ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 23: CARRERA

Estic corrent cap a Gendle com m'ha demanat Kalindra, no entenc molt bé el que està passant, però confie prou en ella com per a obeir les seues ordres. No pot ser d'una altra forma, és el més semblat a una mare o un pare que he tingut mai. Quan els meus pares van morir a les mans de la Unió, jo tenia uns cinc anys o menys, no ho recorde. El que sí record és l'esquadró letal de la mort, els seus somriures una vegada es van llevar els cascos, la cara de satisfacció que posaven mentre jo plorava abraçada als cossos inerts dels meus progenitors.
Em pare per a recuperar l'alè i pòse la meua mà en el tronc d'un arbre per a descansar el meu cos. Avui fa un dia genial, no fa fred, ni excessiva calor, les olors del bosc m'envolten… Aspire profundament l'aire, desitjant amb totes les meues forces estar allí de passeig amb els meus pares… Però no, he hagut de lluitar per la meua supervivència per mi mateixa, sense suport de cap adult, i ara els adults m'exigeixen que els ajude a combatre, a protegir alguna cosa. Aqueixa no és la meua lluita però, així i tot, no vaig a desobeir a Kalindra. La veritat és que no sé què pensar de tot açò, estic molt confosa. Fins ara, el meu objectiu en la vida era anar fent-me més i més forta para en un futur agrupar a tots els orfes i escapar d'aquest món, tirar-nos a la mar i arribar molt molt lluny, però amb la força necessària per a derrotar als membres de la Unió que volgueren detenir-nos o als perills que poguera haver-hi lluny del planeta renascut. Mai he volgut reconquistar o enderrocar al govern de la Unió, més aviat deixar-los ací, podrint-se en la seua pròpia merda, a ells i als habitants que ens han mirat amb menyspreu, com si fórem brossa. Si ells volen viure així, doncs que visquen dins de la merda, però jo no, jo soc un ànima lliure, una lluitadora nata, individual… No vull que em diguen què, com, quan i on he de fer alguna cosa. Viure com em done la gana, sense líder, sense cap, jo seré la meua pròpia capdavantera i la meua pròpia cap, posant els meus límits i arranjaments a la meua consciència. I ara he de seguir les instruccions d'aqueixa panerola que va matar als meus pares? La que em va abocar al sofriment i al menyspreu? No, açò no, obeiré a Kalindra, però quan puga jo em baixe del vaixell. Reprenc la carrera. Aquesta lluita no és la meua.