ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 21: ASSEGURANÇA DE VIDA

- Kalindra, estàs segura d'açò? - Em diu Carolina.
- Sí, pense que ha dit la veritat. Vés-te tu al refugi, vull comprovar una cosa abans d'anar-me.
- Però… Et quedes ací sola? Podria ser perillós. - Insisteix Carolina.
- No et preocupes, tu eres més jove i ràpida, jo ja estic més major, solament et retardaria. Veu el més ràpid que pugues i agrupa a tots els Tèrmits. - Li responc.
- Per què vam seguir utilitzant aqueix nom? - Diu Carolina. - Açò va ser una idea de la fastigosa aqueixa de la mort grisa o com es cride.
- No et preocupes, aqueix és un bon nom i ja ens hem acostumat a açò. Un nom és solament açò un nom, la qual cosa importa és el valor que li donem, no importa d'on venja.
- Sí tu ho dius…- Respon Carolina, rendint-se. – Bé, està bé, em vaig, però no vesprades molt.
- No, tranquil·la, comprove una cosa i em dirigisc cap a allí.
Veig com Carolina s'endinsa entre els arbres fins que la perd de vista. Tinc una corazonada, la meua intuïció m'ho diu. Si va a pujar a aqueixa nau amb aqueixa arma no crec que porte açò damunt. A més, si no sospita que ningú el puga cercar, no ho haurà amagat molt endins. És més, la Unió no sap de l'existència d'aquesta cova ni sap que ella ha estat ací, però jo si ho sé.
M'endinse en la cova i inspeccione el sòl i les parets sense cap resultat. Si jo fóra ella, on ho amagaria? Ni molt prop de l'entrada perquè ningú ho trobara de casualitat, ni massa endins per a no perdre-li jo la pista. Mmm, me la vaig a jugar a un túnel.
Avance pel fosc passadís, il·luminant el sòl i les parets per si de cas veig algun vestigi que s'haja tocat alguna cosa, però gens, després, si m'he equivocat, tornaré i inspeccionaré el túnel més a poc a poc. Finalment, el túnel s'acaba i arribe a un passadís horitzontal que es divideix en quatre túnels més. Si jo fóra ella ho amagaria ací, està prou lluny perquè es trobe de casualitat i el bastant a prop i fàcil d'accedir.
Comence a inspeccionar i a remoure la terra del sòl. Vaig passant la meua mà per sobre d'ella fins que note un tros que és una mica irregular, una zona que no és tan sòlida com la resta. Enfoque amb la llanterna i pas la mà per damunt una altra vegada. Sembla que ací hi ha alguna cosa. Excave una mica amb una cullera que porte, no sé perquè, però sempre porte una damunt, poden ser molt útils. Trobe una boleta xicoteta de cuir, com una borsa per a portar llavors o faves. Òbric el cordoncito que tanca la part superior de la borsa i aboque el seu contingut en el palmell de la meua mà.
- Bingo! - Exclame en veure la piedrecita que hi ha.
Rodant pel palmell de la meua mà hi ha un mineral esfèric i cristal·litzat per dins, amb cares poligonals com el quars. El mineral és d'un color daurat molt intens, podria confondre's amb or, però si et fixes és totalment diferent, sembla més aviat una gemma, com un robí. Est és transparent, l'or no.
- Així que aquesta cosa xicoteta té la capacitat de destruir-nos a tots…- Dic en veu alta. - Pensava que seria una cosa molt més gran, però ja diuen que les millors fragàncies van en flascons xicotets.
Rode una altra vegada el mineral i ho observe uns instants, per a després guardar-ho en la bolsita una altra vegada. Després em dic a mi mateixa:
-Est serà la meua assegurança de vida.