ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 7: NOSTÀLGIA

Fa ja una setmana que Abi es mogué d'expedició. Em trobe trista, però almenys sé on està. L'última vegada que se n'anà no sabia que estava perduda per aquestes coves. Parlant d'això, què serà de Mari Pili? Des d'aquell dia que ens barallem no sé gens d'ella.
Bob s'apropa a mi, que estic asseguda en el sofà mentre em relaxe mirant al foc, i es fica al llit en la meua falda. La veritat és que tornen a actuar normal des que va començar el fred. Pot ser que notaren el canvi de temps, els generadors de la Unió no canvien el clima de la nit al dia, té un procés, no sé com funciona, però sí que sé que triga el seu temps.
Estire els meus braços i done un profund badall. La veritat és que aquesta època de l'any m'agrada, és quan més puc descansar. El treball ho faig a casa i després, quan tinc suficient roba confeccionada, vaig al magatzem a dipositar-la, es reconten les peces que he fet i s'anoten. A final de mes se'm paga segons la roba que he confeccionat. Se'm dóna ben això de cosir, m'aixeque al voltant de les nou o les deu, com alguna cosa, pose la ràdio i comence a treballar. La temporada de recollida és prou dura perquè preferesca no pressionar el meu cos durant l'hivern. És millor prevenir que lamentar, aquest és un dels meus lemes. Així que preferesc treballar menys i descansar més per estar fort per a la següent temporada.
La neu ja recorre la totalitat del poble i és imprescindible sortir amb la roba adequada. Espere que Abi tinga l'abric suficient, perquè enmig del bosc el fred és més intens. Torne a pensar en ella. Em sent sola aquí, encara que estiga acompanyada dels animals. Normalment, quan arriba aquesta època, Abi no para de dansar per la casa. Ella no confecciona molt, la veritat és que els treballs manuals no són la seua especialitat, però en el fons em dóna molta companyia mentre treball i ho passe més amenament.
Recorde hiverns en els quals Abi no parava de riure i xerrar sobre qualsevol cosa que li passava pel cap, generalment de grans aventures, secrets per descobrir i riqueses ocultes que ens traurien de la nostra vida i ens portarien a una altra millor. No donava crèdit a les seues històries, però era com estar escoltant un audiollibre. També jugava amb Buck i feien molt soroll per la casa. En canvi, ara aquesta està tan silenciosa...
Des que Abi va perdre la memòria, sembla una altra persona, s'ha tornat més independent i més segura de si mateixa. Actua amb una convicció que mai li havia vist. A més, té una força física que no sé d'on ha tret, sense oblidar que es concentra més en el que fa. No sé, mai m'haguera passat pel cap que Abi fos capaç d'atacar a ningú com ho va fer amb aquell militar, sense oblidar la puntada que li va donar a Buck, encara que en aquell moment no li vaig dir gens perquè semblava molt afectada per la situació, però Buck va tenir la boca inflada per diversos dies.
Tampoc sé d'on ve aquesta mania de donar-li tantes voltes a la política i a la societat, ella sempre ha estat més passional, no tan reflexiva, volia aventures, no canviar el món amb elles.
Agafe unes cartes de la taula i comence a examinar les factures i les despeses. De moment anem millor que altres anys, però no estem per tirar coets. Almenys, ens podem seguir mantenint un mes més. Decidesc que no puc permetre'm descansar més, així que m'aixeque, fent que Bob rode pel sofà, i comence a cosir.
Així em passe un parell d'hores més. Estic satisfeta amb el meu treball, m'han quedat unes peces de qualitat. Com una mica i em vaig al llit. L'endemà haurà de ser igual de productiu que avui.
Han passat un parell de setmanes des de l'última vegada que vaig consultar les factures. Ara tinc les peces suficients per a anar al magatzem a fer un lliurament. Pose la roba confeccionada en una gran caixa, la qual pose sobre un trine, disposat per mi, que hi ha en l'entrada de la meua casa. Tanque la porta amb clau i comence a caminar pel solitari carrer tirant d'una corda lligada al trineu.
Malgrat ser de dia, fa bastant fred, les mans se m'entumeixen i les orelles se'm gelen, malgrat portar guants i capell. Arrossegue el meu treball d'aquests últims dies amb gran esforç. En aquest moment, una figura humana xoca amb mi, cosa que fa que jo done unes passes cap enrere i ensopegue amb el trineu, que cau al sòl escampant la roba que porta.
- Disculpe, ciutadana Alicia Carbajal Vermellosa. Vaig amb missió urgent. - Diu la Cap seguint el seu camí. La veritat és que m'és igual el que li passe, això no va amb mi.
M'agenolle en la neu i comence a recollir les meues confeccions, tornant-les a ficar en la caixa. Després d'això, reprenc el meu camí. Cada pas que done, un dels meus peus s'enfonsa uns quants centímetres en la neu. Camine encorbada arrossegant amb força el trineu. Finalment, arribe al magatzem i faig les gestions necessàries.
Una vegada tot arreglat, torne per on he vingut. El solc que he deixat en venir torna a estar farcit a causa de la tempesta de neu que s'ha deslligat. El vent m'empeny incessantment i el meu cos avança de manera fatigosa. Cada metre és com una muntanya per a mi. Amb prou feines veig gens davant de mi.
De sobte, escolte crits a uns metres, vaig apropant-me i amb si distingir a la Cap i a la doctora, que estan arrossegant un cos cap a on supose que està la clínica. El cos porta un llençol cobrint-ho, la qual cosa no sé és si està mort o solament és per protegir-ho. Les dues dones amb prou feines em miren i avancen ràpidament, amb una força que jo no tinc.
De tota manera, jo seguesc el meu camí. Hores més tard, ja que avance molt lentament a més que m'he perdut, arribe a la meua casa a la vora de la hipotèrmia. Òbric la porta amb dificultat i el vent de la tempesta fa que em coste tornar-la a tancar darrere de mi. M'arrossegue fins al sofà i allí em tendesc, ni tan sols m'aixeque per encendre la xemeneia, l'única cosa que faig és cobrir-me. Comence a entrar en calor, gràcies a la manta i a la calidesa de Bob. Per avui ja he fet bastant. Vaig a veure si dorc.