt atemperat i que sobretot entra fàcil. Crec que quan hom escriu amb el cor el lector queda corprès a l'instant, i això és el que a mi m'agrada sentir quan llegeixo. Calfred, esgarrifances i, sobretot, sinceritar i honradesa.
Brindo per la passió,
Roda03

no em queda clar si fas un paral.lelisme entre el relat i la paraula Llibertat, o no.

En tot cas és un relat interessant. Hi descrius bé un procés de deteriorament progressiu molt humà, testimoni de la nosatra incapacitat de discernir quin pot ser el camí millor a seguir per no fer-nos, ni fer, mal.

El temps recull la nostra història i crec, potser sóc massa tova, que els humans hem de ser més condescendents amb nosaltres mateixos perquè les nostres capacitats per fer DIANA al cor de la felicitat són, mes aviat, escasses.

gràcies per comentar-me ,dona de cabells de sol, de mirar d'aigua ,i de somrís de gessamí................blau!

Tenir i no desitjar i desitjar quan ja no es pot tenir.
Ho he entès be?
Gràcies per llegir-me tant sovint. Jo també et segueixo

Trobo entre les teves paraules, saltant de línia en línia amb apariència enjogassada però amb cadència constant, una sèrie de paraules fortes, contundents, carregades de significats i connotacions, que van brodant un dibuix, la visió definitiva del qual sembla que m'escapa i l'atrapo al vol, sobre el teixit del relat.
Les escric per ordre i miro les puntades: Estratègies, seduccions, absències, gelosia, emocions, vida, edat, soledat, cadenes, sentència, llibertat. És un camí fet o per fer? És un resum? Un pronòstic?
Sigui el que sigui, la seqüència final del veredicte emès per un jutge inapel·lable, el temps, i l'execució d'aquest per part d'un botxí immaterial, la soledat, resulta aclaparadora: desitjar el que ja no és a l'abast però has tingut a la mà resulta un càstig ben dur.

En tornar a llegir el teu text, em venen al cap aquells versos tan bells:
Mi táctica es… construir con palabras un puente indestructible. Mi táctica es… quedarme en tu recuerdo no sé como ni sé con qué pretexto … Mi estrategia es …más profunda y más simple: que un día cualquiera no sé como ni sé con que pretexto por fin me necesites.
Suposo que els coneixes…

Ara mateix t'envio una abraçada amb moltes ganes, amb el pretext del comentari,
Unaquimera

repetida sovint. L'amant, l'esposa.
Dos mons que sovint es volen compartir.
I el final també acostuma a ser la solitud guanyada a pols, minut a minut, dia rere dia.
Mostres d'una forma bella una cruesa ben real, que fa pensar en que tots els nostres actes tenen conseqüències pels altres, sí, i per nosaltres mateixos.

La teva prosa és elegant i acurada, a més d'anar directa al sentiment.

Molts petons.

gypsy