ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 18: RECORDS

Un relat de: Raül Gay Pau
Estic asseguda recolzant la meua esquena contra les roques d'una de les parets de la cova, vigilant per si apareixen Alicia, Kalindra i Carolina. Supose que encara tardaran bastant, però almenys així podré descansar. Mentre espere, a poc a poc els meus records es fan cada vegada més nítids, ara ja no solament sé qui sóc, sinó que recorde parts de la meua infància i les meues missions.
Els records més llunyans als quals arribe són quan era una xiqueta xicoteta, d'entre quatre o cinc anys, en els quals em trobe en una espècie de laboratori. Record amb facilitat la sensació que vaig tenir després que em punxaren amb una agulla i m'injectaren un líquid. Després d'açò, sol record molt dolor en el cos, un dolor que ara encara m'estremeix. Recorde comentaris de gent que vestia bates blanques i que deien que jo tampoc anava a sobreviure, que no assimilaria la substància (clar que moltes d'aqueixes paraules no les entenia, les he deduït i format amb el pas dels anys, però en essència açò és el que va passar). Record com en el meu petit cos s'obrien ferides i eixia sang a borbollons, per a després tancar-se i tornar-se obrir. Recorde una sensació d'ofec i de mareig, com si la meua vida s'anara a escapar per aqueixes ferides. Notava el meu cos unflat, com si fora a rebentar. Llavors, quan era a punt de deixar-me portar, per no tenir forces per a seguir lluitant… em vaig rebel·lar. Per què havia de patir tant per unes merdes que m'havien punxat? Volien que explotara? Doncs no anaven a aconseguir-ho. Amb tota la meua força de voluntat vaig començar a alçar-me, ja que m'havien punxat i deixat per la sala, però del dolor havia caigut al sòl. Vaig començar a caminar, amb una mirada desafiadora, cap als tipus amb bata. No anaven a poder amb mi tan fàcilment. Mentre avançava, el meu cos seguia lacerant-se i expulsant sang, però no m'importava. Anava a demostrar qui era a aqueixos tipus, que em miraven amb els ulls oberts i anotant coses en una espècie de llibreta. Quan era a punt d'arribar a ells, una porta lateral es va obrir i va aparèixer una figura amb una armadura negra cobrint el seu cos. Es va acostar a mi. Jo vaig intentar colpejar-ho amb els meus manetes, però estava exhausta. L'últim que record d'aqueix moment és caure en els braços de la figura amb armadura i sentir-me segura allí. Aqueixa va ser la primera vegada que vaig veure a Abtaca, al que vaig acabar considerant el meu mentor.
El següent que record són dies i més dies d'entrenament, barallant contra unes màquines molt realistes que esguitaven sang i cridaven. Encara que, ben mirat, pot ser que alguna d'aqueixes “màquines” foren persones de debò.
Passat un període determinat, em van tornar a portar a un laboratori. Allí em van ficar al llit de cap per avall, nua, i em van lligar de peus i mans. Al principi vaig rebentar els lligams amb la meua força, però va venir Abtaca i em va tranquil·litzar amb les seues paraules. Finalment vaig cedir, encara que aquesta vegada em van lligar amb uns grilletes d'algun metall.
Allí estava, de cap per avall, quan de sobte vaig notar un intens dolor en la columna vertebral. Un dolor molt intens que quasi va fer que perdera la consciència. Notava com trajinaban en la meua esquena i sorolls d'aparells metàl·lics que semblava que estaven caragolant alguna cosa en ella.
Vaig estar quatre dies convalescent, a la vora del coma i amb molta febre. Record que ho passe molt mal i delirava, encara que no record sobre què. Una vegada passat aqueix temps ja estava recuperada, ja em podia moure amb llibertat, encara que notava alguna cosa estranya en el meu cos.
Una vegada recuperats els meus moviments i la normalitat, em van tornar a entrenar. Però aquesta vegada la cosa era diferent. A poc a poc vaig aprendre i em van ensenyar a controlar unes coses de metall que m'eixien de l'esquena i que embolicaven tot el meu cos, fent més difícil que em feriren i fent-me encara més letal.
Anys després vaig descobrir tot llegint uns informes, pot ser que açò també fóra un experiment (ja que, casualment, posava l'edat que tenia quan vaig trobar el document) per a veure com reaccionava a la veritat, i m'ho van fer passar de xicoteta, perquè ací encara podien controlar-me i destruir-me si fóra necessari.
En aqueix informe vaig descobrir la veritat, o almenys parteix d'ella, perquè no tinc molt clar que se'm diguera la veritat sobre la meua procedència. L'informe, que vaig memoritzar paraula per paraula, deia:
SUBJECTE DE L'EXPERIMENT NÚMERO 400
NOM: XX1
SEXE: FEMENÍ
EDAT: ACTUALMENT 13
XX1 va ser la primera supervivent de l'experimente Potenciació Orgànica (PO). El seu cos es va adaptar bé i va assimilar el líquid que potencia totes les capacitats. Aquest procés és necessari per a passar a l'experimente Potenciació Biònica (PB). Com ja s'ha vist en altres experiments anteriors amb el PB, el cos humà no aguanta aqueix pes i aqueixa despesa d'energia. Observem com als adults se'ls trencaven els ossos o morien exhausts o desnutridos. El mateix ocorria amb els menors. Per tant, perquè el cos tolerara el PB es va fabricar el sèrum PO. Així i tot, els adults morien instantàniament. Per la seua banda, quan més joves eren, més temps resistien vius, fins a un límit de quatre o cinc anys. Menors d'aqueixa edat també morien instantàniament. Tots els experiments van fracassar, excepte aquesta xiqueta.
La vigilem constantment i la fem combatre. XX1 es desenvolupa amb normalitat, no té cap problema ni físic ni psíquic. El seu cos ha tolerat molt bé el sèrum. Si tot segueix així, prompte passarem a la fase PB.
Quatre dies després de l'experiment PB, XX1 es troba en un estat excel·lent. No té gens, ha assimilat els nanobots amb facilitat. Per a la persona autoritzada que llegeixi l'informe i que no sàpia àdhuc que és el projecte PB, ho explicaré a continuació.
El projecte PB va sorgir de la necessitat de tenir uns soldats més capacitats per al combat i molts més recursos. Es va pensar en una mica més ràpid, letal i efectiu que cossos de metall, armadures o similar. Es va pensar a posar en la columna vertebral del subjecte un nucli en el qual es generaren nanobots, utilitzant l'energia generada pel propi cos i els nutrients d'est. Es pretenia que el soldat poguera controlar a aquests nanobots com una part més del seu cos. Per exemple, que els acumulara en els seus ossos per a protegir-los, utilitzar la seua energia per a millorar l'impuls d'un salt o perquè per les glàndules sudoríparas isqueren els nanobots i pogueren generar, instantàniament, una cobertura de metall cobrint la pell i protegint al soldat dels atacs, o fins i tot generar armes de tall. També es pretenia que aquests nanobots estigueren construïts i després generats amb una cobertura antiadherente perquè, una vegada matat alguna cosa i patit un atac si el soldat retirava els nanobots dins del seu cos, no adquirira malalties.
Trobem en el Grefteno el material que necessitàvem. Era antiadherente, entre moltes altres qualitats, però tenia dos problemes. Per a construir aqueix nucli primari que després es posa en la columna, es necessita una gran quantitat de Grefteno. L'altre problema és que aqueix nucli i l'acumulació de nanobots pesen massa. Per açò iniciem l'experiment PO. D'altra banda, l'experiment del PB ho ideem a partir dels documents que trobem del Cas Denbek.
XX1 va ser la primera òrfena que va sobreviure als dos experiments, però no hem pogut trobar un altre subjecte que sobrevisca a aqueixes dosis. Als següents membres dels futurs esquadrons letals, els hem hagut de reduir la dosi de la substància de l'experiment PO i un nucli menys efectiu de nanobots per a l'experiment PB, per la qual cosa açò fa que XX1 siga única. La veritat és que mai se'ns havia ocorregut reduir la dosi i el nucli fins que vam veure que en XX1 funcionava i en altres orfes no.
XX1 és especial i estem molt satisfets amb el seu comportament, aprenentatge, efectivitat i eficiència, encara que és una mica caòtica i desordenada i no accepta el llenguatge formal. És una mica rebel però, així i tot, a causa que és el nostre millor assoliment, Abtaca li permet aqueixos llisques, que a altres membres dels esquadrons no se'ls permetria. Açò també fa que ella siga més solitària, ja que els altres membres tenen gelosia. Açò la farà una millor capdavantera, freda i calculadora. No s'encapritxarà amb els seus subordinats. Ella és la millor basa que tenim per a salvar el món de la corrupció. Ella és la que portarà a la Unió pel cap alt alt i produirà un món de justícia i pau. Ella és la nostra heroïna.
Després de llegir açò no em vaig sentir utilitzada, sinó tot el contrari, satisfeta de l'especial que era, de la meua importància per al bé de la humanitat. Era com una triada que salvaria el món. Vaig acceptar el meu rol de líder i heroïna i, a partir d'aqueix moment, em vaig esforçar molt més. No necessitava tenir molts amics, sempre havia sigut molt independent i solitària. Jo sola em bastava i em sobrava, però aqueixa seguretat en mi mateixa solament amagava falta d'amor per part dels altres. Amor i calidesa que he trobat i perdut amb Alicia.
Record com després que em posaren el nucli per primera vegada va aparèixer en la sala d'entrenament una altra xica el nom de la qual era XX2. La veritat és que ens vam fer molt amigues. Pot ser que siga l'única amiga que he tingut… Després, va venir XY1, un xic molt estrany, però amb el qual també congeniem bé. Les setmanes anaven passant i anaven apareixent més i més xiquets: XX3, XY2, XX4, XY3, XX5… al cap d'un temps va aparèixer XX14, una xiqueta que volia destacar i, més endavant, XY80.
La gent amb qui millor em portava i podia considerar amics eren XX2, XY1, XY8, XX20, XY40, XY50, XX70, XY80 i XX100. Nosaltres vam ser el primer esquadró letal, l'esquadró letal de la mort. Evidentment, jo era la líder de l'esquadró i em van assignar a la gent més afí a mi per a dur a terme la primera missió amb un esquadró letal. Durant els entrenaments jo els manava i realment era molt severa i exigent, però açò va fer que traguera el millor d'ells.
La nostra primera missió ens va portar a la regió de Coster. La Unió pretenia conquistar tot el continent Renascut des de la costa Nord cap a l'interior, fins a arribar a l'altra costa Nord, situada a l'altre costat del continent. Jo estava convençuda del que feia. Des de xicoteta havia vist enregistraments de massacres, assassinats de xiquets, de mares, de pares de dones embarassades, imatges de canibalisme, imatges de bombes, de pluja àcida, de matances d'animals, de desforestació… Havia vist tot açò, tot el sofriment de la gent i jo volia evitar-ho, jo era l'única que podia fer-ho perquè aqueixos errors no es repetiren en el continent, perquè algunes d'aqueixes coses ja s'estaven tornant a succeir. La nostra missió era unificar tot el continent i fer unes lleis que protegiren el món i als seus habitants. Un món de justícia, pau i harmonia, on tots pogueren viure feliços i que no hi haguera xiquetes sense pares, com jo, xiquetes que pogueren jugar i passar-li-ho bé. Nosaltres érem aqueix futur, un sacrifici necessari perquè les futures generacions pogueren tenir el que nosaltres no havíem pogut. I tota la gent ens respectaria i elogiaria les nostres actuacions. Seríem els herois que alliberaren al món de la corrupció.
Estava dins d'un avió militar que ens dirigia al lloc des d'on anàvem a saltar per a iniciar la guerra de la Unió. Tenia la porta oberta, notant la brisa del vent. Els nostres cossos podien tolerar açò. Els altres membres dels esquadrons estaven entretinguts amb altres coses, mirant panells, mirant enregistraments d'entrenament, comprovant les seues armes (la Unió acabava d'inventar els subfusiles i les pistoles carbonilicas). XX2 es va acostar a mi.
- Germana, està vostè preparada per a la nostra intervenció d'aquesta nit? - XX2 sempre em cridava germana.
- Ja saps que no m'agraden aqueixos formalismes, XX2.- Li vaig dir. - Parla'm de forma natural.
- Està bé, germaneta. -Va respondre rient-se. - Preparada per a picar el cul dels opressors?
- Així m'agrada. - Vaig respondre rient-me també. - Però… I açò de germaneta? Jo sóc major que tu.
- Bé… si tu ho dius…- Va respondre. – Quines ganes tinc de baixar i començar a salvar el món. Somni amb açò cada dia. Lluitar per a una millor vida per a tots.
- Sí, XX2.- Vaig respondre amb sinceritat. - El món serà un lloc millor quan la Unió ho governe.
- Esquadró letal de la mort, prepareu-vos. - Va ordenar Abtaca, que supervisaria l'operació des de l'avió. - Ja sabeu que l'objectiu és eliminar tota resistència. No hi haurà sigil, elimineu tota la seguretat que hi haja. Una vegada conquistat el poble, assentarem una base ací. A partir de llavors anirem conquistant d'un en un tots els pobles fins que ens fem amb tota la regió, després seguirem amb les altres fins que tinguem tot el continent en les nostres mans, però açò serà demà. Avui és un altre cantar, no ens hem de preocupar per les conseqüències del futur, teniu el suport incondicional de la Unió. Per la Unió!
- Per la Unió!- Cridem l'esquadró letal de la mort.
L'avió va planejar sobre la plaça del poble i, quan Abtaca ens va donar el senyal, saltem de l'avió. Vam caure a gran velocitat i enfonsem uns centímetres el sòl amb els nostres genolls en aterrar. Una vegada els deu vam estar incorporats, ens dirigim a la comissària del poble a eliminar a tots els policies que hi haguera. Encara que el poble tenia uns 11.000 habitants, hi havia prou seguretat, ja que era un dels ports més importants de la regió de Coster. No se sap per què, però allí no vivia la gent que caldria esperar en un port a causa de la climatologia. Per aquell temps, encara no estava operatiu al 100% el controlador del clima, i era normal que hi haguera torbs i tifons quan un menys li l'esperava. Calia recordar que, abans, aquell era un continent totalment congelat.
El nostre fragorós aterratge va atraure a uns guàrdies. Sense intervenir paraula, vaig traure mu subfusell i vaig efectuar diversos trets, tots ells precisos, que van perforar el crani a quatre policies.
- Molt bona, germaneta. - Em va dir XX2.- Però deixa algun ànec per a la resta, que nosaltres també volem caçar opressors.
A poc a poc van començar a sonar les alarmes per tot el poble. Van començar a arribar més i més cossos de seguretat, als quals abatíem sense pietat. Va arribar un moment en què ens cansem de disparar i comencem a tallar membres i articulacions (els caps i els braços volaven) i a trencar els colls amb les nostres pròpies mans, assaborint el nostre propi poder.
No se sap d'on, però va aparèixer un tanc i va disparar. Gràcies als meus reflexos augmentats vaig poder veure la bola que va disparar el canó com si s'acostara a càmera lenta. Em vaig posar davant d'ella i la vaig abraçar. Aquesta em va espentar uns metres cap a arrere, fent que els meus peus deixaren un solc en el sòl, però finalment vaig detenir el tret. Després vaig llançar la bola a gran velocitat i vaig destruir el tanc.
- Vaja, vaja, germaneta. - Em va dir XX2 complimentant-me. - És per açò pel que eres nostra líder, no sé si ni jo mateixa haguera pogut detenir aqueix tret.
- No sigues modesta. - Vaig respondre rient-me i amb suficiència. - Açò ha sigut molt fàcil. No és un repte per a nosaltres.
- Parla per tu. – Va respondre XX2.- T'assegure que la resta de l'esquadró letal de la mort, ni cap altre esquadró, és capaç de fer açò. Ja no solament per la força del tret, sinó per la velocitat a la qual va. No reaccionaríem tan ràpid.
Açò em va unflar el pit de satisfacció. Jo era la millor, era imparable, i quan començara a córrer la veu de les nostres gestes, el cor dels nostres enemics tremolaria de temor en veure'ns a prop. Que patisquen, pensava, li'l mereixen per tot el dany que estan provocant a la humanitat i a la naturalesa.
La resta de la nit va ser un passeig. Eliminem a tota la seguretat, requisem totes les armes i guanyem l'alcaldia. Aqueixa va ser la primera conquesta de la Unió i la primera prova de camp.
- Felicitats, esquadró letal de la mort. - Va dir Abtaca una vegada tot acabat. - Us heu merescut un descans.
- Crec que parle per tot l'esquadró - vaig dir arrogantment - quan dic que encara podem derrotar a uns quants centenars més d'opressors. Veritat que sí, esquadró?
- Per descomptat que sí! - Va respondre cridant el meu equip.
- Em sembla excel·lent vostra motivació. - Ens felicita Abtaca. - Però és una ordre, aneu a descansar. Açò solament ha sigut el principi i el més fàcil. A partir d'ara, les coses es complicaran.
- Com vostè ordene, gran Abtaca. -Dic. – Equip, ens anem a descansar.
Tots fem una reverència a Abtaca i ens anem a descansar. La veritat és que Abtaca tenia raó, a partir d'aquell moment les coses es van complicar. Durant anys combatem als opressors i a cadascun dels països del Continent Renascut. Fins i tot els nostres enemics van aprendre a fer paranys amb les quals ferir als esquadrons letals, moltes explosions i preses hidràuliques. En els llocs on hi havia més perill o on es danyava més als esquadrons, ens enviaven a nosaltres, l'esquadró letal de la mort, per a solucionar el problema. Ningú escapava del nostre braç just. Si ens enviaven a nosaltres, tot acabava en èxit per a la Unió.
Finalment, aconseguim conquistar tot el Continent Renascut perquè fóra governat per la Unió. Però els problemes no van acabar ací, com pensàvem. Van aparèixer els rebels. La majoria d'ells eren antics membres de la Unió que deien que açò no era ho pensaven, que la Unió s'havia tornat feixista, que estava retallant llibertats i esclavitzant a la població. Jo, en aquell moment, no entenia el perquè d'aqueixa revolta. El que estava fent la Unió era crear lleis i normes de convivència. De totes maneres, van brollar una gran quantitat de rebels. Com aquests sabien les nostres tàctiques de lluita, van començar fins i tot a aconseguir matar a alguns membres dels esquadrons letals, cosa que mai havia passat. Per açò, on més difícil era d'acabar amb els rebels o on més unitats morien, ens enviaven una altra vegada a nosaltres. Amb treball dur aconseguim esquadró eliminar tota amenaça. Així i tot, en una d'aqueixes missions perilloses, XX2… No, no penses més en açò.
Finalment, l'últim bastió de la rebel·lió estava en Gendle i cap enllà vam ser. Després d'una intensa lluita, em vaig enfrontar als últims quatre rebels. Jo personalment els vaig matar, però el que no vaig poder fer va ser matar a les seues filles, les que irònicament eren Alicia i Abi.
Una vegada derrotat tot grup rebel va venir una dècada de pau, on els esquadrons no vam ser tan necessitats en combat directe i ens dediquem a altres menesters. Fins que fa un any em van enviar a mi i al meu esquadró a una nova missió. L'objectiu era anar amb la Valantain, la meua nau personal, que rebia el cognom d'una protagonista de la meua saga de jocs favorits de l'antic món, a exterminar a tots els habitants de Coster. La meua nau és una nau de guerra bastant gran i amb una gran potència destructiva, però no era així com anàvem a massacrar a la població. La Unió havia construït un nou tipus d'arma, la Exterminus. Aquesta arma solament destruïa l'ADN humà. Jo vaig acceptar l'encàrrec sense dilació. El problema és que, en aquests últims anys, havia començat a llegir més i a analitzar-ho tot. Ja no era tan jove i impulsiva i podia veure les coses amb més claredat. La meua lleialtat cap a la Unió començava a afeblir-se i, quan vam estar a uns vint quilòmetres de Añilop, la meua consciència no em va permetre seguir amb l'operació. Una cosa era matar insurrectes i enemics, i una altra exterminar a la població. Encara no recorde perquè volen fer-ho.
Vaig decidir llavors sabotejar l'operació. Em vaig dirigir al lloc on estava l'arma i em vaig portar l'únic mineral que la feia funcionar. Anava a fugir de la meua pròpia nau quan van descobrir el meu sabotatge. Hui i vaig lluitar contra els meus propis companys fins que vaig arribar a una porta, la vaig obrir i vaig saltar al va buidar. Però, durant la caiguda, algú em va disparar amb un dels potents canons de la Valantain. Aquest tret va impactar de ple en la meua esquena i em va impulsar a gran velocitat cap al sòl, provocant un cràter i un petit incendi forestal. En aqueix moment va ser quan vaig perdre la memòria i la resta ja és història.
Escolte uns sons de l'exterior de la cova. Supose que són Alicia, Kalindra i Carolina, però no puc estar segura. M'alce i em dirigisc a l'entrada amb cautela, mesurant els meus passos i preparada per si és un enemic al com he d'abatre. Però no, en arribar fora solament veig a les tres xiques, que em miren fixament. Supose que tindran moltes preguntes que fer-me. De tota manera, el meu objectiu és convèncer-les del perill que se'ls ve damunt. No crec que la Unió postergue molt més l'operació extermini. Ja han perdut bastant temps cercant-me a mi i al mineral que encara conserve. A més, si no m'equivoque, sigues com actuen la Unió i Abtaca. El més probable és que comencen a matar a gent per a veure si em fan eixir perquè… que serviria haver sabotejat la Exterminus si ara deixe que maten a innocents a pler? No, Abtaca sap com pinso, però jo també sé com pensa ell. Al final no sé qui guanyarà, però lluitaré fins al final perquè la Unió pague d'una vegada per sempre pels seus crims.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: