ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 19: TROBADA TIBANT

Un relat de: Raül Gay Pau
Vaig haver d'insistir bastant perquè anàrem a reunir-nos amb la mort grisa. Ni Kalindra ni Carolina volien anar, però jo ho havia de fer, necessitava saber la veritat, què era el que estava passant. Així que, finalment, vaig desistir d'intentar convèncer-les i vaig decidir anar-me sola, però al final van venir amb mi. Supose que, en el fons, Kalindra també necessitava enfrontar-se al seu passat, assumir d'una vegada per sempre que la seua filla estava morta. Supose que Carolina va decidir venir perquè, com anava a venir Kalindra, ella tenia l'obligació moral d'escortar-la, com a fundadora dels Tèrmits.
Els meus sentiments eren confusos, estava furiosa, trista, deprimida, amb determinació… El meu cor bategava intensament, bombant adrenalina per tot el cos. No sabia què pensar de la mort grisa. Havia viscut amb ella durant mesos i li havia agafat afecte… Però jo pensava que era Abi i ara resulta que va ser l'assassina dels meus pares, la que em va condemnar a viure com una rata en el poble, depenent dels altres. A part, l'última que va veure amb vida a la meua amiga va ser ella. Qui em diu a mi que no va ser ella qui la va matar? Que tot no és un muntatge? No puc estar segura de res… Així i tot, els meus sentiments afectius cap a aqueixa persona no es dissipen. La mort grisa em cau bé o, almenys, la qual cosa havia vist que era. Seria tot una actuació? Hauria perdut la memòria i s'havia comportat com realment és? La veritat és que la seua forma de ser em recordava bastant a Abi… Buck sí que es va adonar de qui era en realitat… Pobra Buck, assassinat per aqueixos militars, igual que Bob i la Cap. Tots morts per culpa de la Unió, la Unió solament porta mort i desesperació…la veritat és que, a poc a poc, la meua visió del món està canviant. Ara desitge unir-me a la rebel·lió i lluitar contra la Unió, encara que siga l'últim que faça. M'ho han llevat tot, solament els queda llevar-me la vida, però així i tot no em llevaran la meua ment. I jo, que fa mesos pensava que era una ximpleria açò de la rebel·lió. I pensar que va ser la mort grisa la que va convèncer/va obligar a anar a aqueixes reunions i a entrenar. Supose que tot açò resulta irònic, però no puc deixar de recordar que ella va matar als meus pares i als de Abi. I arribats a aquest punt, els meus sentiments tornen a començar des del principi.
Durant tot el camí cap a la cova avancem en silenci, mentre les meues pesades llàgrimes es esparcen pel camí, com si de molles de pa es tractaren. Llàgrimes saldes plenes de sentiments entremesclats en una vorágine de sensacions que solament poden confluir en el plor, alliberant el cos i la ment. Un caminito salat.
Finalment hem arribat a l'entrada de la cova on a Abi se li antojó explorar a la recerca de riqueses. Pobre Abi, sola i ferida en aquelles coves fosques i humides plenes de feristeles. Ella solament cercava millorar el nostre estil de vida. No cercava gens més, no volia fer res dolent a ningú, ella era un ser lliure, una innocent papallona rebel que volia viure en un món millor. Les llàgrimes em tornen als ulls.
A través de la humitat dels meus ulls, veig a la mort grisa eixir de la cova. Avança cap a nosaltres lentament, seriosa. Porta posada la seua característica armadura, però no el seu casc. A uns dos metres de nosaltres es para, ens observa i ens indica que entrem a la cova. Kalindra, Carolina i jo ens mirem, diem que sí amb el cap i comencem a caminar. La mort grisa ens dóna l'esquena i camina cap a la cova, avança amb seguretat, com si no temera que l'atacàrem o com si li fóra igual, sabedora que si ho férem no tindríem cap possibilitat.
Ens endinsem en les humides coves fins a la desviació on, en un passat que em sembla molt llunyà, vaig recórrer fins a trobar a la qual creia que era Abi.
- Vull que em portes fins al seu cos. - Li dic.
- Estàs segura? - Respon ella fredament. - No sé exactament on està, i no crec que estiga en bon estat.
- M'és igual, si vols que parlem hauràs de mostrar-me primer el seu cos. - Dic. - Aqueixa és la meua condició inapel·lable, sinó m'endinsaré jo sola a cercar el cos i no parlarem mai més.
Observe a través de la il·luminació de les llanternes que portem la cara inexpresiva de la mort grisa mirant-me fixament als ulls. Li aguante la mirada, però sóc a punt de desviar-la per la potència que desprenen els seus ulls marrons.
- Està bé. - Diu. - Anem a cercar el cos. Porteu algun tipus de mascarilla o alguna cosa? No crec que faça olor molt bé i pot haver-hi bacteris en l'aire a causa de la descomposició.
- Açò, doncs…- Jo sóc la pràctica i m'ha agafat amb els pantalons baixats. - Resulta que no.
- No passa gens, abans de venir a la cova vaig passar per casa de la Cap per a agafar l'aparell per a gravar les imatges que us vaig donar. També vaig arreplegar unes mascarillas, suposava que voldries anar fins al cos. Però insistisc, no t'ho recomane.
Agafe la mascarilla que m'ofereix la mort grisa sense intervenir paraula, per a després posar-me-la en la cara i començar a caminar cap al túnel que recorde que vaig seguir quan vaig trobar a qui pensava que era Abi. M'endinse uns metres i em done la volta per a esperar a les meues companyes. Veig com Kalindra i Carolina agafen una mascarilla cadascuna, mirant a la mort grisa amb odi, i li les posen. Per la seua banda, a la mort grisa li apareix, com per art màgia, una mascarilla platejata en la cara.
Passegem durant hores pels foscos i humits passadissos de la cova. Mary Pili camina al meu costat. Note com s'adona que aqueix va ser la seua antiga llar i també les coves on ens vam veure per primera vegada, encara que açò va ser a l'entrada de la caverna. Caminem espantant als éssers que ens aguaiten en la foscor, veiem els seus ulls il·luminats pel reflex de la llum de les nostres llanternes. Ens miren amb curiositat, analitzant si som un perill per a ells o una presa, o açò supose. De tant en tant, Mary Pili xiula intensament i espanta als animals, per a després escoltar la seua potes tirant fum pel sòl. La veritat és que l'aranya imposa bastant. Al final, la mort grisa camina més ràpid, sembla que recorda el lloc. Nosaltres també estrenyem el pas.
No estava preparada per al que vaig veure. Hi havia un esquelet humà amb la roba que portava Abi quan va desaparèixer. La seua cama estava atrapada per una roca, com es veu en l'enregistrament de la mort grisa. Dels ossos del crani ixen unes quantes aranyes quan m'acoste al cos. Hi ha una gran diversitat d'insectes que han fet el seu niu entre els ossos de la meua amiga. No queda ni rastre de carn, d'açò ja s'han encarregat totes les feristeles que habiten en aquestes coves.
Kalindra s'acosta al cos i examina el crani, mentre que Carolina comprova la roca que atrapava la cama de Abi i que ara no és més que os. Per la seua banda, la mort grisa espera de braços plegats i la mirada perduda en l'infinit.
Les llàgrimes comencen a relliscar una altra vegada per la meua cara, últimament semble una font. Va somriure tristament per la meua pròpia ocurrència, segur que açò seria el que diria Abi si em vera plorar tant. Estic bloquejada, no sé què fer, simplement plore.
Després de mitja hora plorant davant dels ossos de la meua amiga, amb Mary Pili al meu costat reconfortándome com si fóra un gosset fidel, m'alce. Tinc les cames entumides pel frio, la humitat i la posició. De fet, quasi caic, però Kalindra m'agafa del braç i em sosté.
Camine trontollant-me pel passadís i em recolze en una paret sanglotant, comence a colpejar la dura roca amb els meus punys, cosa que provoca que em sagnen i que quasi em trenque els ossos. Kalindra i Carolina s'acosten a mi ràpidament i em detenen. Ens fonem en una abraçada, elles també saben el que és perdre a un ser estimat.
Torne a acostar-me al cos per a intentar agafar-ho i portar-m'ho, però veig com Kalindra i Carolina em diuen que no amb el cap. No sé, però entenc que volen dir que no és un bon moment, que què anava fer amb el cos, que de moment està més segur si ho deixem ací. Decidisc que quan tot acabe, si és que hi ha alguna cosa que acaba, tornaré a per el cos. De moment, bese el palmell de la meua mà i la pose sobre el front del gelat crani, del com ix un centpeus de la conca on estaven els ulls per a enrotllar-se entre els meus dits. Ràpidament, Mary Pili ho agafa amb una de les seues potes i m'ho lleva de damunt per a ficar-ho en una papada digestiva. És una part de l'anatomia d'aquesta aranya en la qual deixa a la seua presa i, amb el seu àcid intern, desfà el cos per a després absorbir els seus nutrients. Crec que açò és el que m'està dient Mary Pili.
Reprenem el camí per a tornar a l'entrada de la cova. Kalindra i Carolina em sostenen i jo vaig mirant cap a arrere de tant en tant. Per la seua banda, la mort grisa camina darrere de nosaltres en silenci, mentre que Mary Pili va per davant. Al cap d'unes hores, arribem a l'entrada.
- D'acord. - Dic fredament. - De què va tot açò que la Unió vol exterminar-nos?
- No recorde el motiu. - Respon ràpidament la mort grisa.- Però la Unió vol buidar de tota vida humana tota la regió de Coster.
- Però si aquesta regió té uns 595.454.821 quilòmetres quadrats i una població de vint-i-cinc milions de persones… - Diu Kalindra.
- Sí, ho sé. - Respon fredament la mort grisa. - La intenció és exterminar fins a a l'últim humà de la regió.
- Per què matar-los a tots? Per què no simplement traslladar-los a una altra zona? - Pregunte.
- Per diversos motius. - Sospira la mort grisa. - En primer lloc, haurien de donar massa explicacions dels motius d'aqueixa decisió. En segon lloc, on resituar-los? Com ja sabeu, la Unió té una política molt estricta sobre la reproducció humana. La població està limitada als seus càlculs, per tant, aqueixos es veurien alterats si els allotjara en una altra regió, provocaria atur, un impacte més fort en el medi ambient… També podrien exiliar-los a l'antic món, però no crec que la gent es deixara, per molt llavats que tinguen el cervell. En qualsevol d'aqueixes dues possibilitats, deurien omplir naus amb una gran quantitat de gent. Així que exterminar als habitants són simplement nombres.
- Són simplement nombres? -Responc indignada. - Solament som açò per a la Unió? Simples nombres? I ho dius tan tranquil·la? Com pots ser tan freda?
- Mira qui va ser a parlar. La que fa uns mesos bavejava per la Unió. - Em respon.
- Jo mai he bavejat per la Unió, simplement era més senzill acatar les seues regles i que ningú resultara ferit, era més pràctic. - Dic.
La mort grisa solta una gran riallada.
- El que tu digues. - Diu, deixant-me més indignada i ofesa encara. - La qüestió és aqueixa. Jo vull detenir-los, però no puc fer-ho sola. Necessite l'ajuda dels tèrmits i de tots els contactes que pugues tenir, Kalindra.
- Penses que vaig a ajudar a una de les assassines de la meua filla? - Respon Kalindra.
- Fes el que et venja en gana. - Respon la mort grisa sense alterar-se. – Però, o col·laborem, o pots donar-te per morta. A més, si tenim èxit li donarem un dur colp a la Unió, no és açò el que volies?
- Kalindra… no sé jo, t'està embolicant, no sé què fem ací. - Diu Carolina.
- Espera, pot ser que aquesta indigna tinga raó. - Diu Kalindra fent callara Carolina amb la mà. - Pot ser que de moment no tinguem més remei que ser aliats.
En aqueix moment, un fort so ens interromp. Alguna cosa molt gran està passant per sobre dels nostres caps. Amb prou faenes m'adone de com la mort grisa corre i ix de la cova, del curt temps de reacció i de la velocitat amb la qual ho fa. Nosaltres quatre també eixim. Allí veiem com la mort grisa està mirant cap al cel.
- Vaja, realment sí que s'han donat pressa aquests. - Murmulla. - Ací tenim la Valantain. La meua nau.
En el cel es veu una immensa nau voladora de guerra. Aquesta té una forma rectangular. És tota de color negre pàl·lid, com el Grefteno. Està completament polida, no hi ha ni una imperfecció en la seua estructura. En la part de sota la nau, en el centre, es veu un canó enorme envoltat de desenes de metralladores més xicotetes. Tota la zona de les armes ocupa quasi la meitat de la nau, que ja és a dir. Als costats té com uns alerones també replets de metralladors, tubs i canons. Tot armes de foc. Es mou lentament, ocultant el sol i projectant una allargada ombra. El soroll que produeix és ensordecedor.
- El teu navecita no podria ser més silenciosa? - Diu Kalindra cridant.
- Realment pot ser completament insonora, qui aquest conduint-la o no sap totes les seues funcions o vol acoquinar a la gent. - Respon la mort grisa.
Observe com els ulls de la mort grisa brillen. És el primer signe d'humanitat i sentiment que veig en el seu frio rostre des que va recuperar la memòria. Sembla ser que ella aprecia realment a aqueixa nau.
- Què fem? - Pregunta Carolina.
Eh? Què? - Diu la mort grisa, com si l'acabaren de traure d'un ensomni. - D'acord, vosaltres aneu al refugi dels Tèrmits, convoqueu a totes i contacteu amb unes altres. Aconseguiu armes i prepareu-vos per al combat. Una cosa, Kalindra, que comencen regirades en tot el continent. Així no podran enviar a tots els esquadrons letals ací perquè tindran altres problemes, si vinguera més d'un esquadró ho tindríem bastant cru. Entès?
- Sí, d'acord. - Diu Kalindra sense que li faça molta il·lusió que la mort grisa li ordene alguna cosa.
- Bé, doncs em vaig. - Diu la mort grisa.- Ens veiem.
- Espera, espera, espera. - La interromp quan ja s'està acomiadant, posant dos dits en un costat del seu front i movent-los d'a dalt a a baix.- Nosaltres dos anem.
- Què? Quan? Com? On? - Diu la mort grisa. - Et refereixes a aqueixa cosa i a tu?
- Aqueixa cosa es diu Mary Pili. - Li dic a la mort grisa després que Mary Pili li bufe. - I sí, em referisc a nosaltres dos.
- Alt, alt. - Diu la mort grisa. - Esperes que carregue amb vosaltres dues? Series més una molèstia que una ajuda.
- M'és igual, vull veure aqueixa nau per dins i aprendre tot el necessari sobre la Unió. - Li responc. - M'ho deus després de tot el que m'has fet passar.
- Està bé. - Sospira la mort grisa. - Supose que t'ho he de… Aqueixa cos… Mary Pili, podria portar-te damunt i aconseguir almenys cinquanta quilòmetres per hora?
- Ella opina que sí. - Responc amb seguretat.
- Ella opina? - respon sorpresa. - Açò és de bojos. Bé, està bé. Segons l'adreça que porta la Valantain, probablement es dirigisca al poble costaner de Resp, allí va ser on iniciem la conquesta fa ja tants anys. Açò es troba a uns vint quilòmetres d'on estem. Així que, si volem arribar més o menys a temps, hem d'anar a la velocitat que us he dit. Pel que sembla, qui pilota la Valantain s'està agafant aquesta missió a velocitat de creuer. Bé, açò ens donarà temps. Venja, anem, seguiu-me.
Suma damunt de Mary Pili i aquesta comença a córrer darrere de la mort grisa. Passem a gran velocitat, com dos rajos movent-nos entre els arbres. La veritat és que no sé per què vull anar. Supose que no vull desenganxar-me d'ella ara que comence a saber la veritat. A més, de moment és l'única que em pot ajudar a derrotar a la Unió. Quan tot açò acabe ja ajustaré comptes.
El vent colpeja el nostre rostre i, al cap de quasi vint minuts, el bosc comença a desaparèixer i veiem el mar. Resp està ja molt a prop, però l'allargada ombra de la Unió està damunt de nosaltres, tapant la llum del sol. Si tot el que ens ha dit la mort grisa és veritat, a aquesta regió li esperen dies durs.

Comentaris

  • ducklife | 25-03-2019 | Valoració: 6

    The article you shared here is great. I really like and appreciate your work. The points you mentioned in this article are helpful. I have to try to follow these points and also share others.
    vex

  • James C.Brown[Ofensiu]
    earntodieaz | 21-03-2019

    Thank you for your post, I look for such article along time, today I find it finally. this post give me lots of advise it is very useful for me
    fireboy and watergirl

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: