ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 27: COMBAT EN GENDLE

Un relat de: Raül Gay Pau
Les paraules d'Alicia m'han commogut molt, en realitat ella em recorda molt a XX2. Pot ser que per açò ens portem tan bé, en realitat jo li recorde a Abi i ella a mi a XX2. Ens complementem.
- He posat el pilot automàtic. - Li dic a Alicia. - No tocs gens, però vigila que no hi haja cap problema. Vaig a per menjar, tinc fam després del combat.
- Encara tens fam? - Pregunta alçant les celles. - Per cert, què tal les teues ferides?
- Ferides? - Rio. - Mira açò.
Li ensenye on teòricament m'havia perforat i colpejat el tipejo.
- Com pot ser açò? - Diu sorpresa. - No tens ni un rasguño.
- Després t'explique una mica de la meua vida, però les coses que m'han injectat fan que el meu cos es regenere en poc temps. A costa d'açò, he de menjar molt. Cada habilitat té un preu.
Sembla que entén les meues paraules. Després abandone la sala. El cos del tipejo ja no està, fa uns minuts ho he agafat d'un braç i ho he arrossegat a l'hangar on ens havia estat esperant, darrere d'aqueixes portes que ha obert. Després he obert una enorme trapa i ha caigut amb un sonor colp al sòl. Les feristeles i carronyers ja s'encarregaran del seu cos. Supose que el tipejo era tan gran que no podia pujar a la nau de forma normal, havia de fer-ho com quan a voltes pugem els vehicles de setge. Supose que la Unió pensava que açò era una victòria fàcil, ja que no els han pujat, o ells m'han subestimado a mi o jo els estic subestimando a ells i hi ha alguna cosa que se m'escapa. Però bé, el temps dirà.
Al cap d'una estona, torne amb els braços carregats de menjar. Alicia es troba mirant fixament les pantalles, pràcticament ni pestañea.
- Se't van a caure els ulls. - Li dic parlant fort perquè m'escolte. - No fa falta que ho mires tan fixament, vas a perforar les pantalles amb la mirada.
- Una ordre és un ordre i jo complisc amb les meues responsabilitats al cent per cent.- Respon simplement.
-Com tu vulgues- dic asseient-me enmig de la sala i començant a menjar. - Quiereg comeg ago?
- No gràcies, no tinc fam. - Respon sense deixar de mirar les pantalles. - Has d'ensenyar-me a conduir la Vàlantain.
- Mig Vaglantaing?- Dic amb la boca plena i glop. - No solc deixar controlar la meua nau a ningú.
- Però jo no soc ningú. - Respon. - No anem molt lents?
- No hi ha problema. - Responc. - Deixa'm descansar, ja hem protegit Resp, tampoc és que tinguem molta pressa, primer passarem per Añilop com havíem quedat i després a per els Tèrmits.
Com sense preocupar-me molt pel que puga passar d'aquí a una mica. La veritat és que confie en mi mateixa i les meues habilitats. Sí gestione bé els enfrontaments, no hi haurà enemics que em puguen vèncer. L'única cosa que he de fer és enfrontar-me d'un en un o de pocs en pocs. Amb aqueixos pensaments en ment, acabe el menjar que havia agafat. Encara tinc fam, però de moment és suficient, tampoc vull esgotar tot el menjar de la nau tan aviat. Mai m'he proveït fora de la Unió. Ara que ho pense, aconseguir menjar serà un problema. En aquest moment sent por de debò. Què passarà si no puc trobar menjar? Immediatament actiu la manera estalvie d'energia i em quede completament nua.
- Quins feixos? - Em pregunta Alicia, la qual supose que m'ha vist per un dels monitors. - Ara eres exhibicionista?
- Tu no deixes de vigilar, ara torne. -Responc.
Alicia no diu res més, de totes maneres, pot vigilar el que faig des de les càmeres de seguretat. Em pregunte si s'haurà adonat d'açò. Què més dona. Isc una altra vegada de la sala de control i em dirigisc a les meues antigues estances, els més grans i millors de la Vàlantain. Abtaca mai pujava a aquesta nau, que era exclusiva per a mi, ni tenia intenció, així que la millor habitació era la meua.
Entre en ella i la veig canviada. Pel que sembla, la Consellera Zirca s'ha instal·lat ací, una altra persona no pot tenir un gust tan pèssim, almenys per al meu punt de vista. Les cortines que hi ha són completament negres amb tons roig sang. Hi ha alguna que un altre test amb horrendos cactus que tenen forma de persones sent torturades. L'habitació fa olor d'algun tipus de colònia molt intensa, aqueixa pudor ho embolica tot i fins i tot arriba a marejar-me. En la seua tauleta solament hi ha fotos de Abtaca amb la seua armadura posada. Ara que ho pense, ningú ha vist a Abtaca sense ella. Hi ha alguna que una altra pistola per l'habitació, però es nota que ella no és una combatent. En canvi, l'habitació està plena de llibres i documents de comptabilitat, història, novel·les històriques… Supose que tots els llibres que li puguen servir en la seua labor. Malgrat la política mediambiental de la Unió, aquesta segueix imprimint llibres en paper. Segons la Unió, si tenim controlada la contaminació i remplazamos com toca, no hi ha problema. No hi ha per a la Unió necessitat de privar a la gent de l'aroma a llibres. A mi m'agrada llegir, però no soc una assídua a la lectura, jo soc més de veure pel·lícules de l'antic món o jugar als seus jocs de consola. Però bé, cadascú té els seus gustos.
Òbric l'armari i tot està ple de roba que no m'agrada, així que al final decidisc posar-me la roba d'oficial d'alt rang. És una camisa i uns pantalons negres, inclou uns guants de color blanc i una espècie de gorra amb visera.
- Bé, pitjor és anar nua. - Dic en veu alta.
- I que ho digues. - Escolte la veu d'Alicia per un altaveu, d'aqueixos hi ha per tota la nau, es veu que ha esbrinat com fer-ho funcionar.
- Tu. - Crit a l'aire. - Deixa d'espiar-me.
- Ho sent, tenia curiositat sobre el que anaves a fer. - Escolte que diu. – A més, no penses que em fio de tu. Et vaig a tenir ben vigiladita.
- Sí, sí, la qual cosa tu digues. - Li responc movent la mà d'a dalt a a baix.
Després de vestir-me, isc de l'habitació i retorn a la sala de control.
- Tu, espia. - Renyisc a Alicia. - Et semblarà bonic açò que has fet.
- Doncs la veritat és que sí. - Respon sense deixar de mirar als monitors. Mira que és tossuda. - Per cert, i aqueix canvi d'estil? Què t'ha passat? Senties que no anaves a la moda?
- No, però així consume menys energia i, per tant, he de menjar menys. - Responc.
- Has d'explicar-me més sobre la teua vida. - Insisteix Alicia.
- Que sí, pesada, però de moment ja hem arribat a Añilop, així que caminant que és gerundi. Anem a per les teues coses i les de Abi.
Estacionem la Vàlantain damunt del centre del poble. Com està en manera invisible i silenciós, ningú detecta la nostra presència. A més, el sol s'està posant, així que és més fàcil que si la nau projecta alguna ombra, cosa bastant difícil, però fins i tot jo em podria haver equivocat en instal·lar el sistema de camuflatge o que s'haguera trencat, passe desapercebuda.
Alicia i jo descendim de la nau i deixem a Mary Pili perquè vigile per si de cas algú estiga amagat en la nau i li la vol portar. Ens dirigim ràpidament cap a la nostra antiga casa, en la qual he descobert moltes coses sobre la vida als meus trenta-quatre anys. La gent del poble pensa que soc algú important de la Unió per les robes que porte i per la meua cara, que ja no és la de Abi. Em pregunte què haurà passat ací durant tot el dia sense la Cap, però no tenim temps per a açò. Arribem a la casa. Aquesta fa olor de forma rara, encara que és massa prompte com perquè els cadàvers… Un moment, què ha passat amb els cadàvers dels militars que he abatut aquest matí? No els he vist. No importa, agafem el necessari ràpidament i… igual no ha sigut bona idea deixar sola a Mary Pili. Si per un casual els dos membres de l'esquadró de la mort estigueren ací i ens han vist baixar, podrien pujar i derrotar a la aracnis. Apresse a Alicia i li dic que pose tot el necessari en maletes i ho ordene mentre jo vaig a la Vàlantain per a aparcar-la prop de la casa, per a així pujar ràpidament el que anem a agafar.
Estic una altra vegada en la Vàlantain, de moment no sembla que haja passat gens estranye ací dins. Revise els enregistraments dels últims cinc minuts i no veig gens rar. Porte la nau prop de la casa. Allí sota una altra vegada i pugem totes les andròmines, cosa que ens porta uns quinze minuts, però la gent sembla que estiga reclosa en les seues cases, ja que ja no es veu ni un ànima per allí.
Una vegada agafat tot, porte la nau damunt de la casa de la qual era la Controladora Terlla, situada al costat del magatzem de subministraments especial per a membres de la Unió. Aquesta vegada deixe a Alicia i a Mary Pili allí. Baix, entre en el magatzem i comence a carregar caixes i caixes de menjar, portant-les dins de la meua nau. Després, entre a la casa de la Cap i coix tot el que pense que pot ser-me útil
Una vegada tot a dalt de la nau, ens encaminem feia Gendle.
- Tardarem molt? - Em pregunta Alicia.
- A aquesta velocitat, uns vint minuts. - Responc. - No fa falta anar més de pressa, així els donem temps als Tèrmits perquè s'organitzen. Per?
- Perquè m'expliques part de la teua vida. - Respon Alicia. - Tu saps pràcticament tot sobre mi, però jo que tu no es quasi gens, a part de que mates gent, és clar.
- T'has tornat molt chistosilla. - Li responc posant els meus punys en els malucs.
- I tu molt quejica. - Em respon traient-me la llengua.
- Està bé, què vols saber? - Li dic.
- Qui són els teus pares, d'on véns, com et vas criar…
- Jo no tinc pares.- Li dic i comence a explicar-li part de la meua infància, els experiments que em van fer i el meu entrenament.
- Vaja…- Diu amb els ulls com a plats i expressió trista en a la cara. - Sembla que la teua infància també va ser dura. Així que per açò eres tan fort. Et van injectar coses en el teu cos, bé, encara que açò ja m'ho havies dit en l'armari de rebost mentre menjaves. Però, així i tot… Ara ho entenc una mica millor.
- Sí, venja, dis-ho. - Responc de sobte enutjada. - Soc una bestiola rara.
- Jo no he dit açò. - Respon Alicia amb veu d'indignació. - Solament dic que t'entenc millor. Tot el que et va ensenyar la Unió, la teua forma de ser… tot té més sentit. Té un per què.
- Tot té un per què. - Responc.
- Pot ser. - Diu Alicia. - Per què vas matar als meus pares?
- Eren ordres, gens personal. - Responc.
- Eren ordres. Els meus pares van morir perquè eren ordres. - Diu Alicia amb cara apesarada.
- Sí, a més, en aquell moment jo pensava que qualsevol rebel de la Unió mereixia morir. Havia vist moltes imatges de com havia sigut el món. Preferia matar a uns quants i mantenir l'ordre, abans que es repetira la història.
- No vas pensar mai que no t'estaven dient la veritat? - Em pregunta Alicia.
- Ho vas pensar tu? - Dic. - Et recorde que, fins fa poc, eres una fan acérrima de la Unió.
- Tens raó…- Respon Alicia. - Però no sé, solament havies vist el que et mostrava la Unió, no eixies molt… No sé, és alguna cosa que em plantege.
- Aqueix era el problema. - Responc. - No hi havia res amb quin comparar-ho. Per a mi no hi havia res més, no existien opinions diferents perquè mai m'havien donat aqueixa opció. Els més semblat a altres opinions eren els jocs de consola i açò para mi era ficció, mera fantasia. La veritat era el que em mostrava la Unió, gens més. Supose que viatjar i viure amb una altra gent expandeix les fronteres de la ment. Així i tot, no tinc tan clar que no siga veritat el que explica la Unió sobre l'antic món. Però no tinc, o tenia, més referències que el que la Unió m'ha mostrat.
- Ara que ho dius, jo tampoc he vist l'antic món. Podria ser totalment diferent al que ens han explicat. – Diu Alicia obrint els ulls.
- Pot, però de moment, si alguna vegada anem a l'antic món, hem d'assumir que el que diu la Unió és veritat i, per tant, hauríem d'anar amb la seguretat suficient.
- Per què no agafem a tots els rebels i ens anem a viure a l'antic món i que la Unió s'apanye ací?
- És una opció, però…- Dic. - Si és veritat la història que ens han explicat, no tindrem moltes possibilitats de sobreviure. A més, la meua intenció era evitar que exterminaren a tota la gent de la regió, crec que és la meua haver de, una manera de redimir les meues accions… No sé, no puc abandonar açò fins que s'acabe, siga guanyant o perdent, però si perd lluitaré fins al meu últim alè de vida. D'açò estic segura, no solc recular. Mira, ja estem arribant a Gendle.
Vaig cap al panell de control i observe les pantalles.
- Sembla que tenim companyia. - Dic. - Pot ser que hi haja subestimado a la Unió.
Alicia s'acosta per a veure. En els monitors veig dues naus de la Unió, d'una no baixa ningú, de l'altra ho fan els militars. Toque els panells, apunte a la nau que està descarregant militars i tret amb el potent raig. La nau salta en mil trossos després d'una tremenda explosió que fa tremolar fins i tot a la Vàlantain. Per tots els costats cauen casquets metàl·lics en flames i cossos morts o fins i tot vius fins que es colpegen amb el sòl. Immediatament, tret a la segona nau amb idèntic resultat. El foc de les atronadoras explosions provoca un petit incendi en el bosc.
- Camina, quina bèstia eres. - Diu Alicia. - No et demanaré que vingues a visitar-me. Segur que com a carta de presentació m'endinyes un tir explosiu. No saps aparèixer amb subtilesa? La veritat, no entenc per a què viatgem amb la nau invisible, si el primer que feixos és rebentar coses.
- Manies que té una. - Responc indiferent. - M'agraden les entrades espectaculars. Venja, açò haurà despistat una mica a la Unió, anem a per els Tèrmits.
Porte la Vàlantain fins a situar-la damunt de la casa per on baixem al cau secret.
- Alicia, baixa tu i porta als Tèrmits ací. Jo em quedaré per si de cas.
- Està bé. Ara venim Mary Pili i jo. - Diu ella.
- No crees que la aracnis espantarà als Tèrmits més que donar-los confiança? – Dic, al que Mary Pili em respon amb un bufido. - Què vols, cosa? Pensa-ho, Alicia, ja hi ha prou ovacione per ací com perquè vegen a una aranya geganta. Pense que les posarà més nervioses.
- Mary Pili, pot ser que Abi tinga raó. - Diu Alicia. - No t'enfades ni rondines, queda't ací. Així la tindràs a ella vigilada i podràs evitar que fuita. És una tasca molt important també. Venja, va, estaré bé, no et preocupes per mi.
- Bé, sembla que està decidit. Dirigeix-te a l'hangar per on he tirat al tipejo. Una vegada allí, et poses sobre la plataforma lluminosa i jo et faig baixar.
Alicia, sense rechistar, m'obeeix. Mary Pili fa posat de seguir-la, però es queda, es dona la volta i fixa els seus ulls en mi. Tinc la sensació de que no em llevarà els ulls de damunt, de la mateixa manera que Alicia mirava els monitors. La aracnis està aprenent de la seua portadora.
Una vegada que Alicia se situa en el lloc indicat, la baix al sòl amb una llum anti gravitatòria. Després, la veig endinsar-se pel soterrani.
- Bé, ara solament queda esperar. - Li dic a Mary Pili, la qual em bufa. - El que tu digues, bestiola.
Estic allí esperant i, als cinc o sis minuts, comencen a eixir Tèrmits del soterrani. Venja, que ja queda menys. Seguint les indicacions d'Alicia, es col·loquen sota la nau en el lloc que li he dit, i vaig pujant als Tèrmits, les quals tenen cara d'espante o desconfiança. Tota va bé fins que, de sobte, veig que un grup de militars liderats per XX14 i XY80 apareixen. Vaja, quin pesats són. Estan amenaçant als Tèrmits. En aqueix moment, alcen el cap cap a la Vàlantain i es dirigeixen a mi. La veu de XX14, potenciada d'alguna manera, ressona pels altaveus de la nau.
- XX1, baixa ara mateix o estrenyem el gallet. Et done vint segons.
Sé que no és un fanal. Baix d'un salt de la tarima i agafe unes coses que em poden ser necessàries, em pose damunt de la plataforma lluminosa, pose la meua armadura a la meua al voltant i baix al sòl. Mary Pili vol venir, però ella no va a baixar, ara intent que es vaja, però ella insisteix, així que la colpege i la tire per a arrere, per a després baixar jo.
L'aire està molt calent a causa dels tirs i les explosions. La ciutat fa olor de fum i sang…Tot açò em recorda a les meues missions. Estic en la meua salsa.
- Vaja, vaja. - Diu XX14.
Però, abans que ocórrega res més, llance dues magranes. La primera genera un escut que protegeix de la llum intensa i de les bales; la segona, un potent feix de llum que encega a tots els nostres enemics.
- Alicia, agafa aquest comandament, puja a la Vàlantain i després, prement el botó verd de la taula de control, puja als Tèrmits que falten. Venja, no preguntes gens, no hi ha temps que perdre.- Dic.
Els militars obrin foc a cegues cap a nosaltres, pitjor gràcies a l'escut, les bales no ens colpegen, però aquest no durarà molt i en algun moment recuperaran la visió. Em llance a l'altre costat del mur i comence a tenyir de sang les parets dels edificis amb els cossos de tots els militars que vaig trobant. Al cap d'uns trenta segons, els vint militars que havien amenaçat als Tèrmits estaven morts amb la major part dels seus cossos mutilats. De moment, solament queden XX14 i XY80.
Comence a colpejar als dos membres de l'esquadró letal de la mort, espentant-los cap a la plaça central, allunyant-los de l'entrada al cau. Ells intenten defensar-se i ho aconsegueixen amb alguns colps però, en general, amb si espentar-los cap a la plaça central travessant els foscos carrers de Gendle.
Seguisc colpejant-los sense descans, però també apareixen més militars que em disparen. I, encara que les bales no em danyen directament, sí que consumeixen energia del meu cos. Moltes bales impactant al final m'esgotarien, així que deixe als dos membres de l'esquadró letal de la mort i vaig matant militars. La plaça s'omple de roig, la lluna il·lumina els dolls de sang que faig eixir dels cossos dels meus enemics. Vaig tan ràpida i tan bèstia que sembla que comença a ploure sang.
No sé quants militars porte assassinats quan, pel rabillo de l'ull, veig a XY80 acostant-se ràpidament cap a mi. M'acatxe a temps i contrataco la seua punyada colpejant-li en l'estómac, per a immediatament esquivar una puntada de XX14. Execute una dansa mortal en la qual vaig esquivant i colpejant a XX14 i XY80, a l'una que vaig matant enclenques militars.
- Vaja, ens has agafat desprevinguts amb les magranes. - Diu XX14 després que li pare una punyada. - No has sorprès.
- No et preocupes, vosaltres també m'heu sorprès. - Li dic mentre gire la seua nina per a llançar-la al sòl i colpejar-la, però, encara que la faig caure, no execute tot el blegue perquè XY80 també m'ataca. - No esperava que em detectárais.
- De debò pensaves que per molt invisible que estiguera la Vàlantain, no anàvem a detectar-la? - Diu XY80.
- A voltes soc així de confiada. - Responc mentre colpege el cap de XY80, travesse el crani d'un militar d'un tir i li done una puntada a XX14.
- Aqueix és el teu problema, XX1.- Em diu XX14.- Penses que eres indestructible. Però et demostrarem que estàs equivocada.
- Deixa de cridar-me XX1.- Li responc mentre li trenque la mandíbula a un altre militar i li travesse el crani des de la mandíbula cap amunt, per a després girar sobre mi mateixa i tallar-li la gola a un altre militar. - El meu nom és Abi.
- Abi? - Diu XY80.- Quin nom és aqueix? Tu estàs malament del cap, eres XX1.
- Açò no és un nom, són lletres i una xifra. - Responc, per a agafar al cap de XX14 i colpejar-la amb el meu genoll, fent que isca expedida cap a arrere i caiga al sòl. - No soc un objecte, soc una persona i hauria de tenir nom de persona.
- Tranquil·la.- Em diu XX14 disparant-me a la cara bales que desvie amb els meus avantbraços. - Posarem en la teua tomba: amb afecte per a Abi, la més estúpida i boja traïdora de la Unió. Nom de corda: XX1.
- Primer hauries de derrotar-me, no crees? - Li dic para, tot seguit, disparar vuit tirs a sengles militars que moren quan les bales perforen el seu cervell. - A aquest pas us aneu a quedar solos.
Un gran baluern em sorprèn. La font es trenca i salt esquivant els pesats trossos de marbre que cauen al meu al voltant. Allí, on abans estava l'estàtua damunt de la font, està el tipejo, el qual dona un crit tan fort, que quasi he de tapar-me les oïdes. Encara sort que el casc em protegeix.
Després de donar-se uns forts colps en el pit com si fóra un goril·la, agafa un gran tros de marbre i m'ho llança. Jo salt cap a la dreta, rodant pel sòl i esquivant pels pèls el pesat marbre, però est impacta en un grup de militars que s'havien acostat, aixafant-los contra la paret d'una gran casa.
D'un salt, el tipejo es posa davant de mi i al seu costat se situen XX14 i XX18.
- Però tu no estaves mort, tros d'animal? - Li dic.
- Júas, júas, júas, júas. - riu profundament el tipejo, agafant-se els malucs i amb un profund to de veu que sembla que ix d'una cova. - Tros de ser inferior, realment pensaves que seria tan fàcil derrotar-me?
- Doncs sí, açò és exactament el que havia pensat. -Dic. - Però si t'havia rebentat el cap, que, per cert, encara he de netejar la teua fastigosa sang, em vas embrutar la nau.
- Estalvia't els teus acudits dolents, canida de merda. - Crida el tipejo. - La veritat és que em vas fer sentir un dolor com mai ho havia tingut, però no vas acabar amb mi.
- Bé, açò ho solucionarem. - Responc desafiador. - Aquesta vegada et doldrà més.
- No ho entens, veritat? - Diu XX14.- Tu sola no ens pots guanyar. Açò és una pèrdua de temps, rendeix-te d'una vegada.
Com a resposta, m'impulse amb gran força cap al cap del tipejo, li colpege en el nas i després en l'estómac d'una puntada. El meu atac amb prou faenes ho mou uns deu centímetres.
- Bon colp, però així és com es fa. - Diu el tipejo, per a després donar-me un patadón que m'envia amb força cap a la paret on s'havien quedat aixafats els militars. Trenque la paret amb la meua esquena i rode pel menjador d'una casa plena de cadàvers abatuts a tirs.
M'alce, llevant-me la pols dels meus muscles i alguns casquets de damunt. Caminant molt lentament, em dirigisc al forat que he fet amb el meu cos, però una manaza m'agafa del cap i em llança cap al centre de la plaça i caic prop de la destrossada font.
- Vaja, gràcies pel viatge. - Dic mentisques torne a alçar-me, netejant-me li pols del cos amb les mans. - M'has estalviat caminar.
Malgrat les meues paraules, sent por. M'han dolgut molt aqueixos dos colps i açò no és l'habitual. Note el meu cos rígid i cansat. Pot ser que tinguen raó i jo sola no puga guanyar. Però no m'importa. M'incorpore alçada del tot i torne a l'atac. Açò no acabarà ací. Els pense donar un parell de lliçons a aquests mierdecillas arrogants i abusones. Els colpejaré fins que em canse i les seues dents volen per l'aire.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: