ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 3: LLIÇONS D'HISTÒRIA

Un relat de: Raül Gay Pau

- Però, tu estàs boja? - Li dic cridant a Abigail una vegada estem dins de la nostra casa, amb la porta tancada, per descomptat. - Aquest cop deu haver afectat al teu cervell. Sí, això deu haver ocorregut. No carbures bé. No, no. Ets... Ets... No sé el que ets. Saps el que ens hagués pogut passar? No sé si ets conscient del que acaba de passar. Si no fos perquè la Cap és bona, a saber com estaríem ara. Què has de dir sobre aquest tema?
- Que vist com han reaccionat els nens i no em penedesc de la meua acció. Aquest tipus es mereixia una lliçó d'humilitat. -Increïble la resposta d'Abi, no pot ser veritat el que estic escoltant. - Ho tornaria a fer.
- Hi ha formes de fer les coses bé, i aquesta no és la manera. Hauries d'haver parlat amb la Cap i dir-li la teua opinió, i ella ja decidiria què fer. No és assumpte teu, com a ciutadà solament deus anar als teus superiors.
- Clar, i quan la Cap fes alguna cosa, aquestes criatures ja tindrien l'esquena plena de cops. Molt útil el teu pla.
- Però és que és així com es fan les coses.
- I per què s'ha de fer així?
- Perquè la Unió així ho ha dictaminat.
- La Unió, la Unió. Que pesats tots amb la Unió. A la merda la Unió, que els donen. Això no és justícia, és abús de poder. I nosaltres com a ciutadans no hauríem de consentir-ho.
- El teu cop ha estat més greu del que pensava. -Dic anonada pel que acaba de dir Abi. - No pot ser una altra cosa. Estic convivint amb una boja! Una boja dels peus al capdavant.
- Tu sí que estàs boja si penses que això és el normal.
- Sembla que no entens la situació, veritat?
- No recorde una merda, Alícia! No sé en quin món vivim, ni com.
- D'acord, tranquil·litzem-nos, començarem per aquí. Merda, jo no sóc una professora, i la veritat és que no llegesc molt ni estic culturitzada, però faré el que puga. Agafaré un parell de llibres d'història aprovats per la Unió. - Abi esbufega en escoltar una altra vegada la Unió. - I a veure què podem fer.
Vaig a la prestatgeria que tenim en el saló-menjador i comence a rebuscar entre els llibres. Trobe un amb el nom d'Història antiga recent, est em servirà. També agafe La Unió, societat per a la convivència, la seua gran història, i Jerarquia i conductes adequades per desembolicar-se amb correcció en aquesta nostra societat. Amb aquests tres llibres podré explicar-li, més o menys, la nostra situació. A més, aquests llibres estaven adaptats en un llenguatge que tots els habitants poguessen entendre, perquè no hi hagués interpretacions equivocades
Retorne carregada amb els llibres i m'assec en la butaca, després li indique a Abi que agafe seient en el sofà i es dispose a escoltar el que haig de dir-li.
- El que tu digues. - Respon Abi.
- Bé, per on vols començar?
- Mm, crec que amb una mica d'història, no sé on estem ni per què.
- D'acord, crec que et resumiré la situació que hi havia abans que vingués la gent a habitar el Continent Renascut. Leo: "En aquella època, la tecnologia era bastant elevada i estava a l'abast de la majoria de la gent, del que es coneixia com el Primer Món. El Segon Món estava en auge i, per la seua banda, la qual cosa es considerava el Tercer Món eren uns països on els drets humans, és a dir, les garanties d'una societat perquè la seua gent tingués justícia, brillaven per la seua absència. En altres paraules, al Tercer Món es passaven pel folro els drets humans. – Li aclaresc a Abi, la qual em diu que sí amb el cap. - Seguesc llegint: "Però els abusos del Primer Món, en la seua majoria, provenien de l'explotació del tercer. Per mantenir els seus elevats privilegis, el Primer Món abusava del tercer. Realment, encara que en aquella època es deia que al Primer Món hi havia democràcia, els que realment manaven eren empresaris i empreses sense escrúpols, que l'única cosa que volien era guanyar més i més diners a costa dels altres. "
- Resumint, els del Primer Món abusaven dels del tercer per als seus interessos.
- Això sembla. Anem a veure, es va inventar l'OMNIAUM, les esfeprisons i moltes altres creacions que al final van requerir uns recursos considerables... Passem, passem... falta de recursos...els caníbals... Aquí, et llegiré el següent paràgraf: "Amb els recursos naturals gairebé esgotats, la vida humana no era possible com havia estat els últims segles. No serem tan arrogants de pensar que podem carregar-nos el planeta, però sí que ens carreguem els nostres mitjans de supervivència. Però alguna cosa va passar. Amb l'augment de la temperatura de l'aigua, produït pel canvi climàtic, es va fondre el gel d'un dels continents més inexplorats: L'Antàrtida, terra que ara rep el nom de Continent Renascut. Llavors, va començar una guerra per colonitzar aquella nova terra, rica en recursos naturals. Finalment, els empresaris i els governs més rics van poder fer-se amb territoris, deixant a la majoria de la humanitat abandonada. Ells, personalment, van seleccionar als seus habitants, agafant amics, familiars o segrestant bebés. Una vegada repartit el territori entre els guanyadors, van cremar els últims recursos que quedaven de l'antic món i van generar una barrera que va embolicar el Continent Renascut, però era i és una barrera especial. Una que solament impedeix el pas a l'ADN humà, per a tota la resta, peixos, corrents... És com si no existís."
- Anem, que els rics i poderosos, que irònicament eren els que s'havien carregat el mitjà de subsistència de la humanitat, van ser els que van abandonar al gruix de la població vivint entre les restes de la seua merda, i damunt van bloquejar l'accés. És això? - Dic jo.
- Això sembla, no sé, jo no pinso tant. Però segons diu aquí, de tant en tant anaven al vell món a fer caça d'humans per tenir mà d'obra. Avance... Aquí. Seguesc llegint: "Van passar els anys i la història va començar a repetir-se. Els nous mandataris i empresaris van començar a carregar-se els recursos naturals. S'havien aconseguit plantar alguns arbres. Però l'explotació va començar a ser minera, a causa del descobriment de nous minerals, entre altres coses. Els rius van començar a contaminar-se per les indústries... El futur s'augurava negre. Però entre tanta foscor i immundícia, va néixer la Unió. Un grup de persones liderades per Abtaca, el nostre actual líder de la gran Unió. Van ser anys molt durs de cruenta guerra. Anys després de l'inici de la rebel·lió, les coses es van tornar dures, però llavors aparegueren els Esquadrons Letals, un grup de soldats d'elit molt bé entrenats que van començar a guanyar terreny. Amb les seues característiques armadures, van ser conquistant els pobles i les nacions del Continent Renascut. Finalment, van guanyar a tots i van unificar el Continent Renascut, i així va ser com es va iniciar aquesta nostra època daurada de la Unió. Actualment, portem uns vint anys de pau i tranquil·litat gràcies a la Unió. El nostre il·lustre capdavanter, Abtaca, ha relegat a les impressions a castes més baixes, solament per sobre dels treballadors. Es controla el seu acompliment en la nostra societat i es castiga durament la corrupció, fins i tot amb la mort migdiada és molt greu. La Unió està envers la ciutadania, pel seu benestar. S'han tancat milers de fàbriques que l'única cosa que feien era contaminar i no produir res bé. L'armament militar és el més ecològic que mai ha existit en la història de la humanitat. S'ha tornat a cuidar de la naturalesa, es conrea naturalment el menjar. És un nou tipus de societat, una societat gran, governada per la Unió. Ella és la nostra gran amiga, no la nostra enemiga, per això hem de denunciar als rebels. Tota la tecnologia actual respecta el medi ambient, vivim en una societat ideal. Que gran és la Unió."
- Anem, que la Unió va conquistar tot el continent i va fer un nou imperi, no? - Dic.
- Sí, però vivim millor que abans. -Responc. - No ens fonem les coses naturals.
- Ja, però així i tot... Tot em sembla molt bonic, molt edulcorat. No sé...- Respon Abi.
- Penses com els nostres pares...- Dic tristament, recordant el passat.
- Mai parles del que va succeir. No creus que és el moment per parlar de l'assumpte? - Diu Abi.
- És possible... Però no sé la veritat del que va ocórrer... Solament sé el poc que record i el que he escoltat a la gent del poble i a la Cap, i ells no parlen molt de l'assumpte.
- Explica'm el que sàpigues.
- D'acord... Pel que sé, en tot el continent va començar a aparéixer un grup anomenat Gent Annexionada Per a l'Autarquia (GAPLA), uns rebels que no estaven d'acord amb la Unió. Molts d'aquests rebels pertanyien a la Unió, però van decidir que al final aquesta no era el que s'havia pretés al principi, que s'havia tornat un imperi autoritari que abusava de la població, on el que feien era carregar-se a les classes poderoses, no per millorar la vida de la població, sinó per reduir el nombre de privilegiats, perquè uns pocs pogueren viure millor que la majoria. La GAPLA va començar a estendre's per tot el continent i semblava que la seua influència i poder anava augmentant... Però això solament va ser fins que es van enfrontar als esquadrons letals. A poc a poc, totes les casernes i seus de la GAPLA van ser aniquilats. L'últim bastió d'aquest grup estava situat en una ciutat bastant gran, situada a uns vint quilòmetres d'aquí. Els nostres pares eren membres d'aquests rebels.
- Els nostres pares?
- Sí. Ara t'explicaré més o menys el que record. Aquella era una nit plujosa, amb molts rajos. Jo estava abraçada a Peluix, el meu ninot favorit que, per cert, encara conserve a la meua habitació. De sobte, vaig escoltar un soroll molt potent, jo pensava que era un altre tro. Vaig escoltar molts passos pujant per les escales. La porta de la meua habitació es va obrir de cop. Jo estava arraulida contra el capçal del meu llit. Uns membres d'un esquadró letal, que portaven armadures negres, van entrar a trompades i em van agafar en braços. Em van baixar per les escales. Vaig veure com la porta de la meua casa havia saltat per l'aire. Anys després, vaig deduir que el soroll que vaig escoltar va ser la porta en esclatar. Em van treure al carrer i em van portar a la plaça. Allí hi havia bastants adults, però solament hi havia una altra nena de la meua edat que portava un gosset entre els braços. Recorde poc el que va ocórrer després, l'única cosa que sé és que hi havia una persona de l'esquadró letal que portava una armadura grisa i a tota la gent que havien portat a la plaça morta, inclosos els nostres pares... Sí, Abi, la nena del gos ets tu. I el gos és Buck.
- Estàs dient que la Unió va matar als nostres pares i que Buck estava en els meus braços? No sé què em sorprén més.
- L'assumpte no és per bromejar, Abi.
- Ho sent, és que és massa per a una persona. Llavors, van matar als nostres pares. I quin més va passar?
- No sé com pots ser tan freda. T'acabe d'explicar com van matar als nostres pares. Ha de ser el cop. Bé, després d'això, la persona de l'esquadró que portava una armadura grisa se'ns va quedar mirant, era una noia. Ens va mirar amb una mirada freda i calculadora, sembla que estava a punt de matar-nos a les dues, però finalment l'hi va pensar. Després ens van portar a aquest poble, ens van donar aquesta casa i ens vam posar a viure juntes. I així ha estat fins ara. Passem els dies en classe fins que vam tenir edat de treballar. Fins a aquest moment ens havien cuidat entre tots.
- Comence a entendre moltes coses ara. - Comenta Abi
- A què et refereixes? - Pregunte.
- Res, deixa-ho.
Ens passem els següents minuts en silenci, pensant. Ja havia passat molt temps i no em quedaven llàgrimes a vessar. Havia plorat pels nostres pares durant molt temps, però havia arribat a la determinació que...
- Si la Unió va matar als nostres pares, per què fas cas als seus mandats? Per què sembla que els respectes?
- Això...- Vaja, semblava que m'havia llegit el pensament. - Resulta que... I si els nostres pares estaven equivocats? He llegit alguns llibres d'història, he escoltat programes de radi, fins i tot algun que un altre documental... La vida abans de la Unió era caòtica... destructiva... No sé, tampoc vivim tant mal. Hem d'aguantar algunes coses, però en el fons es viu bé...
- Sí, clar, com el bestiar en una granja. - Respon Abi.
- Mira, jo no sóc de reflexions profundes. Jo solament sé que si volem que ens respecten hem de treballar, i tu feixos que això es torne molt difícil.
- Ho sent... Així i tot, pense que la Unió no és la panacea del món...
- Almenys hi ha pau i harmonia...
- Com en totes les dictadures o imperis, però a costa de la llibertat dels seus ciutadans.
- Mira, jo solament sé que el treball és el treball i hem de complir amb les nostres obligacions, respectar la llei i així conviure en pau...
- El que tu digues.
- Bé, seguim amb l'aprenentatge. Ara que ja tens una idea general de la situació actual, comencem a parlar de la jerarquia que cal tenir en compte.
- Dispara.
- A veure, això funciona com una estructura piramidal, estructurada de la següent manera. En la cúspide d'aquesta piràmide es troba Abtaca, per sota estan els seus consellers, després els esquadrons letals, seguits pel personal controlador, després el personal militar, seguit del personal funcionari general, després persones amb titulació superior, empresaris, artesans i, finalment, els treballadors.
- És a dir, nosaltres som l'últim mico.
- Nosaltres som l'últim mico de l'últim mico. - Va somriure amb tristesa. – A aquesta classificació li falta que sota els treballadors, pose que estan Abigail i Alícia. Però fos bromes. Abtaca sempre porta una armadura completa plena de pinxos de color blau fosc, gairebé negre. De fet, podria ser dona o home, no ho sabem, a més, la seua veu és masculina i alhora femenina. És un misteri, la resposta del qual solament saben els seus més reunits. Parlant d'això, els seus consellers són uns dos-cents cinquanta. Després hi ha uns dos mil membres dels esquadrons letals per a tot el continent. A partir d'aquí els nombres es disparen, no posa gens, però supose que són moltíssims, augmentant a mesura que descendim en la piràmide. És a dir, hi ha més controladors que gent de l'esquadró letal, després més militars que controladors i així fins al final, excepte nosaltres dos, nosaltres solament som dos.- Dic sarcàsticament.
- Anem, que la part més baixa de la piràmide és la que més gent té i és la que menys pinta.
- Supose que sí...- Responc amb tristesa. - Però bé, has d'estudiar-te la jerarquia. De tota manera, hi ha moltes subclasses dins de cada pis de la piràmide. Però el que has d'aprendre és com són els membres dels esquadrons letals. Tots, absolutament tots, porten una armadura. S'explica per aquí que l'essència de el seu poder radica en aquestes armadures, però ningú que s'haja apropat prou per a esbrinar-ho ha sobreviscut. Però bé, això sembla una exageració. Però sí que cal anar amb compte. Cada esquadró té un nom i un color o combinació de colors, excepte el líder de l'esquadró, que té un color o combinació diferent del de la seua unitat i diferent dels dels altres. En total hi ha dos-cents esquadrons amb deu membres cadascun.
- Quin va ser l'esquadró que va matar als nostres pares? - Pregunta Abi.
- L'esquadró letal de la mort, el més perillós de tots, segons diuen. Els membres d'aquest esquadró van de negre completament, menys el seu líder. El seu líder rep el nom de la mort grisa, assignat pel color del seu vestit.
- D'acord, cal anar amb compte si veig gent amb armadura.
- Resumint, sí. Així és.
- Alguna cosa més?
- Sí, des dels funcionaris cap amunt, tots tenen l'obligació de parlar de determinada manera, amb un llenguatge molt específic i complex. D'altra banda, els altres podem parlar entre nosaltres com vulguem, això sí, si ens dirigim a treballadors de la Unió, hem de parlar amb educació. Aquest ha estat un dels problemes que has tingut avui.
- Vaja panda d'estirats. Anem, que utilitzen el llenguatge per exercir el seu poder. - Respon taxativament, Abi.
- Què vols dir? - Pregunte confusa.
- No t'adones? Tot aquest llenguatge tan rebuscat solament serveix per a una cosa: Per demostrar la seua superioritat respecte a la resta de la població. El que es pretén parlant així, tan altisonant, ha estat separar el poble mitjançant un llenguatge i uns escrits, perquè supose que els documents administratius també estaran escrits d'una forma de dificultosa comprensió. – Li dic que sí amb el cap.- Bé, utilitzen una forma de parlar que només poden entendre correctament les classes altes o instruïdes. Si escrius o parles utilitzant paraules i construccions poc clares, i que només uns pocs poden desxifrar, aconsegueixes que la població depenga de tu per interpretar el que es diu o es llegeix amb claredat. Hi ha moltíssims casos de gent que signa documents pensant una cosa quan en realitat posa una altra. Llavors, si la llengua i l'escriptura serveixen per a comunicar, per què complicar la cosa? Simplement és una qüestió de poder.
- Però d'on saques tot aquest rotllo que dius? - Li responc. - Igual aquest és el teu problema, li dónes massa voltes a les coses.
- No li done voltes a les coses, Alícia. Hauries de pensar més. No és vàlid presentar documents i parlar a la ciutadania de manera de difícil comprensió, perquè això és jugar brut. Per tant, claredat i senzillesa, si no, no ens entendríem.
- Pensar no aporta gens útil. Cal tenir pensament pràctic. Centrar-se en el que es té entre mans. No és la nostra missió pensar. Solament viure. No serveix per res, pensar solament fa que les ments volen i vengen els problemes per no acceptar les coses com són. Per això van morir els nostres pares, deixant-nos abandonades. Seríem una família normal si no anés perquè es van obsessionar amb aquests pensaments. És culpa de la rebel·lió que no tinguem pares. - Dic amb llàgrimes en els ulls, a la vora d'un desconsolat plor.
- D'acord, d'acord, no plores, tranquil·litzem-nos. - Respon Abi, eixugant-me les llàgrimes amb un mocador que ha tret de la seua butxaca. - Aprenga'm.
Dediquem la resta del dia perquè ella aprengué les normes de conducta i com funciona la nostra societat, els horaris de treball, els sous, les temporades... També li explique, encara que jo tampoc és que ho entenga molt bé, que en aquest continent, com estem situats en el pol sud, les estacions no funcionen igual que a l'antic món. Mitjançant certa tecnologia abans de la guerra de la Unió, nom que rep la guerra que va unificar el continent, amb l'ajuda de tots els nous països i consumint els pocs recursos naturals que quedaven de l'antic món, es va aconseguir que aquí les estacions i els cicles de llum foren iguals als d'abans. Sé que utilitzen uns panells enormes per reflectir la llum del sol i altres coses que no sé per també fer que siga de nit, o que tinguem les quatre estacions clàssiques.
A poc a poc aconseguesc fer entendre a Abi de la importància que complesca les regles, que així ens evitarem problemes i, finalment, la societat ens acceptarà, però que si fem extravagàncies, la gent ens deixarà de costat.
Mengem poc, no ens queda molt menjar i encara falten uns dies per cobrar. Per al sopar, la mateixa situació. Per això és important que Abi aprenga, ha de treballar i esforçar-se durament perquè puguem seguir endavant. No hem de sentir ni pensar sobre el que ens ha ocorregut en el passat, solament actuar. Així les coses aniran bé, o això crec, perquè l'altra opció és la desesperació total, la que per molt que ens esforcem no servirà de res. No, no puc pensar així, si no em passaria com a Abi i haig de fer que ella pense igual, ser tots un amb la Unió.
La veritat és que ha estat un dia esgotador, de fet, est és el segon dia lliure que no he descansat el que hi hagués de, però si amb això aconseguesc que les coses milloren, tot està bé. Demà anirem a treballar i, amb esforç, tot anirà sobre rodes. Sí, així serà, no pot ser d'una altra manera.
- Bé, Abi, me'n vaig a dormir, que demà matinem. Bona nit i reflexiona sobre el que hem parlat avui, però no gaire que si no t'obsessiones. Tu simplement compleix les regles, d'acord? Bé, doncs fins demà.
- Fins demà - em respon Abi- Jo tampoc trigaré molt a anar-me a dormir. Bona nit.
M'acomiade i me'n vaig a la meua habitació, tanque la porta i en passar òbric el llit i m'abrace al meu benvolgut Peluix. Això és el correcte. Així tot anirà bé.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer