ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 6: TREBALL SOTA L'INTENS FRED.

Un relat de: Raül Gay Pau

Les setmanes i els mesos van passant i jo, malgrat no recordar gens del meu passat encara, ja m'he acostumat a la meua nova situació. M'he guanyat el respecte i l'odi, a parts iguals, de les meues companyes i companys de treball. D'una banda, admiren la meua força i la meua resistència, per una altra, això els fa veure el feble que són, o això pensen. Jo crec que no és així, que perquè jo siga més dura ells no són uns vagues. Així i tot, el responsable de càrrega aviva el foc, perquè no para de ficar-se amb els altres treballadors comparant-los amb mi. Això sí, de pujar-me li sou ni parlem. Són molt espavilats aquests.
D'altra banda, també he detectat que Bob i Buck estan més nerviosos de l'habitual. Van d'aquí cap enllà passejant per tota la casa amb ansietat i s'amaguen pels racons. Em pregunte per què. També he escoltat sons estranys que provenen de la part de dalt de la casa, però com no tenim un segon pis, supose que són les branques dels arbres esgarrapant la teulada.
El clima va canviant i ja es comencen a veure els primers flocs de neu. El treball en el camp, per tant, ja ha finalitzat. Tenim totes les fruites recollides i carregades. Ara els camps els tenen assignats determinats treballadors i treballadores per mantenir el terreny fins a l'arribada de la primavera.
L'últim dia de treball en el camp, ahir, la Cap em va dir que se m'havia assignat a l'equip de càrrega i tala. El meu treball consistiria a carregar els minerals que extragueren els miners, talar arbres i carregar troncs. Em va advertir que la gent que anava a l'expedició no tornava al poble durant setmanes, fins i tot mesos. Així que em va dir que em preparés roba i tot el que necessités per passar bastant temps fora de casa. Això sí, el menjar era a càrrec de la Unió com a plus.
Així que aquí estic, mirant per la finestra en comptes d'aprofitar el meu dia lliure per preparar-me tot el necessari. Però és que em dóna una modorra haver de posar-me a omplir una bossa d'esport amb la roba necessària... Done un profund sospir.
- Venja, Abi, prepara la teua roba al més aviat possible, així podràs descansar.- Em diu la sempre pràctica Alícia.
- Em veus amb ganes de fer això? Deixa'm perduda en els meus pensaments. Estic esgotada, la veritat és que han estat uns mesos extenuants.
- Doncs pràcticament tot l'any és així. No tenim gairebé descansos. Així i tot, podries demanar quedar-te fent vestits amb la gent que no va a l'expedició. - Proposa Alícia esperançada.
- Pas. - Responc lentament. - Les meues mans no tenen habilitat suficient per a aquests treballs tan delicats, acabaria com un colador. Això és per a persones hàbils. Jo sóc més bruta.
- I que ho digues. - Diu Alícia, per després esclatar en una riallada.
- Eh! No et passes. - Dic intentant semblar indignada, però no puc evitar riure jo també. Trobaré a faltar aquests riures mentre estiga fora.
- Et vaig a trobar a faltar. - Diu Alícia, com si em llegís els pensaments. - Però ben mirat, així la nostra economia millorarà i podrem viure millor, tenir més coses, obtenir més respecte dels altres...
- Prou, Alícia. - Dic jo, aquesta vegada enfadada de debò. -Hauries d'aprendre a no dependre del que opinen els altres. Ser més lliure i independent.
- El que pense la societat de tu ho és tot, Abi. Si pensen que ets treballadora i simpàtica i tens classe, et facilitaran les coses. D'una altra manera, solament et posaran pedres en el camí.
- Jo sóc més aviat un trepant que es carrega qualsevol pedra que aquests em puguen posar. Hauries de cuidar més el que penses tu de tu mateixa i no el que pensen els altres.
- Si jo pense que sóc una bona treballadora i que m'esforce tot el que puc, encara que de vegades no aconseguesc els resultats que espere... -Diu trist Alícia.
- Veuen aquí, amiga. - Li dic a la meua companya amb els braços oberts, mentre ella s'apropa i li faig una forta abraçada i li xiuxiuege a cau d'orella. - Feixos tot el que pots i més. Si els altres no ho veuen, és que són ximples. Però veus? Valora't a tu mateixa pel que ets, no pel que et demanen els altres.
- De vegades m'agradaria ser com tu, Abi, però no ho sóc. Jo veig la realitat tal com és. Tu veus dibuixets en els núvols. No t'adones que tot el que dius és molt bonic... Però la vida aquí sota, a la terra, és molt diferent.
- No espatllem el dia amb discussions. Què tal si vaig a preparar la maleta i després juguem a alguna cosa o fem alguna cosa juntes? - Li propose a Alícia.
- Està bé. - Em diu agafant-me de les mans i tirant de mi. – Venja, anem, jo t'ajude.
Alícia m'arrossega per tota la casa fins a la meua habitació. Quan arribem a la porta, ella espera que al fet que jo òbriga. Alícia i la seua educació. Òbric i ens endinsem en la meua lleonera. Al principi de venir a viure aquí, després de la meua pèrdua de memòria, havia intentat tenir ordenada la meua habitació, però això ha estat impossible. Està pràcticament igual a com estava quan vaig arribar.
- Abi i la seua peculiar visió de l'ordre. - Comenta Alícia.
- Eh! Que jo no m'he ficat amb tu! A més, aquest desordre realment té un ordre.
- Sí, clar, en els teus somnis.
En aquest moment m'envaeix una sensació estranya, com si aquest desordre fos algun tipus de rebel·lió respecte a una educació estricta... Com si hagués viscut en un règim militar on tot havia d'estar en el seu lloc i jo sempre havia volgut més laxitud...
- Abi! Desperta. - Em diu Alícia fent sonar els dits davant de la meua cara. - En què estàs pensant? Bé, és igual, no m'ho digues, que segur que t'has perdut al teu món dels somnis. T'estava preguntant si tenies pensat què portar-te.
- Doncs la veritat és que...
- No, d'acord.
- Farà molt fred?
- Sí, bastant... Deixa'm pensar.
Alícia es passa la següent hora agafant roba i ordenant-la dins de l'enorme maleta. Segons ella, havia d'emportar-me una gran maleta perquè em cabrien més coses. Finalment, la tanca satisfeta i amb un somriure en la boca, mentre que jo em sent una mica culpable per la poca ajuda que li he proporcionat.
Una vegada acabada la tasca de fer la maleta, tornem al saló-menjador. Alícia rebusca entre els armaris algun joc de taula per entretenir-nos. Com no, cadascun dels jocs està recomanat i supervisat per la Unió. Comencem a jugar a un joc de preguntes sobre cultura de la societat relacionada amb la Unió, però aviat m'avorresc, ja que no encerte pràcticament cap pregunta. Després, Alícia tria un joc que m'agrada més. En ell, nosaltres encarnem a uns membres d'un esquadró letal, representats per unes figuretes de plàstic, i ens enfrontem a grups de rebels que volen desestabilitzar a la Unió. Aquest joc sí que se'm dóna bé i avancem amb celeritat, però amb esforç i estratègia. La veritat és que el joc no és fàcil i l'estratègia es fa imprescindible, ja que la intel·ligència artificial està molt bé aconseguida. Al final, aconseguim guanyar.
- Ben fet, companya! - Crit aixecant la mà per xocar els cinc amb Alícia, que em segueix el rotllo sense molt entusiasme. - Què et passa? No t'ha agradat el joc? Haver-ho dit.
- No és això. - Respon en veu baixa Alícia. - És que... m'ha recordat als meus pares..., ja que van morir a les mans d'un esquadró letal... i ara que hem encarnat un d'aquests... se m'ha fet rar.
- Ai! Merda! Fotre! -Exclame. - Ho sent Alícia, és veritat. Perdona'm, no m'havia adonat... Per què no m'ho has dit?
- T'he vist tan feliç mentre jugàvem que no he volgut dir-te res... Què tal si deixem per avui els jocs?
No dic res més, sent que l'he cagat, em sent responsable, però ja no puc tornar enrere per remeiar-ho. La resta de la tarda la passem en silenci. Sopem sense parlar i després ens anem a dormir. Demà tinc un dur dia al davant, però el meu error no em deixa agafar el son.
Al final, sembla que em vaig adormir. Em desperte amb el so del despertador i m'aixeque. Després d'agafar la meua maleta, em dirigesc a la porta que dóna al carrer. Allí ja està Alícia esperant-me. M'abraça i em desitja que em vaja bé.
- Fins aviat. - Em diu ella trist.
- Fins aviat. -Li responc i me'n vaig sense que ens diguem res més.
És un matí fred, el sol encara no ha sortit, fins i tot els ocells hivernals encara segueixen dormint. La climatologia en El Continent Renascut està feta perquè emule les estacions dels dos hemisferis. Per tant, la Unió fa que mig continent siga hivern i l'altre estiu. Ells ho justifiquen perquè així la migració de les espècies seguesca existint i els ocells i altres éssers vius poden reproduir-se. A més, que es produeix durant tot l'any tot l'aliment i tots els recursos que fan falta per a la funció de la Unió.
La gent surt de les seues cases amb l'abric posat. Les dones i els homes que van a l'expedició estan xerrant entre ells, fent-me el buit mentre ens apropem al punt de reunió. Una vegada allí, detecte un grup de noies i nois als quals també se'ls està ignorant, supose que perquè són més forts i vigorosos i els més majors temen perdre la seua posició de poder. A part que sembla que en aquest poble els novençans estan mal vists. Això fa que em plantege moltes qüestions.
- Benvinguts un any més a l'expedició. Em complau comunicar-vos aquest esdeveniment. Desventuradament aquest any, per motius concernents al govern de la Unió, jo no us acompanyaré en aquesta nostra gran aventura anual. - Diu la Cap. - Ho sent, ciutadans, haig de gestionar moltes coses al poble. Però no passada gens, com a representant de la Unió aquest noi us acompanyarà.
Fins a aquest moment no m'havia fixat en una figura que estava al costat de la Cap, jo que sempre observe tot, estava pensant en altres coses i mirant als buidatges, com cridava als quals els havien fet buit. Aixeque la mirada i... No pot ser! Identifique els trets del subjecte, és el militar al com vaig trencar el nas i un parell de costelles. Això complica les coses. Aquesta expedició no anirà bé per a mi. El noi, com si llegís els meus pensaments, gira la cara i se'm queda mirant amb odi, però amb un somriure en la cara.
- És un honor propi envers la ciutadania i l'excel·lència de la Unió. Duré a terme els meus quefers i responsabilitats a la seva màxima esplendor perquè advinguem amb èxit a les nostres pretensions. Visca la Unió! -Crida el militar.
- Viva! - Crida únicament la Cap.
- No us he sentit. He dit Visqui la Unió!
- Viva!- Criden tots excepte jo.
- Sembla que tenim una lepidòpter que s'ha quedat sense dicció, veritat? - Diu el militar apropant-se lentament cap a mi. - No tens alguna cosa a dir?
- No sé què merdes significa lepidòpter, el que sí que sé és que tu...
- Què dius? - Em pregunta amb una amabilitat psicopàtica. - Que jo què?
- Prou els dos. - Ordena la Cap. - Tu ja saps el que li ocorre a aquesta ciutadana, així que aplica la llei de la Unió. I tu, educació.
- Sí, Controladora Terlla, així es farà. - Responem els dos alhora.
- Bé, em cridareu per militar Tojuan. -Diu el militar separant-se de nosaltres dos i dirigint-se a la resta. - Entés? Doncs posem-nos en camí.
- Escolte, ciutadana Abigail Robles Olmos. - Em xiuxiueja la Cap a l'orella. - No em fie d'aquest... aquest...
- Tipus? - L'ajude.
- Bé, com siga, no em fie d'ell. Presa, agafa això, si té algun problema, contacta amb la meva persona. A més, tingues la càmera tot el dia enxegada i a la nit m'envies el que hages gravat. - La Cap em dóna un aparell amb un botó. Sembla al que els antics cridaven walkie. D'altra banda, em col·loca un pendent en l'orella i un botó en la sivella del meu cinturó. - T'he posat en l'orella i en el cinturó dues càmeres amb micros fets amb nanotecnologia. Són molt valuosos, no els perdis. El botó groc és per gravar, el blau per enviar-me les imatges i el vermell per contactar amb mi per alguna emergència. Vés amb compte, ciutadana Abigail Robles Olmos, i precaució amb el que dius. Intenta no provocar i mantenir-te lluny d'ell.
- Ah, clar, damunt haig d'anar jo amb cura. Com antigament es parlava a les dones sobre les violacions, com si la culpa fora d'elles i no per l'educació d'ells.
- Ciutadana Abigail Robles Olmos, encara que puga semblar-ho, no estem parlant del mateix, a un noi li aconsellaria el mateix en la teva situació. No saps el perillós que poden ser aquest tipus de persones.
- Si abusa de poder, li partesc la cara.
- Ciutadana Abigail Robles Olmos, jo ja l'he advertit i he complert amb el meu haver envers la seguretat de les meves poblaries. A partir d'ara, fes el que li plaga. Que tinga uns propicis dies.
La Cap s'allunya de mi bellugant el cap de costat a costat, com si hagués estat parlant amb una paret. Em ric del meu propi pensament. Igual ella té raó i no em convé cridar massa l'atenció. Però no m'agrada com funcionen les coses en aquesta societat. I si... Una idea se m'ha plantat en el cap, més aviat la llavor d'una idea. Pot ser que... ho meditaré aquests dies.
La gent s'engega seguint al tipus per una sendera plena de neu. Darrere del tipus va gent treballadora amb pales llevant la neu perquè els carros puguen avançar pel camí. Cada cert temps aquestes persones són substituïdes per unes altres. En un moment determinat, em toca a mi.
Estem avançant lentament pel mig del bosc, se sent piular d'alguna que una altra espècie d'au que no té por al fred. Fins i tot es veuen alguns conills blancs de les neus, uns conills tant grans com porcs i amb els ulls blaus. Costen de distingir, però les seues dents de color vermell són inconfusibles enmig de la blancor.
El tipus m'observa mentre menja una xocolatina i em somriu amb les dents brutes, per tot seguit llançar l'embolcall del dolç al riu, pràctica totalment prohibida per la Unió. Estic a punt de dir-li alguna cosa, però una mà m'agafa de l'espatlla.
- T'he estat observant aquestes setmanes. - Em diu una veu femenina. - T'està provocant. No li seguesques el joc.
Giro la cara i veig el rostre d'una dona d'uns trenta anys que té una mirada trista. Veig una profunda pena en la seua cara. El seu ser en si sembla que no existesca, per això mai m'havia fixat en ella, pansa completament desapercebuda, com un ens que es camufla entre la boira i la veus passar, però penses que la teua imaginació t'ha fet una mala passada o que és un arbre més enmig del bosc.
- Em dic Abigail, però la meua amiga em crida Abi, així que pots cridar-me Abi. - Li dic a la dona. - Encantada de conéixer-te.
- No em vingues amb ximpleries, tal Abi.- Em diu apartant la meua mà amb brusquedat. -No busque amigues, però pot ser que en algun moment em sigues útil. Necessite descobrir un lloc, però primer hauràs de guanyar-te la meua confiança.
- Vosaltres! Què esteu xiuxiuejant? - Crida el tipus. -És igual, no em plau saber-ho. D'altra banda, no esteu amb els vostres quefers, així que torn doble. Alguna queixa?
La dona ajup el cap i segueix llevant neu. Jo, en canvi, li mantinc la mirada uns segons per després seguir amb el treball.
El camí és llarg i cansat. Els braços em tremolen després d'estar quatre hores apartant la neu del camí. El tipus segueix menjant xocolatines i llançant els embolcalls, la qual cosa ell no sap és que estic gravant cada infracció que fa. Com em divertiré quan el sancionen, però de moment, que pense que té el control... Igual sóc una il·lusa pensant que el castigaran, però almenys això em reconforta.
Arriba la nit i el frio s'accentua. Fem una gran foguera en una esplanada destinada a això, pel que sembla la ruta i les parades estan predeterminades. M'assec prop del foc per descansar quan...
- Ciutadana Abigail Robles Olmos, vagi per més llenya. – M'ordena el tipus.
- Deixe'm descansar, estic esgotada. A més, hi ha suficient llenya. - Li responc amb educació, ja que realment estic mòlta.
- Està qüestionant les meves ordres i el meu criteri? Vaja per llenya ara mateix! En cas contrari...
- D'acord, d'acord, vaig per més llenya.
Abandone l'esplanada i m'endinse uns metres en el bosc arrossegant un carret per omplir-ho de troncs. Estic tremolant de fred malgrat la suor que em recorre el cos. Els meus peus mullats s'enfonsen en la neu. Vaja dia que porte, ara podria estar escalfant-me els peus en la foguera i el tipus m'envia per llenya. El molt canalla ho ha fet a posta per fastiguejar-me. En aquest moment, colpege amb ràbia una pedra, enviant-la lluny i fent-la xocar amb un arbre mentre em faig mal en el peu.
- Merda! -Exclame amb dolor.
Decidesc que és millor posar fi a açò el més ràpid possible, així que em dedique a recollir cada tronc que veig tirant-ho al carret. Una vegada ple, torne al campament i li mostre el meu treball al tipus.
- Bon treball, ciutadana. Ves per més- M'ordena.
M'endinse una altra vegada en el bosc, òmplic el carret i torne, per ser enviada de nou al bosc. Així un parell de vegades més.
- Molt bé, ja és suficient per avui. - Em diu el tipus. -Descansa fins que isca el sol, que serà quan tornem a engegar-nos.
Comprove el meu rellotge. Són les quatre del matí! Descansaré amb prou feines quatre hores... Serà malparit el tocacollons aquest. Tranquil·la Abigail, mantingues la calma. Segueix-li el joc de moment, a veure qui riu l'últim. Em fique al llit prop de la foguera amb els peus cap al foc i el cap en direcció al bosc. La zona d'acampada està envoltada pels carros i els animals que els arrosseguen. Dins d'aquest cercle és on dormim els treballadors amb la foguera en el centre, mentre per torns es va alimentant el foc.
- Aixequeu-vos, és hora d'emprendre la marxa! - Crida el tipus a ple pulmó i fent sonar una botzina.
Òbric els ulls esgotada i mire a mi al voltant una mica confosa, però ràpidament em situe. El sol amb prou feines ha començat a sortir per l'horitzó i estan caient flocs de neu. Fa un frio que pela i damunt no he descansat prou. Em costa una barbaritat posar-me en peus.
- Venja, ciutadana Abigail Robles Olmos. - Em diu el tipus. - Tu estaràs entre els del primer torn de lleva neus.
El que jo dic, és un dement psicòpata aquest oncle. Sense ganes de contestar-li, em reunesc en la primera fila amb la resta persones treballadores del primer torn i comencem a llevar la neu del camí. Avui és pitjor que ahir, però no li done la satisfacció al tipus de veure'm defallir. Abans morta que això, així que m'esforce bastant a seguir el ritme. Dues hores després, acaba el meu torn i me'n vaig a la part de darrere amb la resta de persones treballadores.
Els dies s'han anat succeint sense cap incident d'interés. Al final, com el tipus ha vist que no em queixe del treball que m'ha fet fer aquests dies, ha deixat de molestar-me tant, però no sóc tan ingènua com per pensar que s'ha oblidat de mi. Deu estar esperant el moment propici per tendir-me un parany. O això, o m'estic tornant paranoica pel cansament. La veritat és que porte una setmana i mitja que no descanse bé, que és el temps que portem d'expedició.
Una vegada instal·lats a la zona a la qual volia arribar l'expedició, muntem el campament i el tipus ens deixa descansar. Amb prou feines ha sortit el sol, ens desperta, i els encarregats de picar les parets de la mina es dirigeixen a l'interior de les cavernes amb els seus cascos amb llum, mentre empenyen uns vagons per uns rials on posaran les pedres i minerals que vagen traient. D'altra banda, al meu grup se'ns equipa amb unes destrals i ens porten a un lloc on es nota que s'han anat tallant arbres durant cert temps. Segons em va explicar Alícia, la Unió té una fèrria política mediambiental. Es comptabilitzen els arbres que s'han tallat i després altres poblacions s'encarreguen de plantar tantes llavors com a arbres plantats, substituint les llavors que no cresquen per unes altres, per així mantenir un equilibri natural. De fet, la caça està prohibida, solament es permet consumir la carn d'animals criats en granges per a tal efecte. El mateix serveix per als vegetals. De fet, hi ha patrulles que controlen que la flora i la fauna del territori sempre estiguen en equilibri. Ells són els únics que poden controlar la població animal i vegetal. També són els encarregats de fer les investigacions mediambientals.
Solament hi ha una excepció, i és matar un animal o destruir una planta en defensa pròpia. I així i tot, cal portar informes de metges, envien a la policia vegetal i animal per investigar l'escena del crim i fer un informe. Si no es demostra que la infracció ha estat feta en defensa pròpia, les penes van des de reparar el dany (replantant o cuidant cries), i treballs per a la comunitat fins a penes de presó en el Reeducacional (sumades als treballs a la comunitat i reparació del dany). Fins i tot podrien enviar-te a l'exili a l'antic món o a l'execució. De fet, les penes al medi ambient són més dures que l'assassinat o l'homicidi, solament per sota de la rebel·lió (els quals s'executen sense contemplació ni possibilitat de reincorporar-se o penedir-se).
El nostre treball consisteix a talar els arbres, mentre un altre grup serra els troncs per fer-los més petits i carregar-los en els carros. Després d'això, quan ja hi ha bastants vagons plens de minerals o pedres, ens dediquem a carregar-los en els carros.
Així passe una setmana, fins que m'assabente que jo també haig d'entrar a picar a la mina, ja que el cicle funciona per torns d'una setmana. És a dir, cada setmana canvies de treball. Això no m'agrada, a l'interior de les cavernes podria haver-hi molts perills, i no em referesc a perills naturals, com a esfondraments o caigudes, sinó a perills humans. El tipus podria arraconar-me i agredir-me enmig de la foscor de la mina.
Però els meus temors no es compleixen. Vaig passant els dies i les setmanes sense cap problema amb el tipus. Vaig canviant de torn i treballant. De tot el que faig, la qual cosa menys m'agrada és la mina, no perquè em resulta massa cansat això de picar, sinó per la sensació d'estar atrapada. No m'agrada això, a mi m'agrada la llibertat, estar en llocs amplis i respirar aire pur, en canvi, allí dins l'aire està enrarit, costa respirar. I damunt solament escoltes el so dels becs en copejar la paret. La gent allí dins no parla, solament treballa, no com en l'exterior, on almenys et pots comunicar.
Pensant en comunicació, aquests dies m'he relacionat majoritàriament amb els buits. A mi no em fan molt cas, però almenys els altres treballadors són cortesos amb mi i em responen quan els parle, per alguna cosa sóc la millor treballadora de l'equip, la que millors resultats aconsegueix i la que més ajuda als altres. Però els buits són un altre cantar. Com a novençans que són, no tenen ni la força ni l'experiència suficients (ara que ho pense, supose que jo també sóc una novençana en això) per tractar amb aquesta situació. El seu rang d'edat està entre els setze i els vint-i-pocs anys, seleccionats per la seua joventut o falta d'habilitat manual. Però els pobrets no paren de rebre crítiques i bregues dels altres treballadors i el tipus s'enceba especialment amb ells, encara que no ha tret el seu fuet, si ho hagués fet, hi hauria hagut problemes, ja que jo no m'hagués contingut. Però sí que els dóna empentes i els crida molt, de vegades per ximpleries o per coses normals per la falta d'experiència.
El que més curiós em sembla és que la resta de treballadors aplaudeix aquesta actitud, els agrada que renyesquen als buits. Més d'una nit he sentit plorar als més joves, que estan plens de blaus i de vegades no poden gairebé ni caminar, ja que els seus músculs no estan acostumats.
El més trist de tot és que, probablement, quan els buits cresquen tindran la mateixa actitud envers els nous buits i així el cicle és perpètua generació rere generació. I així serà, perquè quan ells són suficientment grans per no ser els buits o perquè els altres s'hauran retirat, gaudiran no sent ells els abusats i beuran de plaure de la suposada superioritat de l'assetjador. Sense saber que no són més que meres marionetes de la Unió, que és la que realment controla el territori.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: