ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 25: COMBAT A MORT

Com si d'un gat barallant contra un elefant es tractara, la mort grisa baralla amb aquella abominació. Corre a gran velocitat pujant a grans gambades pel braç d'aquella cosa geganta, per a saltar quan arriba a l'altura del muscle i intentar perforar el crani de la criatura amb una fulla que trau de la part d'a dalt de la mà. Però, amb una velocitat inusual per a una cosa de semblant grandària, el tipejo l'agafa i la llança amb gran força contra la paret.
El combat és frenètic, la mort grisa salta per les parets, roda pel sòl, per sota de les cames del tipejo, i tot açò sense parar amb prou faenes a descansar. Per la seua banda, el tipejo dona tremends colps per la sala, fent saltar trossos de metall de la nau.
- Eh! - Crida la Consellera Zirca. - Tingueu més cuidat amb la nau, la vull en perfecte estat per a agregar-la a la meua col·lecció. Aquests éssers inferiors no deixen de ser uns simis. No tinc un altre remei.
Em gire per a veure què fa i veig que la Consellera Zirca prem un botó d'un comandament que té en les mans.
- Ara, almenys, no rebentareu la nau, animals de fira. - Diu la Consellera Zirca sense parar de cridar, però els dos contendents estan massa absortos en la batalla com per a parar esment al que ella està dient.
En aqueix moment, una llum azulada emergeix de les quatre parets de la sala, del sostre i del sòl. Assec com si m'elevara un pam del sòl. M'acatxe i toque la llum azulada. És bastant sòlida. Mary Pili també es mou inquieta, a ella no li agrada aqueixa nova situació i m'ho transmet amb la ment.
- Tranquil·la, Mary Pili. - Li dic al meu arañita. - Açò no et danyarà.
O açò espere, pinso per a mi mateixa, però clar, ella pot llegir també la meua ment, així que no deixa de preocupar-se. Per la seua banda, els dos combatents no s'immuten per les llums i segueixen amb el seu tremend combat.
Es mouen per tota la sala, soltant guspires blaves cada vegada que xoquen amb alguna paret o alguna cosa similar. De fet, em sorprèn que amb aqueixos contundents colps a l'estructura, àdhuc no hagen derrocat la nau, fins i tot malgrat aqueixes llums que sembla que eviten el contacte amb el metall.
- Venja, gosset. – Crida la mort grisa. - Tan gran i tan estúpid, tens massa crani per a tan poc cervell.
- La teua massa cerebral serà escampada per onsevulla, canida fétida. - Diu el tipejo.
Així i tot, no deixen el combat. La mort grisa insisteix, colp després de colp, intentant colpejar el cap del tipejo, però est aconsegueix detenir les envestides d'ella. En una de tantes, els dos es queden uns segons mirant-se als ulls fixament, abans que la mort grisa s'impulse cap a arrere, donant una voltereta mortal en l'aire i aterrant elegantment en el sòl.
De sobte, el tipejo trau cinc fuets de cada mà, fuets que li ixen dels dits. Aquests fuets acaben en pues. El tipejo ataca a la mort grisa amb ells, intentant ferir-la, però aquesta els salta i va esquivant una per una les extensions que aqueixa repugnant criatura li llança.
- Açò és el millor que saps fer? - Li diu la mort grisa al tipejo, supose que en un intent de provocar-li, encara que no sé amb quina fi. - Vaja decepció més gran, no solament eres un gos sense cervell, sinó que damunt eres un debilucho. Vergonya em donaria a mi ser tu. Per què no et vas a la pocilga de la qual has eixit? Ací, revolcándote en la merda com a tu t'agrada.
Davant les paraules de la mort grisa, el tipejo llança un fragorós crit que fa tremolar tota la sala, fins i tot note l'aire que es mou a causa de la potència de la seua veu. Mary Pili es pega a mi, esglaiada per l'intens so.
A la mole li ixen de l'esquena altres deu fuets més, amb les seues pues, i llança els vint cap a la mort grisa. Aquesta comença a esquivar-los sense problemes, però arribant als últims, un li colpeja en una cama i la fa trontollar-se, un altre s'enrotlla en la seua cintura, i l'últim va directe al seu cap amb intenció de rebentar-li-la, però aquesta ho aconsegueix esquivar ladeando una mica el cap, encara que així i tot li impacta en el muscle.
- Què li passa? - Diu el tipejo. - Ja no riu? Venja, açò ja ha durat massa, anem a acabar-ho.
- Ja t'has cansat de ballar? – Respon la mort grisa, no sé d'on trau aquesta xica el seu sarcasme. - Doncs sí que t'esgotes tu prompte.
Ella talla els fuets amb unes fulles que trau dels seus braços per a, una vegada aconseguit el sòl, impulsar-se cap a davant. Així i tot, el tipejo reacciona i li torna a llançar els fuets, però aquesta vegada la mort grisa es mou a la velocitat del raig, esquivant cadascun dels atacs fins a arribar davant del seu enemic, per a després saltar rajando els músculs del tors de la criatura. Una vegada aconseguida l'altura de la barbeta, li endinya una puntada allí, traient unes fulles afilades dels seus peus, recolzant-se després en el braç d'est i impulsant-se fins al sostre. El tipejo la segueix amb la mirada i alça els braços com si estiguera intentant caçar una mosca. La mort grisa flexiona les seues cames en la llum azulada del sostre i s'impulsa amb força en direcció al cap del tipejo. La mort grisa travessa un dels seus ulls i, rodant sobre si mateixa, li talla mitjana cara per a després caure a terra darrere d'ell. La descomunal i aberrant cosa crida sense parar de dolor, trontollant-se i donant colps a l'aire sense saber exactament a quin ni a qui.
- Escac i mat, taujà. - Li diu La mort grisa tornant a saltar i perforant-li el cervell des del clatell.
Finalment, el pesat cos cau al sòl borbollejant sang, per a poc després deixar de moure's. La mort grisa pansa pel seu costat i li dona un parell de puntades pel cos, per a després acostar-se al capdavant, tallar-la i destrossar-la, fent aparèixer martells d'acer en les seues mans i fent-la picadillo.
- La veritat és que cada vegada els feu més febles. - Diu la mort grisa mirant a la Consellera Zirca, la qual està amb la boca oberta. - És el vostre propòsit batre el rècord d'éssers inútils? Perquè si és així, aneu per molt bon camí.
- Quina decepció de subjecte. - Diu la Consellera Zirca, aparentment recuperant la calma. - Haguera sigut millor que haguera sigut pastura de les octavis.
- Aqueix merda no servia ni per a abonar els camps, fes-me cas. - Diu la mort grisa. –Creu-me, la producció d'aqueixa temporada haguera eixit caducada almenys.
- Vostè riga's, XX1.- Diu la Consellera Zirca. - Però ja li arribarà el moment del plor.
- Sí, estic segura. - Comenta la mort grisa. –Algun dia us veuré cantant la Traviata de manera desafinada i amb una coreografia pèssima. I ploraré, ploraré de pena, pobre compositor, quin haurà fet per a merèixer que desprestigieu la seua obra…
- Calle! - Semblava que la Consellera Zirca estiguera perdent els estreps pel sarcasme de la mort grisa.
- Bé, piltrafilla. - Diu la mort grisa. - Si açò és tot el que tens, ja pots anar retornant-me la Vàlantain. Saps que puc piratejar el teu escut energètic, veritat?
La mort grisa comença a caminar fins a situar-se sota la cabina on, des d'a dalt, la Consellera Zirca l'observa com si fóra un ocell aguaitant a un gat amb idea de caçar-ho. Sembla que intenta dir alguna cosa, però es mossega la llengua. Mira amb odi a la mort grisa, després a mi i, sense dir gens, corre cap a un forat de la paret per a, pocs segons després, escoltar un fort so i una veu metàl·lica que diu: Càpsula de fuita llançada, per favor, si hi ha algun incident avise's a la Unió immediatament.
- Vaja, quina cobardica la Consellera Zirca aquesta. - Diu la mort grisa somrient. - Molta xerrameca i, a l'hora de la veritat, emprèn el vol. En fi, ja la caçaré en una altra ocasió.
Veig com ella comença a trastejar per la base de la cabina. Sembla que està cercant alguna cosa, però no sé què, les seues mans solament toquen aqueixes llums azuladas i no pot traspassar-les.
- Ací està! - Exclama la mort grisa. - No li'l digues a ningú, o sí, que ho sàpia tothom, però aquests camps energètics sempre tenen uns punts en els quals la interacció entre l'energia del mur és molt feble o inexistent.
Veig com de la punta d'un dels seus dits va eixint una espècie de cable que, a poc a poc, ascendeix fins a la taula de control. Al cap d'una estona, la llum azulada desapareix.
- Llest, ja he desactivat el camp energètic. - Diu la mort grisa. – Venja, anem, quines ganes de recuperar la meua volguda Vàlantain.
Pugem per uns graons fins a situar-nos al capdavant de la taula de control, d'esquena a la resta de la sala. No sé per què, però se'm ve a la ment que aqueixa és una posició molt vulnerable, ja que et deixa l'esquena al descobert, així que cada poc temps mire cap a arrere.
- No et preocupes, Alicia. - Em diu la mort grisa sense llevar la mirada de la taula de control, en la qual no deixa de prémer botons a gran velocitat. - Veus aqueixos punts d'ací? Indiquen si hi ha presència orgànica en la nau i on està. Sembla que solament estem tu i jo vives en aquesta nau.
- Açò vol dir…- Comence a comentar.
- Efectivament, la Consellera Zirca sabia des del principi que estàvem ací dins. - Respon tranquil·lament la mort grisa. - Però açò jo ja ho sabia. Comptava amb que la Unió ho havia pensat i em prepararia un parany, però no pensava que fóra aqueixa porqueria d'emboscada. Han perdut facultats.
En aqueix moment s'agafa el muscle, que li està sagnant, i quasi cau perquè la cama no li sosté el pes.
- Doncs per a ser una porqueria d'emboscada, t'han ferit. - Comente sarcàsticament.
- Ja, ja, ja, - Diu la mort grisa estirant les paraules i tornant a toquetear la taula de comandament. - Molt graciosa, segueix així i igual et com a fregida.
- A mi ja no em fas por, petitona. - Li responc.
- Petitona? A veure, criaja, que tinc trenta-quatre anys i tu encara eres una pipiola. Petitona, diu. - Murmura la mort grisa.
- El que tu digues, però eres més bravuconería que una altra cosa. - Seguisc punxant-la.
- Vaig donar el que vulgues, però podria menjar-te d'un mos. - Em diu la mort grisa.
- Clar, amb el que menges podries menjar-te a mig poble d'un mos. - Li dic.
- Estàs molt chistosilla avui. - Diu la mort grisa. – Bé, açò ja està, oficialment ja he recuperat la Vàlantaine i ara…
- Quins feixos?- Li pregunte a la mort grisa.
- Prepare el canó per a eradicar a tots els militars d'una explosió.- Respon ella tranquil·lament.
- Amb una explosió?- Insistisc.
- Sí. El canó dispararà i rebentarà el poble sencer, no quedarà ni un de viu.- Diu amb una espècie de lluentor en els ulls.
- Però no pots fer açò.- Exclame horroritzada.
- I ara quina bestiola t'ha picat a tu?- Em diu ella amb cara d'aparent confusió.
- No ho veus?- Dic.- Si rebentes la ciutat, també mataràs a la gent del poble que haja aconseguit sobreviure.
- Encara que hipotèticament algú haja sobreviscut o àdhuc no ho haja matat, tard o d'hora els militars els mataran. No podem fer gens per ells, en canvi, destruir un host de militars danyarà una mica la Unió.- Respon ella.
- Açò és molt cruel.- Dic.
- Però objectiu i realista. Els habitants de Resp estan ja condemnats.
- Doncs no vaig a deixar que ho faces.- La desafie.
- Tu i quantes més?- Em respon rient-se.
- Mary Pili i jo ens bastem i ens sobrem per a detenir-te.- Li dic, encara que titubeig. Així i tot, Mary Pili es posa davant de mi en posició d'atac.
- Estàs dient que aqueixa cosa i tu penseu per un segon que podeu derrotar-me?- Diu la mort grisa, incorporant-se i avançant uns petits passos cap a nosaltres, la qual cosa em provoca una intensa esgarrifança.
- Deixa't ja de matar, no més morts innecessàries i, si pot ser, no més morts necessàries. –Dic.- No dispars, fes-ho com una part de la compensació que em deus.
La veritat és que aqueixa última frase sona com una súplica. La mort grisa em mira fixament als ulls, per a instants després sospirar.
- Està bé. Tu ganes.- Respon rendint-se.- Però no sé què esperes aconseguir. Què vols que fem amb els militars d'allà baix?
- No sé, no podries parar-los d'alguna manera sense destruir-ho tot?- Pregunte.
- Aqueix no és el meu estil. A més, sí que és veritat que podria baixar i anar derrotant-los d'un en un, però tardaria massa i segur que la Unió envia reforços, la Consellera Zirca ha escapat i pot ser que Abtaca ja sàpia que he recuperat la Vàlantain. Encara que podria…- Diu la mort grisa, per a després prémer uns botons i començar a parlar.- A totes les unitats militars que estiguen assetjant la població de Resp, se li demana que baixen les seues armes i deixen de matar, per a després reunir-se tots, sense captius, sota la Vàlantain. És una ordre. Repetisc, deixen el que estiguen fent i reunisquen-se sota la Vàlantain ara mateix.
- Crees que açò funcionarà?- Pregunte dubtant que açò siga possible i que els soldats de la Unió tinguen tan poques llums.- Sabran que no és una ordre de la Consellera Zirca.
- Els sobreestimas, ells estan entrenats per a obeir, no per a pensar. Els he parlat per l'únic canal que tenen i és el de la Vàlantain. Ells no pensaran que ningú haja assaltat la nau, derrotat a la Consellera Zirca i ara els done ordres. Ells solament obeeixen. És com un gos entrenat que quan escolta determinat xiulada torna a casa.
Així i tot, després de la seua explicació, seguisc dubtant del que m'ha dit fins que comence a veure per les càmeres files de persones armades abandonant Resp i dirigint-se sota la Vàlantain. No m'ho puc creure, han obeït a la trucada, encara que si ho pense bé, jo, fa uns mesos, fins i tot dies, haguera fet el mateix. És com si alguna cosa en el meu haguera canviat i vera la realitat amb altres ulls. Al cap d'uns cinc minuts, hi havia centenars de militars sota la Vàlantain en formació, esperant ordres.
- I ara és el temps de la màgia.- Diu la mort grisa, abans que entenguera les seues paraules i el que estava fent, encara que en veure que el canó es movia ho vaig comprendre.
- No, espera!- Crit.
Però és massa vesprada. Veig com la nau comença a fer un soroll com de motor mentre acumula energia. Veig el canó apuntant cap als militars i veig un feix de llum que ix d'ell, produint una gran explosió que mata a tots i cadascun d'ells. Al cap d'uns minuts, puc veure pel monitor un cràter ple de sang i restes humanes.
- Un problema menys.- Diu la mort grisa somrient.
- Però a tu què et passa?- Crit fora del meu.- Tu estàs boja, una persona normal no mata a tanta gent com si estiguera menjant pipes.
- Boja?- Diu la mort grisa amb cara de confusió.- Ja t'he dit que soc una assassina nata. A més, no penses que ells tindran pietat de tu. Ja t'ho he dit, les seues ordres són exterminar a tots.
- Ja… però així i tot.- Dubte, no sé què pensar realment, perquè en part així hem salvat vides, però no em sembla el correcte.
- Espavila, petitona.- Em diu durament la mort grisa.- No estem vivint en un món de color i fantasia com tu creies.
- Necessite… necessite reflexionar.- Dic entre sanglots, la situació comença a superar-me.
- Contacta amb el teu aracnis, ella és una guerrera, segur que ho entén.
Ho intente i sent que Mary Pili està d'acord amb la mort grisa, però ella és una caçadora nata, una aranya depredadora, no és el mateix. Encara que siga intel·ligent, Mary Pili no és humana, està en la seua naturalesa caçar. Estic molt confosa amb els meus propis sentiments. Açò s'està tornant massa gran per a mi, per a un ser tan xicotet i senzill com soc. En canvi, la mort grisa sembla estar en la seua salsa.
- Una cosa, ja m'estic cansant de dirigir-me a tu com la mort grisa.- Li dic.- Quin és el teu nom?
- No ho has escoltat ja? Soc XX1.- Respon la mort grisa enarcant una cella.
- Ja, ho sé, els altres membres de la Unió es refereixen a tu amb aqueix nom però, açò no és un nombre d'identificació? Em referisc a quin és el teu nom real, no al teu nombre.
- Em dic XX1.- Respon confosa.- Aqueix és el meu nom, mai m'han cridat amb un altre nom, llevat que et servisquen els malnoms que m'hagen posat.
- Però açò són lletres i nombres!- Exclame.- Açò no és un nom. Igual açò és un dels motius pels quals et comportes com si anares una cosa, un objecte.
- Eh! Pezqueñín.- Em diu XX1.- No m'insultes.
- El que vull dir és que el teu nom són mers nombres, com un robot o un electrodomèstic. – Insistisc.- Açò no pot ser així… Hem de posar-te un nom, i hem de fer-ho immediatament.
- A veure, listilla.- Em diu XX1.- I quin nom em pose? Exterminadora? Matarile? Acer destructor? Irònica?
- No, no… Una mica més personal, alguna cosa que puga reflectir com eres o que siga part de tu… Alguna cosa com… Ja està. – Dic colpejant el palmell de la meua mà amb el meu puny.
- Què?- pregunta XX1.
- Abi, el teu nom serà Abi, a seques.- li dic somrient.
- Ara sí que eres tu la que està malament del cap.- Respon XX1.
- No, escolta.- Insistisc.- Has viscut per un any sota aqueix nom i, en certa mesura, el teu comportament és igual al de la meua amiga. Així mantindrem el seu record viu. Li'l devem. Li devem que el seu llegat no es perda i, si adoptes el seu nom, serà alguna cosa semblat.
- Abi…- Diu XX1.- M'agrada, però… jo vaig matar als seus pares, no sé si soc la persona més indicada per a adoptar aqueix nom.
- Escolta.- Li dic.- Ho sé, però no veig una millor compensació que adoptes el seu nom i intentes redimir-te del teu passat i que així no ens oblidem d'ella. A mi em sembla una idea genial.
- Està bé, a partir d'ara pots cridar-me Abi si vols… supose que ja estic acostumada a aqueix nom.- Diu XX1.
- Doncs bé -dic contenta- a partir d'ara el teu nom és Abi. És com si haguera recuperat a la meua amiga… Però no penses que tu i jo som amigues, som aliades per les circumstàncies.
- D'acord.- Diu Abi amb un somriure.
No puc evitar que la nova Abi em caiga ben i açò em pertorba… Però, en fi, no sé si és pràctic lluitar contra els meus propis sentiments. L'única cosa que farà serà ficar-me en un bucle. Així i tot, tinc la sensació de que he recuperat a la meua amiga.
- Bé, hauríem d'anar a Gendle a per els Tèrmits i organitzar-nos.- Diu Abi.
- No crees que cridarem l'atenció si ens acostem a Gendle amb aquesta andròmina? – Dic jo.
- Aquesta andròmina, com tu dius,- respon Abi- té unes modificacions fetes per mi mateixa, que ningú sap a part de tu. La Vàlantain pot fer-se invisible. Ens acostarem silenciosament a la ciutat i, una vegada allí, pararem la nau prop de l'entrada secreta. Després, pujarem als Tèrmits el més ràpidament possible que puguem.
- Està bé, però podríem passar per Añilop?- Pregunte.
- Para?- Pregunta Abi.
- Volguera arreplegar alguns records, roba i fotos. A més, pot sonar infantil, però no puc dormir a gust sense el meu Peluchin.- Dic fent cercles en el sòl amb la punta del meu peu dret.
- El teu conill de peluix?- Pregunta Abi sense riure's, cosa que aprecie.
- Sí, sé que sona estúpid… però…- Balboteig.
- Ho entenc, està bé, no et preocupes.- Diu tranquil·lament Abi.- Añilop ens enxampa de pas, baixem en un moment i arrepleguem el que ens faça mancada. També podem arreplegar els objectes personals de Abi i fer una habitació per a ella, així mantindrem els seus records.
- De debò?- Exclame entre llàgrimes.- Moltes gràcies.
- De gens, però gràcies a tu- Diu Abi. – M'has fet veure una altra faceta del món. Venja, engeguem aquesta andròmina i dirigim-nos a Añilop i després a per els Tèrmits. Una vegada aconseguit, anem a alliberar el continent de l'opressió de la Unió.