ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 4:JORNADA DE TREBALL

Em desperte de bon matí sense cap problema. Isc de la meua habitació seguida per Bob. Prepare el desdejuni per a Alícia i per a mi. Ella s'aixeca poc després que jo, i somriu en veure el menjar preparat. Mengem en silenci, estalviant forces per al dia que tenim al davant. Ens vestim amb la roba de treball i sortim per la porta portant-nos a Buck. Segons Alícia, normalment ens ho portem, però aquesta setmana passada l'havia deixat perquè em cuidés. Per mi podria haver-li-ho estalviat, total, pel que ha fet a part de molestar-me...
Anem caminant pels carrers i, encara que és estiu, fa bastant fred matinal. Caminem de pressa i veiem com les portes de les altres cases van obrint-se lentament i la gent comença a sortir. Comença un nou dia en el formiguer, com pense que es pot qualificar a aquest poble. Les formigues obreres van a treballar per alimentar als seus superiors, sense pensar per què fan les coses, simplement perquè és el més senzill, actuar sense pensar, que els superiors pensen, que aquesta és la seua funció. Els pobres treballadors han de treballar, produir i ja està. Veig les seues actituds i m'envaeixen sentiments de pena, frustració... Per res compartesc la visió d'Alícia sobre aquest món. Però no em queda més remei que acceptar aquestes normes de moment. No sé qui sóc i la veritat, no m'agradaria perjudicar a Alícia, que tan ben s'ha portat amb mi. No, això seria inhumà, així que de moment he decidit acatar les normes i seguir el corrent del formiguer, però sense ser una formiga més, sinó més aviat una esperant la seua ocasió per fugir de la colònia. Realment no sé què pensar, no sé el que és millor o pitjor, però tal com m'ha pintat la situació Alícia, sumat al que jo he vist, no m'agrada per res el quadre. És un amb uns bonics dibuixos, amb una tècnica sorprenent però, en el fons, la qual cosa hi ha dibuixat en el quadre no deixa de ser una mera il·lusió que oculta ambicions fosques. Em sorprenc a mi mateixa per la certesa del meu recent pensament. Sé que la Unió és així, la qual cosa no sé és quin és el seu motiu.
Arribem al nostre lloc de treball, els camps fruiters. Allí està la Controladora Terlla, àlies la Cap, esperant-nos amb un somriure en la boca. Pel que m'ha explicat Alícia, el nostre treball consisteix a recollir la fruita de temporada. Tota, la que siga, igual estem una hora recollint un tipus de fruita i després una altra d'un tipus diferent. Les fruites que tenim aquí són: Peres, figues, mangos, magranes, prunes, raïms, mores i maduixes. Aquest és un poble dedicat a l'agricultura. Altres pobles es dediquen a la ramaderia o a altres coses. Segons m'ha explicat Alícia, a la primavera, estiu i tardor ens dediquem al camp (cremar rostolls, podar, controlar els insectes, aclarir, regar, recol·lectar...) i a l'hivern ens dediquem a la mineria i tala d'arbres, els més forts, i a la costura els més febles. I, així, any rere any. Li vaig preguntar a Alícia per què talàvem a l'hivern i no abans per tenir fusta pel fred. Ella em va respondre que les coses funcionaven així, es recollia llenya durant l'hivern i s'utilitzava l'emmagatzemada de l'any anterior per escalfar les cases i fer mobles o el que fes mancada. De tota manera, totes les cases tenien calefacció solar, i era la Unió qui controlava el clima... Simplement, les coses eren així i així s'havien de fer. Aquesta forma de pensar d'Alícia m'enerva, no qüestiona gens, simplement ho fa i ja està.
- Propicis dies, ciutadans. -Diu la Cap quan ens reunim, pel que sembla tots, en l'inici de la sendera que porta als camps. - Avui és un altre dia laboral, per tantel nostre deure d'envers la Unió és clar: Esforçar-nos de manera culminant i aconseguir la nostra obstinació, que no és un altre que servir, perquè en servir ens estem servint a nosaltres mateixos. Que done inici l'apilament i l'implique.
- Què? - Li pregunte entre murmuris a Alícia.
- Que comencem a recol·lectar fruita i a carregar-la en els carros. - Respon.
- Para això tanta xerrameca? No, si el que jo dic serà...
- Deixa't de paranoies, és moment de centrar-te.
Seguesc a Alícia, la qual no m'ha deixat repicar al seu comentari. Ho faig rondinant pels meus interiors. La nostra parada no està molt lluny i ens endinsem en un camp de maduixes. Alícia agafa un cistell i comença a recollir-les i jo la imite, però agafe la fruita amb massa força i l'eclafe. Alícia, aspirant aire, m'ensenya com es fa el treball correctament. Comence a fer-ho millor, però...
- Va amb massa desfasament, ciutadana Abigail Robles Olmos. Observe a la sea companya Alicia Carbajal Vermellosa. O treballa amb la mateixa celeritat que la seva persona, o cobrarà menys de l'estipulat. - Diu la Cap, que s'havia situat darrere de mi i que ara es va.
- Quines merdes ha dit? - Pregunte.
- Hauries d'aprendre el seu llenguatge. - Diu Alícia sospirant. - Ha dit que vas massa lenta, que espaviles i vages més de pressa. Que vages com jo.
- Però això és impossible tot d'una. No puc anar tan de pressa sense carregar-me la fruita. – Dic indignada. - O vaig de pressa o ho faig bé, però no puc les dues coses alhora.
- I penses que això li importa a la Unió! - Crida enfadada Alícia, cosa que provoca que altres treballadors ens miren. Alícia s'adona i abaixa la veu. – A ells això no els importa, ells volen eficàcia i eficiència.
- M'és igual que vulguen el que siga que vulguen. No sé com pots seguir justificant-los. -Responc encara indignada.
- Siga com siga, has d'espavilar. En fi... - Diu Alícia resignada. - Vaig a treballar el doble per compensar la teua lentitud. Aniré omplint-te el cistell, perquè si jo vaig més de pressa per a mi, no cobraré més. Però no puc fer-ho per a tota la vida, espavila aquestes setmanes que vénen.
Faig morrets, inflant-los galtes de pa, i esbufegue amb resignació. El matí segueix avançant i així i tot no aconseguesc un alt rendiment en això de recol·lectar. El mateix em passa amb les altres fruites. Cada minut que pas recol·lectant, és un minut de sofriment I no perquè no m'agrada el treball, que la veritat és que estar a l'aire lliure, envoltada de diverses olors i embrutant-me amb la terra, el fang i amb tot, la resta, m'agrada molt. Dóna sensació de llibertat. Però això dura poc, perquè es veu entelat per l'obsessió amb treballar de pressa. No hi ha relaxament, solament veig atosigament per part de tots, no solament de la Cap i els caos, sinó dels companys mateix. Els escoltes protestar si uns van menys lents que uns altres, si no es fa com un vol... No hi ha una competitivitat sana, més aviat una carrera on l'objectiu és aixafar al rival. No veig companyonia, solament ganes de destacar i ser superiors als altres, però no en el bon sentit, sinó d'una manera destructiva, com el que és xiba o es fica amb els altres perquè no es fiquen amb ell perquè en el fons se sent inferior.
Arriba l'hora del menjar, perquè d'esmorzar res de res, si vols, has de menjar alguna cosa abans de sortir de casa. Mengem escaridament una fiambrera que hem preparat entre Alícia i jo. Les dues vivim a la mateixa casa, les dues col·laborem. I aquesta hauria de ser una norma per a totes les llars, que tots els membres treballen en equip, perquè tots embruten i tenen necessitats.
Després del menjar, ens anem a un camp de magranes. Els arbres fruiters se situen més prop del bosc, perquè així el mateix bosc no elimine a les fruites més petites. Els vegetals, com en general tots els éssers vius, defensen el seu territori. Alguns són molt alts per absorbir la llum i que la seua competència no ho faça tan bé, uns altres deixen anar fruits durs per aixafar als altres competidors... Encara que no ho semble, la vida vegetal també és una carrera per la supervivència.
- Merda!- Cride enfadada. - M'acabe de punxar amb una espina de l'arbre.
- Vés amb compte, els arbres de magranes tenen aquest inconvenient... No pot ser. - Diu Alícia. - És de debò el que estic veient? És Mari Pili!
- Mari Pili? - Pregunte amb curiositat mentre em xucle el dit índex, on m'he punxat.
- Sí! - Respon Alícia entre indignada i divertida. - És una pesada, però la veritat és que no esperava que em seguís.
- De qui estàs parlat? - Dic mirant en l'adreça que mira Alícia, buscant a una dona. - Jo no veig a ningú.
- Mira, fixa't bé en aquell arbre. Seguesc amb la mirada el dit d'Alícia, però no veig a cap persona. De sobte, detecte un lleuger moviment, però solament veig una aranya mutant de les cavernes que sembla que treu el cap per darrere l'arbre, per després tornar-se a amagar, i així successivament. La veritat és que això és estrany, normalment aquestes aranyes no surten de les seues cavernes, però seguisc sense veure a la persona que diu Alícia.
- Alícia, jo solament veig a una aranya mutant de les cavernes, no veig a ningú.
- Aquesta mateixa. Aquesta és la descarada.
- Et refereixes a l'aranya? - En aquest moment comence a riure amb força, cosa que fa que ens miren.
- De què rius? Aquesta cosa és una pesada, es va enfrontar a mi quan vaig ser a buscar-te. I ara em segueix. Es veu que no va tenir suficient amb les seues dues derrotes i vol més pals.
Em fa gràcia la reacció d'Alícia, ella que sempre es comporta de manera adulta, de vegades reacciona de manera una mica infantil i la veritat és que aquesta part de la seua personalitat m'agrada.
- Heu liquidat ja el jolgori? - Diu una dura veu a l'esquena.
- Ho sent, controladora Terlla. - Respon Alícia quan, en girar-nos, veiem a la Cap amb les mans en els costats i la cara agra.
- Jo també ho sent. - Responc ajupint el cap, molt a pesar meu.
- Està bé. Seguiu amb el vostre treball. - Diu la Cap anant-se del nostre costat.
- Uf, l'hem agafat de bon humor. -Xiuxiueja Alícia.
- Ah, sí? - Responc enarcant una cella.
- Ja ho crec, podria haver-nos descomptat part de la paga. -Respon Alícia amb serietat. - Mm, sembla que la pesada de Mari Pili s'ha anat. Espere que no em moleste més.
- Ai! - Cride al punxarme una altra vegada. - Aquest treball no és per a mi, és massa difícil, es necessita una concentració i una habilitat que jo no tinc. No hi ha un altre treball a fer?
- Doncs veuràs... - Respon Alícia sense parar de moure les mans, omplert el seu cabàs i el meu. - Està el treball de càrrega, ells cobren més, però el seu treball és més dur.
- Cobren més?
- Sí, alguna cosa així com el doble. Però és un treball fet per a persones molt fortes. Les dones i els homes que treballen en càrrega estan molt adobats i suen la tira. Més d'una persona s'ha desmaiat en algun dels viatges.
- Què haig de fer perquè m'accepten com a carregadora? - Pregunte.
- És que no m'has sentit? Per a aquest treball es necessita ser molt dura i forta. I sent dir-t'ho així, però tu mai has destacat per fer esport i exercici. Això sí, sempre has donat guerra i has explorat per aquí, però el que és exercici físic... com que no et pega.
- Per això no et preocupes, em sent molt forta. - I és veritat, sentia que podia realitzar aquest treball. - Què haig de fer?
- D'acord, tu mateixa. - Respon Alícia. - Has de parlar amb el responsable de càrrega i amb la Cap. Mira, allí estan.
Mire cap a on m'assenyala Alícia i veig a la Cap i a un home parlant sense parar. Doncs vaja treball que fan, i segur que són els que més cobren. Decidesc apropar-me a ells.
- Què passa, ciutadana Abigail Robles Olmos? Per què no estàs exercint les teues tasques assignades? - Diu la Cap.
- Controladora Terlla, responsable de càrrega- Salude cordialment. -Vinc aquí a la seva presència per sol·licitar que se'm permeta treballar en càrrega.
- Vaja, sembla que vas complir amb el teu càstig d'ahir i has aprés a utilitzar millor els vocables, així m'agrada. - Respon contenta la Cap. - D'altra banda, per què vols canviar de quefer?
- A més - afegeix el responsable de càrrega - aquest no és un treball per ninetes, és un treball per a dones i homes de debò. No aguantaries ni una hora, què dic, ni cinc minuts.
- Propose doncs una cosa. - Responc sense perdre la calma. - Què tal si avui em poseu a prova? Si ho faig bé, avui cobrament com a recol·lectora i demà m'incorpore a la plantilla de càrrega. Si ho faig fatal, el dia d'avui no ho cobre. Em sembla un tracte just. No trobeu?
- Em sembla un tracte de proposició justa. - Respon la Cap. - Jo sempre dic que qualsevol ciutadà que vulga progressar en els seus quefers envers la Unió deu rebre la merescuda oportunitat de mostrar la seva vàlua. Estic d'acord amb les teves exigències. Responsable de càrrega, dóna-li l'oportunitat que demana.
- Com vostè ordene, Controladora Terlla. - Respon ell, mirant-me entre la burla i la indignació. - D'acord, Abigail. El teu treball consisteix a agafar les caixes plenes de fruita i portar-les el més ràpidament que pugues al carro, allí un altre treballador t'agafarà la caixa i la posarà en el munt. Però recorda la velocitat.
Ràpidament m'aprope a una caixa, me la carregue a l'espatlla amb facilitat i seguesc a les altres persones treballadores per trobar el carro. El dia va passant i els done un repàs a tots, no solament aguante el ritme, sinó que estic més fresca que una rosa. Sembla que el meu cos tolera bastant bé caminar uns cinc-cents metres a gran velocitat carregada amb una caixa de vint quilos de pes. De fet, veig com algunes persones treballadores cauen al sòl escampant la seua càrrega. Quan passa això, el responsable de càrrega va i anota el nom de qui ha caigut i la quantitat de fruita espatllada. Deduesc que fa un descompte en la nòmina de qui ha fet malbé aquesta caixa. El que no tinc molt clar és què passa si es repeteix això en diverses ocasions. D'altra banda, també anota si qui està carregant va massa lent. Supose que, si al final et descompten tanta paga i cobres menys que si estigueres recol·lectant, no val la pena treballar en això. Per la meua banda, ara sí que em sent realitzada, m'agrada aquest esforç, em dóna sensacions de nostàlgia, d'una espècie d'entrenament efectuat que no record. De tota manera, no ha dit Alícia que jo mai havia fet exercici? Llavors, com puc aguantar aquest treball sense amb prou feines esforç? Va, millor no donar-li més voltes, segur que hi ha una resposta lògica, la qual cosa haig de fer de moment és aprofitar l'ara i treballar en això que se'm dóna bé. Vaja, sembla que se m'estan pegant coses d'Alícia i això m'incomoda una mica. Assec que la meua ment no és una ment conformista, no, que la meua veritable persona en realitat va més enllà de conformar-se amb les engrunes. Una personalitat combativa... Així i tot, tinc la sensació que tampoc he estat així tota la vida. Tot és tan confús... Realment no sé qui sóc, semble una adolescent que es busca a si mateixa. De què estic parlant? Si solament tinc vint anys, encara sóc mig adolescent.
La jornada laboral acaba, veig a les meues companyes i companys que estan tirats pel sòl bleixant, mentre que jo tinc ganes de més. Per a mi això ha estat com un aperitiu. Tinc tanta energia acumulada que m'entretinc donant botets, davant l'atònita mirada dels altres jornalers.
En aquest moment, veig com el responsable de càrrega i les Cap ens criden a tots perquè ens reunim.
- Avui ha estat un esplèndid dia laboral. Els vostres quefers han estat efectuats amb efectivitat. Podeu anar-vos a descansar, ciutadans. Demà més i millor. Que tingueu unes propícies nits.
Quan acaba de parlar la Cap i la gent ja va anant-se a casa, s'apropa a mi somrient, seguida del responsable de càrrega amb cara taciturna, al que no li queda més remei que dir:
- Bon treball. A partir de matí treballaràs en càrrega.