ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 2: LA XICA SENSE MEMÒRIA

La porta es tanca darrere de mi i em quede dempeus enmig de l'entrada. A la meua esquerra, baixant dos graons plans, hi ha un saló amb xemeneia. Al costat d'aquesta hi ha un immens gos que, en veure'ns entrar, comença a badallar i s'apropa lentament cap a nosaltres bellugant la cua. Una bonica taula de roure està situada en el mitjà d'aquest saló menjador, decorat amb unes quantes margarides dins d'un gerro amb aigua. També hi ha un parell de butaques i un sofà bastant vell i ple de reblons i cosits. A la meua dreta, baixant un altre parell de graons, hi ha una austera cuina amb un fogó, una nevera i una barra americana. D'altra banda, davant de mi, al fons, un petit arc amb un passadís que es bifurca tant a dreta com a esquerra. Hi ha bastants finestres per tota l'estada, totes amb boniques cortines blanques amb dibuixos florals.
- Guau! Guau! -Comença a bordar el gos després de fer-me olor.
-Què et passa, Buck?- Diu Alícia-És Abi, encara que faça olor una mica estranya i vaja bruta. Que, per cert Abi, fas olor fatal, necessites una dutxa. Vaig a preparar-ho tot. I tu, Buck, no molestes a Abi, que no es troba bé.
Alícia va donant tombs per la casa molt atrafegada, desapareixent quan gira un passadís que m'endinsa a la casa.
- Grrrrr! - Prossegueix el gos grunyint-me.
Ignore a l'animal i comence a passejar per la casa, m'estic marejant, així que decidesc anar a asseure'm en el sofà. Gairebé caic en ensopegar amb un graó i Buck, en veure el meu sobtat moviment, s'apropa a mi brodant-me amb més afany. M'està produint més mal de cap, estic per donar-li a una puntada i enviar-li a prendre vent fresc. Però decidesc que no és bona idea, així que m'assec en el sofà. Gens més asseure'm, un gat de color grisenc i negre s'apropa a mi, em fa olor una mica i s'acomoda entre els meus genolls. Això m'agrada més, i comence a acariciar el seu pelatge amb suavitat. Els seus ronronejos em relaxen, mentre que el pesat del gos em segueix vigilant amb una mirada intensa, sense apartar els seus ulls de mi i grunyint suaument. Sembla que hi ha decidit que, mentre em quede aquí quieteta, tot anirà bé.
-Ja està tot llest! - Entra Alícia cridant i sobresaltant al gos. El gat, per la seua banda, aixeca les orelles, mira a la noia que acaba de cridar, badalla i es torna a dormir. – Vaja, Abi, pensava que no t'agradaven els gats, sempre has odiat a Bob. Bé, Bob, des que ho castrem, està molt amable, sempre ens segueix i quan puja a les teues cames sempre ho tires. Sembla que fins i tot has oblidat això. A veure si per fi us feu amics, igual serveix d'alguna cosa que hages perdut la memòria.
- T'alegres que haja perdut la memòria? - Responc amb duresa.
- No, no és això. - Diu Alícia enrojolant. –Perdona'm, Abi, no volia dir això... Volia dir...
- No et preocupes. - Responc simplement, mentre acaricie a Bob. No sé què diu Abi que no m'agraden els gats, són molt suaus, relaxants i nets, no com aquest pudent gos rondinaire.
- En canvi, ara ignores a Buck, quan abans sempre estaves jugant amb ell. - Diu Alícia, aguantant-se la barbeta amb un dit i mirant al sostre. - Curiós.
- Dius que abans m'agradava estar amb aquest xuxo? - Buck borda com si m'hagués entés. -Què vols? Els gats són més intel·ligents, elegants i nets. Parlant de neteja, dius que m'has preparat un bany? La veritat és que pot ser que això em sent bé. Si ets tan amable, em pots indicar el camí?
- Vaja, Abi, em perd amb els teus canvis d'humor. - Em diu Alícia.
- Disculpa, supose que encara estic commocionada, no em faces cas. Em portes al bany?
Alícia m'agafa de la mà i m'ajuda a aixecar-me. A Bob no li fa molta gràcia això, però ràpidament es va a buscar un lloc tranquil en el qual descansar. Em porta per sota de l'arc i gira cap a l'esquerra. Seguesc per un passadís recte que torna a girar, aquesta vegada a la dreta. Al fons veig una porta, que escup vapor per sota. Alícia, que encara em porta de la mà, em condueix fins a ella, l'obre i em fa passar a un senzill bany. Té una banyera, un lavabo, un vàter i un bidet. L'habitació és de color rosa. Em mire en el mirall, però no identifique el rostre que veig, no em diu gens.
- Necessites ajuda o prefereixes quedar-te sola per relaxar-te? – Em pregunta Alícia.
-Deixa'm sola, gràcies. - Responc amablement amb un somriure d'orella a orella.
-D'acord- Diu Alícia. - Vaig a veure si prepare alguna cosa per a sopar, que ja s'està fent trigue i la veritat és que no hem menjat gens en tot el dia, o almenys jo. Bé, una torrada i un suc aquest matí, però...
-Tranquil·la, no et preocupes, tampoc tinc tanta gana. - La talle, la seua xàxara m'està donant més mal de cap. - Fes qualsevol ximpleria.
-D'acord, ja no et moleste més. – Diu somrient, sortint per la porta, i afegint abans de tancar. - M'alegre que estigues de tornada.
Moc el cap sense saber què dir, no sé si m'alegre o no d'estar aquí. Per a mi tot és nou i estrany. Després que Alícia em deixe, em lleve les fulles que cobreixen els meus pits i la meua vagina, tirant-les pel sòl. Mire a mi al voltant i veig que la meua companya ha pensat en tot. Hi ha un pijama molt mico damunt de la tassa del vàter. Aparte la roba, col·locant-la en un racó, i faig les meues necessitats. Després de netejar-me em dirigesc a la banyera. Aquesta està plena d'escuma i damunt d'ella hi ha un aneguet de goma groc que em fa somriure. Comence a entrellucar una mica la personalitat de la meua companya, cosa curiosa, perquè no sé gens de la meua pròpia.
Fique un peu en l'aigua tèbia i, a poc a poc, fique el cos sencer i ho submergesc, exceptuant el cap. Sembla que conté algun tipus de sals. Repòs el meu cap en la còmoda banyera, comence a relaxar-me i a reflexionar, malgrat el meu mal de cap, que sembla que és alguna cosa que no puc evitar.
Així que se suposa que visc aquí amb Alícia i que em dic Abi. Parlant del meu nom, quan m'han fet l'escàner de retina, l'aparell ha dit que el meu nom és Abigail i que els meus pares estan difunts. Serà per això que vivim juntes? Què ha estat dels pares de la meua companya? També estaran morts? Per què?
La veritat és que no sent gens sobre la mort dels meus pares, ni pena, ni alegria... només indiferència, i tampoc sé si sentir-me culpable o no. Tot és massa confús i difícil. Pot ser que no haja assumit encara la situació, però tinc la sensació que sóc molt freda. Realment sóc així? Vull ser així? Hi ha moltes preguntes sense resposta. I no estic en condicions de respondre-les. Supose que hauré de donar temps al temps.
Enfonse el meu cap sota l'aigua i faig un fort crit per alliberar les meues emocions, però aquest acte em produeix més mal de cap, així que isc de l'aigua penedida del meu moment de debilitat. Per què estic tan avergonyida del meu crit? No se suposa que aquesta és una reacció normal? I per què li done tantes voltes a tot?
Decidesc que el millor que puc fer és netejar-me ràpid i sortir d'aquí, tinc la sensació que, si m'estic quieta massa temps, explotaré. M'aixeque i em lleve el sabó del pèl i del cos. Isc de la banyera i m'embolique en una tovallola. Em torne a mirar en el mirall. Uns ulls de color verd em retornen la mirada, tinc una cara jove i de pell pàl·lida amb un cabell mitjà llarg de color castany, com el d'Alícia, encara que ella té els ulls marrons. Em pregunte com sigues aquests detalls. O sóc molt observadora o són part dels meus records. Deixa de reflexionar A... Abi. Encara em costa associar-me a aquest nom. El meu cor batega a mil per hora, tinc la sensació que m'ofegaré. Haig de sortir d'aquí ja.
Òbric la porta i el primer que veig és al pesat del gos vigilant-me amb els seus foscos ulls.
- Què vols, pesat? - Li cride. - Aparta't del meu camí o faré que et penedesques.
Pas ràpidament pel costat de l'animal i est em gruny i borda, al que reaccione donant-li una puntada que li fa sagnar la boca. Després me'n vaig a tot córrer, creue entre el saló-menjador i la cuina, òbric la porta i isc al carrer descalç i amb solament una tovallola.
De sobte, tot a mi al voltant em fa por, note com si estigués en perill, com si algú o alguna cosa em perseguiren. M'atabalen les tènues llums dels fanals, l'ample carrer, alguns veïns que estan passejant i em miren amb curiositat... Per a mi tot és l'enemic. No tolere més les seues mirades, de fet, estic a punt de començar a copejar el primer que veja moure's, però en aquest moment escolte després de mi la veu d'Alícia.
- Abi! Què et passa? - Diu la meua companya mentre s'apropa pàl·lida i espantada. - Et trobes bé? Tranquil·litza't.
Alícia posa la seua mà en la meua espatlla, però jo l'aparte amb fúria.
- Deixa'm en pau! Allunya't de mi. No sé qui ets, no sé qui és ningú dels quals estan aquí– dic mentre comence a donar manotades a l'aire per defensar-me.
El meu cor sembla que se m'eixirà del pit i tinc la sensació que no hi ha suficient aire per a respirar. Noto com el meu cos defalleix i s'apropa al sòl. Pense que estic morta, que he caigut en mans dels meus enemics.
Òbric els ulls lentament mentre sent crepitar de les flames. Intente incorporar-me, però una mà m'ho impedeix.
- Has de descansar, Abi. - Em diu suaument Alícia i, no sé per què, però la seua veu em tranquil·litza, tinc la sensació que ningú m'ha parlat ni s'ha preocupat per mi com ella ho fa. - No t'aixeques, pot ser que et mareges.
Aparte la seua mà, ignorant les seues indicacions, i m'incorpore asseient-me en el sofà. El cap em dóna voltes i sembla que m'esclatarà. Me la subjecte amb les dues mans i bellugue el coll fent cruixir els ossos, per veure si se'm passa el dolor o, almenys, ho alleuge una mica.
- Mira que ets cabota. - Escolte dir a Alícia. - Tu al teu, com sempre. Ignorant als altres. Algun dia et ficaràs en un embolic del qual no podràs sortir. T'ho dic jo.
- Saps que em dol molt el cap? - Responc mentre la mire a la cara. - No em sermoneges més.
Sembla que està a punt de dir alguna cosa, però en comptes d'això es gira i es dirigeix a la cuina. Jo passe del que ella vaja a fer i dirigesc la meua mirada cap a la xemeneia. Allí hi ha uns troncs que caldegen la casa. Les flames em fascinen i comence a imaginar-me formes en els seus contorns. Pel seu costat, Bob puja al sofà ronronejant i comença a fregar el seu cap contra la meua. Els seus pèls em fan pessigolles en la cara i comence a riure, cosa que provoca un augment en el meu mal de cap.
- Para, Bob, que no em trobe bé. - Li dic, però com a gat que és no fa cas i segueix al seu, així que el baix de la butaca, fent que emeta un maulit, per tot seguit tornar a pujar al sofà i seguir amb el que estava fent.
- Tu també ets molt cabota, veritat? – Li dic mentre li done un copet en el nas.
- A veure, capdavantera dels gats, pren-te això. – Em diu Alícia mentre m'apropa un got amb alguna cosa bombollejant dins. -És una pastilla efervescent. Et llevarà el dolor.
- Gràcies. - Responc i em bec aquell líquid amb avidesa, m'és igual el seu horrible sabor, jo el que vull és llevar-me el mal de cap, per això m'empasse fins a l'última gota.
- Que sàpigues que no ens queden moltes més medicines. - Diu Alícia seria.
- M'estàs sermonejant una altra vegada? - Responc jo a la defensiva.
- El que vull que entengues és que les teues accions comporten conseqüències i aquestes conseqüències esgoten les nostres reserves. – Respon Alícia, seriosa. - És a dir, igual algun dia hi ha un accident o alguna cosa fortuïta i no tenim gens per remeiar-ho.
- Vols que et vomite la pastilla? - Responc enfadada, cosa que fa que em done un bec de dolor en el cap.
- Anem a veure, tros de d'aca. - Diu Alícia. - El que vull que entengues és que si arrisques la teua vida sense necessitat o t'ixes de l'establert per buscar coses inexistents i després et danyes... Bé, resumint, que no tenim tants diners com per anar malgastant els pocs recursos que tenim. I tu... tu en comptes de treballar i ajudar a mantenir la casa, et deixes anar i desapareixes.
Alícia es posa a plorar i jo em sent una mica culpable, encara que no sé exactament de què. Ara que ho pense, tampoc sé què estava fent on siga que m'haja trobat. Igual té raó i m'està bonegant amb motius.
- Ho...ho sent. - Dic balbotejant. - No sé què ha passat o què t'he fet, però sé que t'estàs esforçant per cuidar-me. Moltes gràcies.
Alícia m'abraça amb molta força i comença a plorar sobre la meua espatlla. Al cap de poc se separa de mi, eixugant-se les llàgrimes amb els dits.
- Perdona, però és que no saps com de preocupada que em tenies, no sabia què t'havia passat, feia uns dies que estaves desapareguda. Ets la meua única família... no vull perdre't. I... encara que sone egoista, tampoc vull estar sola, i tu ets l'única companyia que tinc. L'única persona que em respecta i riu amb mi. Per a la resta solament som...
- Què som per a la resta? - Pregunte.
- Deixa-ho. - Respon ella. -Necessites descansar, deus haver-ho passat malament.
- Per cert. - Dic amb cautela. - Has dit que sóc la teua única família Què ha passat amb els meus pares? I amb els teus? Som germanes?
- No, no som germanes. - Respon assecant-se els ulls encara. - Però com si ho anàrem. Respecte als nostres pares, estan tots morts. Però no és moment de parlar d'això, no trobes? Has de descansar.
- Ara no tinc molt somni. - Responc.
- Doncs la veritat és que jo sí, i demà haig d'anar a treballar. Me'n vaig al llit, d'acord?
- Sí, d'acord. Bona nit.
- Bona nit. Una cosa, la teua habitació està enfront de la meua, té un cartellet amb el teu nom fet per mi. Has d'anar contra direcció a la qual utilitzes per anar al bany. Les habitacions estan al fons. - Alícia dóna un badall profund. - Me'n vaig al llit. Bona nit.
M'acomiade d'ella amb un tènue moviment de cap. Sembla que la pastilla que m'ha donat assorteix el seu efecte, ja no tinc tant dolor. Per la seua banda, Alícia es dirigeix a l'arc, quan arriba es dóna la volta i s'acomiada amb la mà, per tot seguit girar a la dreta. Gir el meu cap i em dedique a mirar fixament a les flames, mentre que Bob puja a la meua falda i Buck segueix vigilant-me amb la seva mirada intensa, però sense apropar-se a mi i amb la boca una mica inflada. Pobret, quina puntada li he donat, però és que estava molt pesat. Deixe de pensar en el gos, ja tinc suficients preocupacions per a estar pendent del que li passe a un xuxo sarnós.
No sé quant temps he passat mirant fixament a les flames, perduda en els meus confusos pensaments. No he estat pensant en gens en particular, simplement he deixat anar la ment a veure si recordava alguna cosa concreta, però gens. En aquest moment, done un tremend badall. Sembla que tinc son, així que aparte la meua mirada de les flames. La meua vista triga un temps a acostumar-se al canvi de llum.
Bob sembla que ha notat les meues sobtades intencions, ja que em mira, es baixa de les meues cames i s'estira com solament un gat sap fer.
- Bob! No et grates en el sofà. - Li renyesc.
El gat em mira, parpelleja i segueix al seu ignorant-me, així que el coix i el baix del sofà. Finalment sembla donar-se per vençut i es va un racó movent la cua. Per la meua banda decidesc que és millor apagar el foc, així que vaig a la cuina. Comence a obrir armaris i calaixos buscant un recipient on ficar aigua. Després d'una estona rebuscant, trobe una gerra. Òbric l'aixeta i l'aigua surt amb una forta pressió, cosa que fa que em mulle una mica. Després de ser passada per aigua, em dirigesc a la xemeneia, colpege els troncs ardents amb un pal de ferro per escampar les brases i després li tire l'aigua lentament. El saló s'omple de fum i Bob aixeca les orelles, fa olor l'aire i es va corrent. Deu haver-hi una altra manera de fer això sense omplir-ho tot de fum. Ja li preguntaré a Alícia.
Quan decidesc que el foc ja no és un perill per a la nostra integritat física, tanque la xemeneia amb una porteta de ferro. Després em dirigesc a l'arc i gir a la dreta. Bob passa entre les meues cames i Buck em segueix des de la distància.
En el passadís per on avance hi ha taules petites amb diferents fotos, en totes hi ha dues noies, Alícia i... jo. També hi ha diferents quadres amb diversos temes: la naturalesa, l'urbs, el treball, la llar... Finalment arribe a les portes del fons. Veig que en un cartellet posa Alícia, és un cartell auster de color groc. En la porta de davant veig un cartell que posa Abi i, si l'altre cartell era auster, aquest és tot el contrari. Està replet de dibuixos amb formes estranyes i personatges estranys, tot amb un color molt cridaner.
Òbric la porta de l'habitació i, corrent, Bob puja al llit. Decidesc entrar i tancar la porta abans que el xuxo vinga a ensumar, literalment. L'habitació denota la personalitat de la seua propietària, que en aquest cas se suposa que sóc jo. L'habitació està plena de roba per tots els costats. En les cantonades i les parets hi ha amuntegats ninots i peluixos. També hi ha molts pòsters i un mapa del món amb diverses anotacions que no tinc ganes d'analitzar en aquests moments. El llit està desfet, amb un edredó ple de dibuixos de guerrers de sèries animades infantils. Al costat del llit hi ha una tauleta amb un despertador. Enfront d'aquesta, hi ha un armari. Damunt de l'armari puc veure una bola del món. Hi ha prestatgeries repletes de llibres usats i desgastats. També puc veure un vell escriptori, paper, llapis i bolígrafs. En una cantonada veig, fins i tot, una pilota de bàsquet, al costat d'uns patins en línia i un pal d'hoquei, tots vells i desgastats. Semblava com si no hi hagués res nou allí i, d'acord amb els problemes econòmics que se suposa que tenim pel que ha dit Alícia, pot ser que siga així.
Em fique al llit en el meu llit per intentar dormir i, després d'apagar la llum, el cap em dóna voltes i la meua ment és un remolí de pensaments. Però a poc a poc, i gràcies a la relaxant sensació de tenir a Bob arraulit al meu costat, el somni va apoderant-se de mi.
Cossos. Solament veig cossos sagnants a mi al voltant. Veig a una noia, que porta posada una espècie d'armadura, que agafa amb una mà un cap, que xorreja rius de sang del que abans era el seu coll. El cap té els ulls en blanc i de la boca li surt més sang. La mirada de la noia, que no aconseguesc identificar, és freda i calculadora. Està allí, enmig de desenes de cadàvers, indiferent, com si no li importés tanta mort. La noia de l'armadura em mira fixament i esbossa un desconcertant somriure. De sobte, sóc jo la que té el cap a la mà i veig un rostre reflectit en un toll de sang fresca. M'adone que ara la noia de l'armadura sóc jo i que el meu reflex en el toll de sang em retorna la mateixa mirada freda i calculadora. Una mirada d'assassina nata. En aquest moment, els cossos dels cadàvers al meu al voltant s'aixequen i comencen a buscar el meu coll. Comence a no poder respirar i el meu cor comença a bategar molt de pressa.
- Merda, Bob! Quins feixos? - Li cride al gat després de llevar-m'ho de la cara. - Gairebé m'ofegues.
Mire al meu al voltant recordant encara el meu somni. Tinc el cos ple de suor, una suor freda i esgarrifosa. Em comença a entrar un atac d'ansietat, així que decidesc aixecar-me com més ràpidament millor. Quan pose un peu en el sòl, gairebé caic.
Merda! A les meues cames els costa suportar el meu pes. Resulta que, en aquests moments, note tot el cos com si m'estiguessen punxant amb milers d'agulles. Tinc un cruiximent terrible en tots els músculs, probablement en molts dels quals no sabia ni la seua existència.
Bob grata la porta amb ansietat, sembla que vol sortir amb urgència de l'habitació. Igual ha de fer les seues necessitats o vol menjar, vés tu a saber el que pensa un gat.
- Què passa, Bob? Espera, que ara t'òbric. No sigues impacient.
Passa a passa m'aprope, descalça, lentament a la porta. Em moc, diria que a mil·límetre per segon. Tinc la sensació que m'ha passat una rajada de nyus per damunt. Finalment, arribe a la porta i l'òbric. Bob surt disparat, no sé exactament cap a on, hi ha moltes zones de la casa que encara no he vist.
- Vaja sorpresa. - Dic irònicament. - No hi ha manera de desfer-me de tu, xuxo sarnós?
En resposta al meu comentari, l'única cosa que fa Buck és caminar cap enrere sense deixar de mirar-me, però allunyant-se de mi.
- Fes el que et done la gana, però a mi no em molestes.
Camine lentament, recolzant-me en la paret, cap a la sala principal, on estan el saló-menjador i la cuina. Arribe a l'arc i decidesc anar primer al bany, la naturalesa em crida. Arribe amb prou feines i faig les meues necessitats amb molt dolor en els músculs en fer força. Una vegada acabe i em netege, torne a l'arc.
Veig que Alícia m'ha preparat menjar, aquesta està en una taula situada al costat de la barra americana. És una torrada amb tomàquet i pernil, al costat hi ha un got de considerable grandària plena de suc, o això supose, però no sé de quin sabor.
M'assec com puc i comence a mastegar la torrada. Fins als músculs de la boca em dolen. Què m'haurà passat? Algú m'haurà donat una pallissa? La veritat és que no li he preguntat a Alícia els detalls de com m'ha trobat. Haig de preguntar-li-ho.
El suc és de pinya i ho assaboresc tranquil·lament. Després de desdejunar o esmorzar, ja que no sé què hora és, deixe el plat i el got en l'aigüera i em dirigesc al sofà. M'assec, notant un dol intens en el cos i... Què faig jo ara? No hi ha televisió, em dol massa el cap per a llegir alguna cosa i com estic, ni pensar a sortir al carrer o fer exercici.
M'aixeque amb cura i comence a rebuscar entre calaixos i prestatgeries. Al final, trobe una vella ràdio.
- Això em servirà. -Em dic a mi mateixa. – Fotre, no té piles...
En aquest moment, criden a la porta. Tots els meus sentits i tot el meu cos es posen en guàrdia. De sobte, és com si ja no notés el dolor del meu cos. M'aprope molt lentament cap a la porta, vigilant tots els racons per si hi hagués algun enemic. Fins i tot comence a caminar a la gatzoneta per fer menys soroll.
De sobte m'adone que estic fent el ximple. Quin enemic crida a la porta? I per què el meu cos reacciona així? Meditant sobre això, m'aprope a la porta i pregunte qui és.
- Sóc Laura, la doctora. Em deixes passar?
Òbric la porta i veig a la mateixa noia del dia anterior amb bata. Pansa molt ràpidament a l'interior i tanca la porta, com si estigués fent una mica de no gaire bon veure.
- Com aquestes, Abigail? - Pregunta la doctora.
- Bé, però em dol tot el cos, gairebé no em puc ni moure i el cap sembla que m'és a punt d'esclatar. - Responc.
- Anem a veure. Asseu-te en el butacó. Aquí, molt bé. - La doctora treu una llanterna molt menuda, o això crec jo. -Mira fixament a la llum i segueix amb la mirada el moviment. D'acord, sembla que no tens cap problema cerebral. El dolor que tens pot ser que siga d'algun cop, tenies el cos ple de blaus. Pot ser que caigueres o copegesses i per això vas perdre la memòria. Has recordat alguna cosa?
- La veritat és que no.- Responc amb sinceritat.
- Bé, temps al temps. Mira, això no ho puc fer, però guarda'm el secret. T'he portat uns pocs analgèsics, si els administres bé et duraran tota la setmana que estigues de baixa. Però no l'hi digues a ningú, aquestes pastilles són de la meua reserva personal, a la qual puc accedir per ser doctora. Són les meues pastilles, però la Unió dictamina que cada unitat familiar o de convivència ha de comprar els seus propis medicaments. I la veritat siga aquesta, són bastant cars. Parlant de diners, sé que no sóc qui para sermonejar-te però... Alícia està fent grans esforços per tirar cap a davant amb la casa, en canvi tu... sembla que ho estàs tirant tot per la borda. No em malinterpretes, cadascú pot fer el que vulga amb la seua vida, aquests sí, acceptant les conseqüències de les seues accions. Però, No penses que podries tenir més consideració envers Alícia?
- Pot ser... no ho sé. No me'n recorde de res.
- Doncs mira, tu situació la pots agafar com un reinici. No sé, pensa-t'ho, d'acord? Huy, que tard és!-diu la doctora mirant el seu rellotge. - Haig d'anar-me. Cuida't, no faces esforços i no t'obligues a recordar, això solament et portarà més frustració. Com a sòl dir, temps al temps. I pensa en el que t'he dit. Venja, ens veiem.
- Gra... gràcies. - Responc quequejant.
- De res.
Laura es dirigeix cap a la porta i l'obre.
- Un moment. - Li dic.- Una pregunta, per casualitat saps on puc trobar piles?
- Piles? Això està prohibit per la Unió amb la seua normativa de medi ambient.
- Llavors no puc encendre aquesta ràdio. - Li dic mostrant-li l'aparell.
- Ah! Això.- Exclama Laura. - Vaja, sembla que és veritat que no t'acordes de molt. Anem a veure, per decret totes les cases estan obligades a tenir un aparell per poder escoltar les noves de la Unió. L'electricitat en el continent es genera per panells solars. Cada casa té un panell solar subvencionat per la Unió i d'obligatorietat, clar que després ho pagues amb els impostos i l'energia que consumesques, així que al final ho acabes pagant tu.
- Estàs dient que hi ha un impost al sol? - Pregunte sorpresa.
- Sí, ells ho justifiquen per la utilització dels panells climatològics, perquè puga arribar a l'energia necessària... Clar! És veritat, pot ser que no recordes la nostra història, ni com funciona el continent, ni on estem ni com està la climatologia i el medi ambient exterior. Mm, no et preocupes, ja ho aniràs recordant o aprenent a poc a poc. De moment, amb què sàpigues que totes les cases tenen panells solars i que cal pagar, sobra. També quan hi ha un comunicat urgent de la Unió el reproductor de la ràdio s'activa automàticament i s'escolten per tots els altaveus de la casa el que s'haja de sentir. També hi ha altaveus pels carrers i els boscos, si hi ha un comunicat urgent, és difícil no assabentar-se. De tota manera, si vols escoltar la ràdio, hauríeu de tenir un aparell amagat en alguna paret. Busca algun botó. Ho faria jo, però no és de bona educació tafanejar a les cases dels altres. Bé, me'n vaig abans que algú em veja. Cuida't.
Laura surt precipitadament de la casa, tancant la porta amb suavitat. Vaja, vaja, així que paguem un impost al sol i moltes altres coses. Deuré començar a aprendre, però és massa aviat per a això. No tinc les forces suficients.
Busque per la paret algun botó o alguna cosa que puga prémer per veure si sona la flauta, o en aquest cas la ràdio, i surt algun reproductor. Finalment, en un lateral de la xemeneia trobe el que busque, és un botó dissimulat entre el color de la paret. Ho prem i un tros de paret ascendeix, deixant a la vista un buit on hi ha un aparell amb diferents botons i rodes. Comence a toquetejar-lo tot com una nena entremaliada, gaudint del moment i de l'emoció del descobriment. De sobte, m'envaeix una sensació molt intensa i m'entra un profund pesar. Les meues llàgrimes recorren la meua cara i no sé per què, intente parar, però això fa que plore més i més. Comence a sanglotar suaument, però amb si evitar plorar a llàgrima viva. Finalment, amb si calmar-me. Què m'ha passat? L'única cosa que sé és que, de sobte, m'ha envaït una sensació d'infància pèrdua, com una intensa nostàlgia del que hauria pogut ser, però no ha estat. Uns sentiments forts que han acabat en plor. Un plor que provenia de la nena que encara queda en mi. O aquesta és la sensació que he tingut. Pel que sembla, sé reflexionar sobre els meus propis sentiments... Curiós. No sé, m'ha envaït una sensació com d'innocència pèrdua, o una bondat molt intensa... No sé explicar-ho.
Eixugant-me les llàgrimes amb la màniga del pijama, seguesc trastejant amb l'aparell.
- És l'hora de l'alegria, volguts oients! - Diu un locutor molt emocionat, tant que sembla absurd, millor dit, forçat. – Evidentment, cançons autoritzades i supervisades per la Unió. Ells sí que saben el que és bo per a la població. Anem amb la cançó "La Unió que ens va unir."
Vaja tira de bajanades que acaba de dir aquest tipus. En el moment en què pense això, tinc la sensació com si un cristall s'hagués trencat en la meua ment. Com si mai m'hagués plantejat criticar a... La Unió? Sí, això era, era com si de sobte m'hagués llevat un vel. En escoltar el que deia l'interlocutor i el nom de la cançó, ha estat com si de sobte m'hagués adonat que el que estaven fent era vendre fum a la gent. D'on em vindrà aquesta certesa? També tinc una sensació de desengany envers la Unió, com si de sobte el teu millor amic et traeix, i no solament això, sinó que t'adones que mai ha estat el teu amic realment, que des del principi la seua intenció ha estat manipular-te. Aquesta és la sensació que tinc en aquests moments.
Seguesc passant emissora rere emissora i solament escolte viures a la Unió, coses que ha fet bé la Unió, desastres que ha evitat la Unió, noves construccions importants que ha fet la Unió, nous detinguts per la Unió... Que gran és la Unió! Això reflectia cadascuna de les notícies que he anat escoltant en diferents emissores. En general, en totes elles, després de parlar bé de la Unió, es dedicaven a donar notícies de coses trivials.
- Avui fa un bon dia i tot l'hi devem a la Unió. - Diu un alegre locutor.
Fins aquí he arribat, preferesc l'emissora de les cançons, almenys m'ha fet recordar i sentir alguna cosa, encara que solament hagen estat idees i sensacions. Després de decidir que deixe aquesta emissora, em prenc un dels analgèsics i em fique al llit en el sofà. L'emissora segueix amb la seua programació, però de moment no se'm desperta gens nou. Finalment, esgotada pel cansament del meu cos no recuperat i per la influència de la forta pastilla, se'm comencen a tancar els ulls.
Em desperte sobresaltada per un sobtat soroll. Bob surt espantat del meu costat pel meu sobtat moviment. Estic desorientada i no sé què està passant, fins que escolte la porta tancar-se i la veu d'Alícia dient:
- Bones, ja estic aquí! Vaja, sembles espantada. - Em diu Alícia en mirar-me.- T'he despertat? Ho sent, no era la meua intenció. Com et trobes?
- Com si una piconadora m'hagués passat per damunt.- Responc esbossant un somriure.
- Pobreta meua. - Diu Alícia. -Hauràs menjat no?
- Doncs la veritat és que... Ni sé que hora és. Solament m'he pres la torrada.
- Però si t'havia deixat el menjar en la nevera. Has d'alimentar-te si vols recuperar-te.
- Però quina hora és?
- Són les set de la tarda.
- Tan tard és? Però quantes hores treballes al dia?
- Les necessàries. Fins que la Cap diu que ja és suficient. Encara que realment podem parar quan vulguem, però si parem, aquest temps que no estem treballant no ho cobrem i necessitem els diners.
- Així i tot...
- No et preocupes més. - Respon Alícia. - Com no has menjat i jo estic cansada, què et sembla si fem el sopar ja? Així sope i em fique al llit.
- D'acord. -Li responc sentint-me una mica culpable que es pose a fer el sopar després de venir de treballar. - Però jo t'ajude.
- Molt bé, doncs som-hi.
Ens dirigim les dues a la cuina, jo vaig descalça, i comencem a agafar coses de la nevera i el rebost. Comencem a jugar i riure mentre cuinem. Bob ens mira estranyat i Buck esmorteeix un lladruc, però a nosaltres no és igual. No parem de fer soroll amb els atuells de la cuina. Fins i tot en un moment donat, li cau un bol de farina a Bob. Surt corrent per la casa, saltant i intentant llepar-se per netejar-se. No atur de riure. Estic a gust amb mi mateixa i sóc feliç en aquesta casa. No sé, es respira un aire casolà i familiar. Un aire de confiança. I malgrat que la casa no és un luxe, el menjar no és exquisida i els nostres objectes són vells, no ho canviaria per res. M'agradaria viure així tota la vida. I, ben mirat, per què no podria ser així?
Mengem assegudes en una taula, amb algunes cançons infantils de fons que, com no podia ser d'una altra forma, enalteixen a la Unió. Però si òbvies això, les cançons són molt boniques i alegres. Xerrem de temes banals i superficials, mentre Bob ens mira enfadat.
- Pobret. - Diu Alícia esbossant un somriure. -Hauríem de fer alguna cosa amb ell.
- Sí. -Responc. – Però, si ho rentem, no serà pitjor?
- Pot ser, se li faria una pasta... Com ho podríem netejar?
- Què tal si ho copegem com a una estora? - Dic.
- Animal! -Respon Alícia. - I lleva aquesta lluentor entremaliada dels teus ulls.
- Està bé, està bé. Només era una broma. O no.
- Abigail! Gens de copejar al gat.
- Que sí, que sí. Què tal si ho netegem amb un plomall o alguna cosa?
- Bona idea. Podríem llevar-li farina amb el plomall i després passar-li un raspall. Vaig per això. Tu mentre agafa a Bob. Però gens de copejar-li!
- Que no, pesada. - Dic amb mig somriure.
Mentre Alícia va a pels utensilis, jo em quede mirant a Bob i ell es queda mirant-me a mi. Sembla que em llegeix el pensament, sembla que salten espurnes entre els nostres ulls. Ens preparem per al joc. Em moc lentament cap a ell, ell es mou lentament cap enrere. De sobte, com si haguessen donat un tret de sortida, comença el joc. Salt per intentar agafar-ho, però ell m'esquiva. Comencem a córrer per tota la casa, fent un soroll considerable. Bob salta pels sofàs i les butaques, mentre jo vaig darrere rondat pels sofàs. Però Bob ho ha agafat com un joc perquè no escapa de la zona, sinó que s'amaga i treu el cap mirant-me.
- Però es pot saber què feu? -Pregunta Alícia. Deixeu de fer el ximple, els veïns es queixaran.
- Ho sent, però és que és molt divertit. -Responc. - Per què no jugues amb nosaltres?
- N'hi ha prou de jocs. El que està bé, està bé.
- Entesos... què talla rotllos ets.
Bob es quera mirant a Alícia com si pensés el mateix. Aprofite aquest descuit seu per a atrapar-ho.
- Et tinc! -Exclame. - I ara a netejar-te.
Mentre subjecte a Bob, Alícia li passa el plomall pel cos. El gat, amb ganes de jugar, intenta atrapar les plomes. Després de fer-li diverses passades amb l'utensili, Alícia li passa la punta. Al cap d'una estona, Bob està bastant net i el sòl bastant ple de farina.
- Més treball, això mai s'acaba. - Diu Alícia.
- No et preocupes. Vés-te'n a dormir. -Li dic. - Jo m'encarregue de netejar-ho.
- Segura?
- Sí.
- Doncs bé, em retire que estic molt cansada. Bona nit.
Alícia es va cap a la seua habitació. Jo, per la meua banda, busque una escombra i un recollidor. Netege el sòl. També aprofite per a rentar els plats i els gots. Com no tinc molt somni, decidesc que puc ajudar a casa, així que vaig a la meua cambra, em pose unes sabatilles i em pose a la feina.
Finalment se'm fa tarda, encara que no sé què hora és exactament, però aconseguesc que la casa estiga molt neta. Quina sorpresa que se'n durà Alícia. Donant un enorme badall em dirigesc a dormir, seguida de Bob.
Els dies van passant i jo seguesc amb la mateixa rutina. Alícia va a treballar de bon matí i jo em dedique a netejar i tenir-ho tot llest per a ella. També intercale amb temps de descans. A poc a poc, el dolor ha anat minvant i ja em moc amb més fluïdesa.
Un dia, netejant la meua habitació, trobe meu diari personal. Ho vaig llegint a poc a poc, però m'esglaia un determinat fragment:
"Estic farta, afarta d'aquest poble i de la seua gent. Encara que no ho diuen, ho note, ho intuesc. Ens miren a Alícia i a mi com si fóssem éssers inferiors, unes orfes de les quals tenir compassió. Com si nosaltres, pobretes, mai anàrem a arribar molt lluny. Com si fórem una càrrega per al poble, una càrrega de la qual no es poden desfer. Alícia intenta adaptar-se treballant de valent, però això no funciona amb ells. Ella no entén que, faça el que faça, mai ens tractaran com a iguals. Serem el menyspreu d'aquesta societat. Les pobretes desvalgudes que no poden valer-se per si mateixes. Les que cada any reben alguna donació per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Fàstic de poble. Són molt hipòcrites per la seua banda aquestes accions. Amb què em tracten com a una igual i ens donaren l'oportunitat de guanyar-nos la vida com els altres... Però no, ens solen donar els treballs que ningú vol fer, els menys valorats i menys pagats. Per què no fer aquests treballs per torns? Per què nosaltres sempre hem de fer els pitjors? Pense que podíem repartir les tasques entre tots. Però no, ells consideren que aquest és el treball que ens toca i que damunt hauríem d'estar agraïdes per això, per les cures que ens han donat, per la casa que ens han cedit. Però, en el fons, la qual cosa els agrada és sentir-se superiors a nosaltres. I jo ja estic farta. Alícia no ho entén, ni falta que fa. L'única cosa que vull és tenir més poder adquisitiu i que les dues visquem millor. Però com escalar dins d'una societat que no et deixa o no respecta el que feixos? Trobant alguna cosa molt valuosa que ens done de cop un suport econòmic, i així no haver de dependre de les engrunes que ens donen. Per això vull endinsar-me en aquesta cova, per trobar algun recurs valuós que vendre al mercat negre o on siga i obtenir un bon preu per ell, ja que la llei de la Unió diu que és obligatori donar part al govern de qualsevol jaciment oposat. A la merda la Unió i les seues lleis, ells són els culpables de la nostra situació. Que es vagen a prendre vent fresc. No, hem d'aconseguir un tresor i vendre-ho, perquè per molt bonica que la Unió vol fer semblar la nostra societat, hi ha molts raconets foscos.
Per tant, haig de buscar en aquesta cova, no cal malgastar les oportunitats, així demostraré a aquesta merda de poble el que valem."
Pel que sembla, aquests són els motius que m'han portat a explorar aquesta cova amb el sabut desenllaç. Bé, amb el desenllaç d'haver perdut la memòria. En el fons, la qual cosa vull és una vida millor per a nosaltres. En aquest moment es ment un pensament en el cap. I si...
Agafe un llapis i un paper, mire la pàgina del diari i, en aquest moment, note una sensació molt estranya en el meu cap i en els meus ulls Què ha estat això? Bé, quin més dóna. Comence a escriure el mateix que hi ha a la pàgina del diari. En acabar, comprove els dos escrits. Mm, sembla que la lletra és igual en els dos. Així que els dos textos els he escrit jo, o això és el que sembla. Per un moment havia dubtat de la meua identitat. Però tot sembla indicar que jo sóc jo, les fotos, l'escàner de retina, la lletra... Però així i tot, no sé per què... Bé, supose que són coses del cop i no cal donar-li més voltes. Més tranquil·la després de la meua comprovació de la lletra, seguesc amb mi dia a dia.
Falta un dia perquè s'acabe la meua baixa, però físicament ja em trobe molt millor. De fet, avui, dia lliure, hem decidit Alícia i jo sortir al carrer a fer un volt a veure si vaig recordant coses. La veritat és que tota la setmana l'he passat en pijama, ja em venia de gust posar-me una altra roba.
- Així també traiem a passejar a Buck. - Diu Alícia. – Venja, vesteix-te i ens anem.
Agafe uns vaquers desgastats de color negre i una camisa de tirants del mateix color, i em calce unes esportives. Després de vestir-me i observar la meua habitació, la qual he anat ordenant dia rere dia, tanque la porta i em dirigesc a l'entrada.
- Ja estàs llista? - Em diu Alícia, que porta un vestidet. – Tu, com sempre, seguint el teu estil.
- És més fàcil córrer amb aquesta roba. - Dic esbossant un somriure. - Una mai sap si l'aventura està molt a la vora.
- No sé si amb uns vaquers es pot córrer molt.
- Però almenys la tela gruixuda protegeix el cos d'esgarrapades.
- Això sí. - Diu finalment Alícia. - Portaré jo a Buck, però que sàpigues que el gos és teu.
- Aquest gos és meu?
- Doncs clar, Bob és la meua mascota.
- Però si dorm sempre amb mi.
-Això és perquè jo no li deixe entrar a la meua habitació. I tu tampoc ho feies, que dorma amb tu totes les nits és una novetat.
- Pot ser que el cop en el cap m'haja fet més entenimentada.
- Pobre Buck, com li dius això. Amb el que ell t'ha cuidat- Respon Alícia. -Ell sempre es ficava entre tu i els problemes, i creu-me, eren molts.
- Està bé, està bé. Li donaré una oportunitat. Fem una treva? -Li dic a Buck, que gruny una mica i em fa olor la mà per, de sobte, bordar-me amb força i molta hostilitat.
- Buck, quiet. - Li renyeix Alícia. - No sé què li passa a aquest gos. Igual fa olor alguna cosa estranya en tu. Pot ser que tocares una herba mutant o una aranya i t'haja pegat una mica la seua olor. Pot ser que els humans no ho notem i ell sí. No sé. Bé, de moment jo m'encarregaré del gos. Anem?
Alícia m'agafa per sota del braç i sortim al carrer. La intensa llum del sol m'encega uns instants i m'atabale a causa de la desorientació. Però ràpidament m'adapte al canvi i veig davant meu una població plena de vida.
Per tots costats hi ha gent caminant, xerrant, rient, carregant coses... Hi ha dones, nens, homes... La nostra casa dóna a un ampli carrer ple de color i vivacitat. De sobte, se m'activa el meu esperit aventurer i em ve de gust investigar pels carrers del poble. Tir d'Alícia, córreguen pel carrer. Em dedique a saludar a cada persona que veig, algunes em retornen la salutació, unes altres em miren amb cara estranya.
Em deixe anar del braç d'Alícia i comence a saltar i córrer d'aquí cap enllà. Em sent lliure. Tenia moltes ganes de sortir de la casa, encara que no ho sabés abans de fer-ho. Els músculs del meu cos s'alegren de l'activitat. La veritat és que ja no tinc gairebé cruiximent, el medicament que em va donar Laura ha fet bé el seu treball.
M'agafe dels fanals i rode utilitzant el meu impuls. Salutació a gossos i gats. Fins i tot els faig veuetes a alguns ocells. Em sent radiant i feliç, com una au que ha estat capturada i després aconsegueix escapar de la seua gàbia. Aspire l'aire pur, el meu nas s'omple d'olor a menjar provinent dels forns i els bars. També faig olor el bosc, la naturalesa, tot. Puc fer olor la vida.
Passegem per carrers i carrers, la majoria amples i plenes de vida com la nostra, fins que arribem a la plaça major.
- Però vostés què estan visionant, al·lofèniques? Més respecte a l'autoritat. La vostra esfera de calostre està envaint l'espai de les gents de bon haver-hi. Aquesta actitud vostra mereix una adequada correcció per part meua. Així assimilàreu el que és just.
En aquest moment, el tipus aquest treu un fuet del seu cinturó i es disposa a copejar als nens. Pel que sembla, Alícia detecta les meues intencions, perquè m'agafa del braç.
- Ni se t'ocórrega fer això.- Em diu.- Per no fer ni li mires als ulls. És una unitat militar. No et claves.
- Tu, finolis! - Li cride al tipus de la unitat militar ignorant a Alícia. - Per què no et fiques amb algú de la teua grandària?
- Es dirigeix cap a la meua persona? Avui estic de grat humor. Si vosté és tan amable de demanar disculpes per la seua equivocació i segueix amb els seus quefers, gratament ignoraré la seua falta cap a mi. El que no puc obviar és la correcció que haig d'imposar a aquests al·lofènics per incomplir les normes de convivència acordades per la Unió per a la bona convivència de tots.
Així que a això està jugant? Si demane disculpes, faig mutis i seguesc el meu camí, quedarà patent que el que està fent el militar és el correcte. Per això prefereix no castigar-me i donar-me l'oportunitat de canviar d'opinió. Doncs ha topat amb una roca bastant dura. De moment, em dirigesc cap a ell.
- I bé? - Pregunta el militar. – Bé, mentre vosté considera les seues opcions, impartiré la correcció a aquests al·lofènics.
El militar li lleva la camisa a un dels nens i, agafant-li de l'orella amb una mà, ho obliga a agenollar-se, mentre que amb l'altre braç es disposa a copejar al noi amb el seu fuet. Però si pensa que deixaré la situació com està, és que no sap qui sóc. Val que jo tampoc ho sé, però quin més dóna. Arribe a la seua altura, el coix de la nina que porta el fuet, la hi retorce, faig que deixe anar l'arma i, tot seguit, li propine un intens cop de puny en tot el nas, trencant-la-hi i escampant el carrer amb la seua sang, per tot seguit donar-li una puntada en totes les costelles. Noto com el meu peu trenca un parell d'aquestes. Ell militar roda pel sòl uns metres.
- A la merda la seua decisió, tros d'escòria!- Li cride. -No volies correcció? Aquí tens una correcció ciutadana, a veure si et ve bé aquesta lliçó d'humilitat.
- La seva persona ha creuat la legalitat vigent. - Diu el militar agafant-se les costelles i caent-li sang pel nas.- La seva violació de la convivència ciutadana ha estat més greu que la feta pels al·lofènics. Per favor, llevi's la camisa, agenolli's i disposi's a rebre la corresponent acció correctiva del comportament.
Els nens, aprofitant la situació, fugen de la plaça corrent. Millor, així l'atenció del militar solament se centrarà en mi.
- Tu estàs de broma, veritat? - Responc desafiador. -De debò penses que m'agenollaré i em deixaré copejar per una feristela com tu?
- Abigail. - Em murmura Alícia. - Deixa d'insultar al militar, que encara pot ser pitjor.
- I una merda. -Responc jo cridant, perquè em senta el militar. - Aquest tipus solament és escombraries que abusa del poder. Una cosa és renyir a uns nens indefensos i una altra és decidir donar-los fuetades per una falta.
- D'acord amb el codi civil de la Unió, qualsevol acompanyant de l'infractor que no condemni públicament o eviti la infracció del seu acompanyant, rebrà el mateix càstig. Així que, acompanyant de la susdita violadora de la llei, llevi's la brusa, agenolli's i disposi's a rebre el mateix càstig. - Li diu a Alícia.
- Però tu no estàs bé del cap! - Li cride al militar. -De debò penses que et deixaré?
- Com no hi ha col·laboració per part dels ciutadans castigats, em veig en l'obligació d'utilitzar força de foc.- Diu traient una pistola carbonílica (una arma que agafa el carboni de l'aire i ho condensa en bales, així mai es necessita munició i redueix el Co2 de l'ambient alliberant O2) i apuntant al capdavant d'Alícia. - Contaré fins a la primera desena, si per llavors no esteu agenollades i sense camisa, us ficaré un tret en el cap i, si abans que acabe el compte us apropeu de manera violenta, dispararé sense pensar-m'ho. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set...
- Està bé, està bé. - Interromp.- Hi ha alguna manera que solament em castigues a mi? Ella no ha fet gens.
- Si el reu accepta tota la culpa quan hi haja un acompanyant, est rebrà el doble de la pena imposada. En aquest cas anava a donar-li unes deu fuetades amb pinxos, seran vint.
De sobte recorde que aquest tipus de càstig, les fuetades amb pinxos, no són unes fuetades normals, aquest tipus d'arma té uns ganxos afilats que travessen la pell i estripen, a part que poden partir algun os. Damunt, quan et condemnen, no tens dret a baixa i se t'obliga a anar a treballar estigues com estigues. És un càstig bastant dur, però si no ho accepte, o maten a Alícia o li donaran fuetades, i això no ho puc permetre.
Em lleve la camisa i la sustentació i m'agenolle enmig de la plaça, disposada a rebre el càstig.
- Molt bé, ciutadana. Em dispose a procedir amb el càstig. - Escolte la veu darrere de mi.
Veig que Alícia s'agafa la cara amb les mans i l'estreny amb els dits. Està indecisa sense saber què fer, bloquejada, o això sembla. Tanque els ulls i destret les dents, preparant-me per a rebre el cop.
- Alt, rang inferior! - Escolte una veu que em resulta familiar. - No està autoritzat a efectuar aquesta mesura correctiva.
- Controladora Terlla. -Respon el militar. - Estic amb tot el meu dret aplicant l'article 714 del codi de conducta. A qui infringís la llei agredint a un superior, se li aplicarà el correctiu corresponent, en aquest cas les fuetades.
- Sí, però què diu l'article 715? - Pregunta la controladora Terlla. - Responga.
- Si el susdit infractor patís d'alienació mental alguna o algun problema psíquic en el moment de la infracció, el corresponent correctiu queda anul·lat, perquè s'entén que de gens serviria aquesta acció correctiva, commutant la pena pel que el controlador al càrrec dispose. -Respon el militar.
- Ben aquest, rang inferior. - Respon Terlla. - Ara bé, aquesta ciutadana sofreix una commoció cerebral produïda per un cop que li va provocar amnèsia i, probablement, una alienació mental. Pot corroborar-ho mitjançant una xerrada formal amb la Doctora Laura Perals. Per tant, vistes aquestes circumstàncies, la ciutadana infractora no recorda les normes de convivència acordades i aprovades per la Unió. Per tant, el correctiu no correspon en aquest cas.
- Ho sent, controladora Terlla. No estava informat d'aquesta situació.
- Això li passa per aplicar la llei sense consultar a la meua persona, que com el seu superior tinc dret a saber-ho. Per tant, decret que a partir d'aquest moment qualsevol incident que ocórrega em siga informat immediatament.
- A les seves ordres, controladora. No tornarà a ocórrer.
- Vostè limiti's a buscar a qui busqueu, que jo m'encarregaré d'aquesta nostra població. Pot retirar-se. Dirigeixi's al centre mèdic, la doctora li guarirà les seves ferides de manera gratuïta, ja que han estat provocades estant en funcions. Propicis dies, rang inferior.
- Propicis dies, controladora. - Diu el militar mentre passa per davant de mi, llançant-me una mirada d'odi profund.
- Vosté, ciutadana Abigail Robles Olmos... què se li ha passat per aquest cap? - Em diu la controladora Terlla. - Responga.
- Mira, el tipus aquest anava a copejar amb el seu fuet a uns...- Dic jo sense aixecar-me, seguint de genolls.
- Ciutadana, vosté ha de dirigir-se a les autoritats amb el corresponent respecte i cordialitat. - Respon la Controladora Terlla. - S'ha oblidat de les normes de conducta aprovades per la nostra excel·lentíssima i gran Unió? Responga.
- La veritat és que jo no recorde aquestes regles, Controladora Terlla.
- Molt bé, doncs amb la potestat que m'ha estat concedida per la magnificència de la Unió, jo et condemne, per redimir els teus actes, que el dia d'avui ho dediques a l'aprenentatge d'aquestes nostres normes de convivència. Ordene, per tant, que vosté siga alliçonada amb les nostres normes per Alícia Carbajal Vermellosa, condemnada a complir la pena per no detenir a la seva amiga, la ciutadana Abigail Robles Olmos. Així queda dictada la sentència. Pot aixecar-se, ciutadana Abigail Robles Olmos, i posar-se la part superior de la sea roba.
Faig el que em diu la controladora i em pose la roba.
- D'altra banda. - Prossegueix la Controladora. - Ciutadana Abigail Robles Olmos, recorde que qualsevol altercat amb un inferior meu se m'ha de comunicar perquè jo analitze el que se m'explique i pugui procedir amb la justícia de la Unió. Poden retirar-se, ciutadanes. Espere no veure-les en el que queda de dia i que complesquen amb la seva condemna. Propicis dies.
- Propicis dies. - Responem Alícia i jo.
Alícia m'ajuda a aixecar-me, ja que solament m'havia vestit, i em porta a ròssec cap a la nostra casa. La gent ens mira, alguns amb curiositat, uns altres amb sorna, uns altres amb menyspreu... Ens miren de diferents maneres mentre avancem.
De sobte, quan entrem en un carreró solitari, els dos nens als quals he salvat surten d'un portal i corren a abraçar-me.
- Moltes gràcies, Abigail. -Diu un dels nens. - Ens has salvat. Ara entenc que no és veritat això que diuen els adults sobre tu i la teua amiga.