ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 11: ELS TERMITS

Un relat de: Raül Gay Pau
Arribem a casa en silenci. Alícia ni em parla, solament saluda a les nostres mascotes. Jo tampoc tinc ganes de parlar del tema amb ella, supose que és millor que les coses es refreden. Em dirigisc a la cuina i em prepare alguna cosa. La veritat és que tinc molta fam.
Pose la ràdio i escolte música mentre devore el tros de carn amb pa torrat amb una mica d'all que m'he fet. També li he afegit tomàquet ratllat i una mica de formatge. Una de les coses que més m'agraden del món és el menjar. Pot sonar cruel, ja que aquestes menjant-te a un altre ésser viu, però què li anem a fer. M'agrada. Sóc de les quals pensa que per alguna cosa som omnívors i que és el nostre dret menjar carn. De fet, la Unió considera que, perquè un treballador done el seu màxim potencial, ha de consumir carn obligatòriament, a part que així es controla la població animal, sense oblidar les fruites i verdures necessàries. És més, en teoria, el vegetarianisme i el veganisme estan prohibits, però com la Unió és eminentment capitalista, en la pràctica solament menges el que pots comprar, encara que les regles de la Unió recomanen, o més aviat ordenen, que es prioritze la compra de carn sobre els vegetals. Segons la llei de la Unió, la infracció d'aquesta norma es paga amb un període de treball en les granges d'animals perquè s'aprenga la importància del consum de carn. La durada dependrà de la infracció i la reincidència. Açò sí, de cobrar res, solament percebran carn en els menjars obligatoris, és més, en els menjars hi ha militars que vigilen que et menges la carn o, si no, t'obliguen. Si al final insisteixes a no menjar, la pena passaria a presó i, finalment, si es persisteix en l'obstinació de no menjar carn, l'execució, perquè la Unió considera que un membre de la població que no acate les regles i no s'alimente amb el que ells consideren l'essencial, és un ciutadà inútil i ells no necessita inútils que consumen els recursos. De fet, la Unió solament vol habitants amb totes les seues capacitats físiques en bon estat. Ara que ho pense, no he vist ni gent molt vella, ni gent amb discapacitat, ni gens per l'estil. Hauré de preguntar sobre el tema a Alícia més endavant.
Havent dinat, arreplegue i em dirigisc a la meua habitació. Done la bona nit quan m'en vaig i Alícia em respon amb un lleuger moviment de cap, sense apartar els ulls del llibre que està llegint. Mentre camí pel passadís, amb Bon entre les cames, vaig pensant que he hagut d'intercedir per ella perquè ens deixaren marxar d'aquell soterrani, encara que açò ella no ho sap. A mi m'han acceptat amb facilitat, perquè hi havia estat recomanada per Kalindra, però la meua amiga era un altre cantar. De fet, he hagut de fer-me responsable que ella no es xivarà a la Unió del nostre grup. Al final, amb el suport de Kalindra, ho he aconseguit. De tota manera, no crec que se senten segurs o còmodes amb ella, però tampoc la deixaré al marge ara que ella soleta s'ha immiscit en l'assumpte en seguir-me. Supose que tot necessita el seu temps.
Tampoc tinc clar què reportarà tot açò realment. A mi personalment em servirà per a entretenir-me i bregar amb la frustració que em provoca el nostre govern... però per a ells és una mica més i no crec que siguen suficients per a fer un impacte real, més aviat com una formiga barallant amb un elefant. Igual si fórem milions de formigues... així i tot, ho tindríem difícil, però amb els quals som... no tenim gens que fer. De tota manera, ells estan convençuts, així que almenys els podré entrenar. Ara que ho pense, quan he arribat i els he vist entrenar, com que s'ha despertat alguna cosa dins de mi, com si jo haguera entrenat tota la meua vida i sabera exactament què estaven fent malament. De fet, els he derrotat a tots i sé desenes o centenars de tècniques... Però... jo no recorde gens. Així i tot, Alícia m'haguera comentat si he rebut algun tipus d'entrenament... llevat que jo, pel meu compte, haja entrenat en la meua habitació i siga autodidacta... La veritat és que estic confosa en aqueix punt també, de fet, estic confosa sobre tots els aspectes de la meua vida.
Entre en la meua habitació, em pose el pijama i em tape amb la manta perquè, encara que ja no és hivern, encara fa frescoreta.
Em desperte de bon matí, a causa de la insistència del pesat del despertador. La veritat és que em vaig adormir immediatament, supose que estava molt cansada. De fet, el dia que vaig tornar de l'expedició em vaig trobar amb Alícia que m'estava esperant, em va abraçar i em va ajudar amb el que va poder. Aqueixa nit em va preparar un gran menjar i després de donar-me una dutxa em vaig anar a dormir. Aqueixa nit també vaig dormir molt a gust, feia setmanes que no dormia en un llit. Lamentablement, vaig haver de treballar en la càrrega l'endemà i ahir em vaig alçar d'hora per a veure el que volia que vera Kalindra. Així que realment necessite dormir. Així i tot, no estic tan esgotada com supose que hauria d'estar després del tragín que li estic donant al meu cos aquests últims mesos des que vaig perdre la memòria.
Isc del llit i em vestisc amb la roba de treballar, òbric la porta i em dirigisc cap a l'entrada. Allí està Alícia menjant, però no m'ha preparat gens a mi. Tampoc passa gens, ella no és la meua criada, però que no ho haja fet significa que està bastant molesta amb mi. Com a poca cosa i em dispose a eixir de casa. Alícia em segueix en silenci i tanca la porta després d'eixir.
Arribem als camps. Allí ja està la Cap esperant a les persones treballadores. Quan ja estem tots, ens organitza i ens posem al tall. El treball d'aquesta època de l'any consisteix en manteniment dels camps. D'una banda, hi ha gent adobant la terra, uns altres preparen el necessari per a regar els camps una vegada abonats. Malgrat que es pot regar a degoteig, la Unió considera que és preferible regar a manta. Ells diuen que així l'aigua arrossegues les impureses i les filtra i, de pas, s'emplenen els aqüífers. La veritat és que, en aquest tema, no sé si la Unió té raó o no. D'altra banda, també estan els que poden els arbres, als quals se m'ocorre cridar-los els perruquers. A mesura que es tallen les branques, aquestes són arreplegades per un altre grup, en el qual estic jo, i es porten a una foguera, situada en un lloc estratègic per a no incendiar gens. Allí aqueixes branques tallades es cremen. La Unió considera que per a tenir troncs ja està l'hivern, que és quan es tala, i que aquestes branques és millor cremar-les i així fer abonament amb les cendres.
Evidentment, els productes químics artificials estan prohibits o molt restringits, així que un altre grup de gent es dedica a anar llevant les males herbes, encara que aquestes tornen a eixir insistentment, però és un treball necessari. Una vegada llevades aquestes herbes, mentre esperen al fet que tornen a eixir, es dediquen a espantar amb fum als insectes que puguen destruir la collita o, també, a recol·lectar-los. Per exemple, van arreplegant caragols i emmagatzemant-los en tapes o caixes. Després li'ls /els hi porta la Unió i serveixen com a menjar o per a cremes o altres usos. El mateix amb els cucs, que s'utilitzen per a pescar i, fins i tot, menjar en alguns llocs més apartats del continent Renascut.
Més endavant, quan els arbres estan en flor, també ens dediquem a aclarir, que consisteix a llevar les flors que estan massa pegades entre si perquè el fruit, quan cresca, no xoc amb altres fruits. La veritat és que m'adone que les classes d'Alícia han fet efecte i he anat aprenent bastants coses sobre com vivim. Per exemple, també sé que nosaltres ens dediquem a cultius d'estiu i altres ciutats a cultius d'hivern. També que nosaltres fem l'expedició a l'hivern, però hi ha pobles que la fan a l'estiu, primavera o tardor. Tot completament calculat per la Unió perquè treball i producció no ens falten.
A l'hora del menjar m'acoste a la Cap i li propose que hi haja alguna espècie de vehicle els dies de descans per a aquells que vulguen anar a la ciutat a fer compres o gestions. La Cap es queda uns minuts pensant i li sembla una idea genial per a motivar el consum i que ens vegen les altres persones de diferents poblacions. Em diu que aquesta vesprada ho gestionarà i em felicita per la idea, ja que a ningú se li havia ocorregut. Em diu que si seguisc així seré una gran ciutadana de la Unió i tindré una vida feliç, sense oblidar assenyalar que des que vaig perdre la memòria que sóc un exemple a seguir. Després em pregunta sobre si el tipus si em va causar problemes. Obvie l'assumpte de l'ensulsiada de la mina, seria massa complex i difícil de demostrar. Tampoc puc fer gens respecte a les víctimes dels atacs, però...
- Doncs la veritat és que he vist unes infraccions bastant greus en el tu... dic, en el militar (com es cride). - Comence a dir-li. - Tinc entès que està prohibit tirar desaprofitaments en el bosc, no?
- Per descomptat, ciutadana Abigail Robles Olmos. - Respon com sempre. - La naturalesa és part de la nostra casa, és la casa de la Unió i, per tant, hem de cuidar-la, tirar els desaprofitaments en un lloc no habilitat per a açò danya l'ecosistema, per tant, danya la nostra casa i, per tant, danya a la Unió.
- Doncs tinc enregistraments del militar tirant pel bosc embolcalls de xocolatines. - Li dic amb cautela.
- Estàs dient la veritat, ciutadana Abigail Robles Olmos? - Diu la Cap amb els ulls oberts. - Aqueixa és una acusació molt greu.
- Ara no les tinc ací. - Dic en veu baixa perquè ningú ens escolte. - Però li les puc portar.
- D'acord, Abigail Robles Olmos. - Diu la Cap en veu baixa també. - Prenga aquest aparell per a ficar les imatges i li done permís perquè avui acabe amb les seues obligacions i vaja immediatament a per aqueixes cintes i les porte a la meua presència. Les estudiaré i, si és veritat el que diu, en uns mesos li caurà una bona al militar.
Arreplegue les meues coses i m'en vaig cap a casa. El tipus, que camina per allí, se'm queda mirant amb cara d'estranyat. Veig el material que he gravat, la resta, del que no m'interessa que quede registre, ho esborre. Quan retorne, li lliure el material a la Cap.
- Què és açò, ciutadana? - Ens interromp una veu que sé en el moment a qui pertany.
- Gens que necessite saber, militar (el seu nom). – Respon la Cap.
- Com a militar al càrrec de la seguretat necessite saber-ho tot per a evitar complicacions i altercats i aquesta ciutadana és problemàtica. En representació de les meues funcions, exigisc saber què li ha lliurat, Controladora Terlla.
- Crec que vostè està sobrepassant les seues funcions. Pot ser que tinga en part raó, però jo, com a Controladora, sóc una superior seua. Per tant, si considere que hi ha alguna cosa que no necessite saber, no tinc obligació de dir-li-ho. - Respon la Cap posant en el seu lloc al tipus.
- Però...- Intenta respondre ell.
- Si té algun problema, parle amb el consell o els esquadrons letals, que són els meus superiors. Ara bé, pense-li-ho bé, perquè si consideren que la seua reclamació és una pèrdua de temps, el que serà castigat per entorpir el bon funcionament de la institució serà vostè. - Respon tallantment la Cap. - Alguna cosa més?
- No, açò és tot la meua Controladora Terlla. - Respon ell fent una reverència que fa que el seu nas quasi toque el sòl. - Em retire, sent haver-vos importunat amb les meues reclamacions que han resultat ser immerescudes. Propicis dies, Controladora Terlla.
- Propicis dies. - Respon la Cap.
El tipus s'allunya de nosaltres, però en un moment en què la Cap no està pendent d'ell, m'envia una mirada d'odi profund. Igual torna a intentar atemptar contra la meua vida. Hauré de vigilar les meues esquenes, aquest tipus ataca per darrere a traïció sense cap escrúpol.
- Bé, ciutadana Abigail Robles Olmos. - Em diu la Cap traient-me dels meus pensaments. - Revisaré el que m'has donat i ja et diré. Com li he dit abans, per avui té el dia lliure. Propicis dies.
- Propicis dies, Controladora Terlla. - Li responc i me'n vaig.
Com tinc la resta del dia lliure m'en vaig a la meua casa i després de donar-me una dutxa tèbia em fique al llit a dormir, el meu cos necessita açò. Bob s'arrauleix entre les meues cames damunt dels llençols. Com jo ja veia venir al gat, he deixat la porta entreoberta perquè puga entrar i eixir sense haver d'obrir-li jo.
Em desperta el so de la porta principal en tancar-se, és curiós perquè normalment si la porta de la meua habitació està tancada, els sorolls no s'escolten però, pel que sembla, si està oberta sí. Bob salta del llit i s'estira una vegada que està en el sòl. Jo m'alce i em dirigisc a l'entrada, fregant-me els ulls. Encara me'ls estic refregant quan veig la cara de preocupació d'Alícia.
- Què passa? - Pregunte enmig d'un badall.
- Què passa? - Respon indignada. - Tu eres el que passa. Quins feixos ací? Em tenies preocupada, pensava que t'havia passat alguna cosa.
Merda, no havia avisat a Alícia que tenia el dia lliure i que em tornava a casa.
- Ai! Ho sent, la Cap m'ha donat el dia lliure i m'he vingut. - Responc.- Se'm va oblidar dir-t'ho.
- La Cap t'ha donat el dia lliure? - Pregunta Alícia entre l'empipament i la curiositat. - I açò?
Li explique el succeït.
- T'estàs ficant en bucs. - Em respon.
- Què és açò? - Pregunte sense saber el que m'ha dit.
- Una expressió que he llegit per ací que s'utilitzava en el món antic. – Em respon. - Significa que t'estàs ficant en uns problemes dels quals després et serà difícil o impossible eixir.
- Aqueix tipus mereix un càstig. Saps que va intentar matar-me? - Li dic, i li explique el que va succeir durant l'expedició.
- Crec que t'estàs tornant paranoica. Va poder ser un simple accident. -Respon. - Almenys m'alegre que estigues bé.
- No m'has escoltat? Va intentar matar-me. A més, record com ens mirava rient mentre ens atacaven aquells animals.
- La gent important és així, es desentén dels més pobres o insignificants...
- No veus que esteu alienats per la Unió? - Responc indignada. – La veritat, no sé de què em sorprenc. L'única cosa que voleu és treballar sense més i no pensar. Us resulta més còmode no pensar i deixar-vos portar, encara que la situació siga injusta, i entretenir-vos amb les engrunes que us deixa la Unió.
- El món abans de la Unió era un abocador. La Unió, almenys, ho està intentant arreglar, i para açò es necessita esforç i sacrifici per part de tots nosaltres.
- Et recorde que la Unió va matar als nostres pares. - Responc.
- Sí, ho sé, com vols que ho oblide? - Alícia dubta- Però igual ells li'l van cercar... igual que estàs fent tu. Aconseguiràs que et maten i tornaré a estar sola...
- Veuen ací. - Li dic obrint els meus braços i abraçant-la. - Mai has estat sola, no ho recorde, però sent que sempre hem estat juntes, fent-nos costat. Tinc la sensació que culpes als nostres pares perquè en participar amb la rebel·lió els van matar i ens van deixar a la mercè del vent, però... Jo pense que no podem tirar a la brossa el seu llegat. Ells van morir per la llibertat, pels drets que tenim. D'ells quedem nosaltres i hem de lluitar perquè el seu sacrifici no fóra debades o, almenys, perquè estiguen orgullosos de nosaltres.
- Però...- Diu Alícia sanglotant en el meu muscle. - I si estaven equivocats? I si estàs equivocada? I si la Unió no és tan dolenta com penseu? Què passaria si de debò els dolents foren els rebels? Què fa que estigues tan convençuda que la Unió és l'enemic?
- Sincerament, no ho sé.- Responc. - És alguna cosa que intuïsc. Alguna cosa em diu que és així, alguna cosa que no puc recordar...
- Què et passà en aquelles coves, Abi? No eres la mateixa. - Em diu Alícia.
- No ho sé...- Responc. - El que sé és que mire a la gent i la veig actuar com si foren borrecs. Simplement fent el que la Unió els mana. Jo no vull aqueixa vida per a mi. No vull ser un mer instrument.
- Però açò és el més fàcil, una vida sense complicacions fent el que diuen. -Comenta Alícia.
- A voltes, el camí més difícil és el camí correcte. –Responc.
- Però la Unió no respondrà amb subtileses, matarà a qualsevol que no estiga d'acord amb ells i ho exposarà públicament. Estan condemnats al fet que els maten o alguna cosa pitjor.
- Pitjor que no viure la teua vida? Pitjor que estar controlat? Pitjor que estar lligat a una existència que no aporta gens? - Responc. - Pot ser que la Unió estiga fent coses bé, com cuidar de la naturalesa, però els seus mitjans no són els correctes. S'ha de convèncer a la gent del que està ben i del que està malament, però no esclavitzar-los. Em sembla bé que se sancione, no que s'execute, als malvats que atempten contra els altres o contra l'entorn en el qual vivim, però d'ací al fet que solament s'impose un punt de vista i que pràcticament tot siga susceptible de sanció hi ha un gran tros.
- Abi... tinc por. - Respon Alícia.
- Tranquil·litza't, xicoteta - li responc. - Estic jo per a cuidar-te. Ja has vist que sé barallar.
Estem així una estona, abraçades. Després ens dirigim a la cuina per a preparar el sopar i menjar. No parlem molt i, havent sopat, m'acomiade i em dirigisc al llit, encara estic molt cansada.
La setmana ha passat amb normalitat, demà és el dia lliure i la Cap m'ha comunicat que hi ha un carro que anirà a la capital i que tornarà a la vesprada. Depenent de la gent que use el mitjà i de l'interès, s'ampliaran horaris i transports, així que demà podrem anar a la ciutat sense cansar-nos tant. D'altra banda, em diu que ha revisat les imatges que li vaig donar, diu que ha detectat que la infracció és bastant greu i que enviarà un informe als inspectors de la Unió.
- A veure si ens desfem d'ell d'una vegada per sempre. - Em diu la Cap amb un somriure en la boca.
- Açò espere, Controladora Terlla. -Responc. - Amb tot el respecte, no em sembla de fiar.
- No, a mi tampoc, ciutadana Abigail Robles Olmos. - Respon la Cap. - En aquest poble mai hem tingut grans problemes. De fet, no entenc l'augment de militars per totes les regions.
- Un augment? - Pregunte.
- Sí. - Respon la Cap. - Hi ha un augment d'agents o militars per tot el continent... diria que cerquen alguna cosa... però... Ho sent, ciutadana, açò no és de la teua incumbència. Tu encarrega't de complir amb les normes i tot t'anirà bé. Propicis dies.
- Propicis dies. - Li dic per a acomiadar-la. Haurem d'anar amb compte a les reunions si no volem que ens descobrisquen.
Avui és el dia de descans i, per tant, anem a anar a la reunió. El carro ix sobre dos quarts de deu, així que almenys podem dormir prou. Ens alcem i mengem en silenci. Alicia està de morros, però no protesta. Eixim de la casa i esperem al carro en la plaça central del poble, prop del lloc on quasi m'assota el tipus. Allí hi ha un carro, la Cap i el tipus vigilant. Després que venja Kalindra, la seua filla adoptiva i uns quants poblerencs als quals els ha agradat la idea d'anar a Gendle amb el carro, la Cap i el tipus ens recorden les normes que hem de respectar i ens adverteixen que el compliment en la ciutat és absolutament estricte. Després del seu discurs, ens acomiaden amb uns propicis dies i ens deixen anar.
Durant el camí, els poblerencs parlen entre si sobre les coses que van a veure, la genialitat de la Unió, la pau que hi ha, els baixos índexs de criminalitat, els esports (en els quals, curiosament, sempre guanyen els equips de la capital de la Unió), de l'enaltitst que estan per ser ciutadans i ciutadanes de la Unió, del menyspreu cap als que fan revoltes de l'ordre, rumors sobre veïns, de la pluja, del sol...
Finalment i, a la vora de la desesperació, arribem a la ciutat. Els guàrdies ens miren i ens deixen passar. El carro no para en la plaça, sinó a uns carrers d'ella per a no interferir amb el fet de transcórrer de la gent. Baix d'un salt del carro i espere al fet que les meues companyes també ho facen. Una vegada en el sòl, ens anem dissimulant cap a la porta del soterrani que porta fins al lloc de reunió.
- Uf, cinc minuts més d'aqueixa conversa insubstancial i em torne boja i comence a repartir punyades. - Responc.
- Bé, la gent ha de relacionar-se d'alguna manera. - Respon Kalindra. – A més, ells viuen feliços en la seua ignorància i no volen canviar açò. Per a ells seria massa difícil assumir que se'ls està prenent per ximples i que han sigut enganyats. I si per algun casual algú intenta fer-los veure la veritat, es rebotaran i diran que qui li l'explica és un engalipador que vol batusses i generar malestar, i es posaran del costat de l'opressor amb afany.
- Doncs a mi m'ha semblat entretinguda la conversa. - Respon Alícia. - Ja està bé de tanta política, conspiracions, etc. Una mica de xarrada sobre coses boniques i insubstancials està bé per a relaxar la ment.
- Pot. - Respon Kalindra. - Però quan aqueixes xarrades són diàriament i sense intenció d'analitzar res més, la situació es torna endèmica i hi ha poca cosa a fer.
- Així i tot...- Diu Alícia.
- No et preocupes, pot ser que no ho entengues, però solament amb estar ací has fet un gran pas per a eixir de les cavernes.
Em perd una mica amb la referència i, pel que sembla, Alícia també. No sé a quines cavernes es refereix, però supose que és alguna cosa així com eixir a la llum i veure la veritat.
- Per cert, per què no hi ha vells en cap lloc? - Pregunte.
- Bona pregunta. - Respon Kalindra. – Oficialment, la Unió diu que tot ciutadà es jubila entre els quaranta-quatre i els cinquanta anys, depenent de la labor exercida. Quan un es jubila, viatja al centre de transport, situat a uns vint quilòmetres de Gendle. Des d'allí agafen un transbordador i ja no es torna a saber gens d'ells. El que diu la Unió és que els porten a una regió especial on no han de treballar i allí descansen i viuen amb tots els luxes. Aquesta regió se situa més enllà de la capital i està restringit el pas als no autoritzats. Per açò la Unió encoratja el treball dur i a donar el màxim de si, perquè després promet aqueixa vida. Però jo dubte que açò siga així.
- Per què dubtes tant de la Unió? - Diu Alícia. -Pot ser cruel i moltes altres coses, però sempre et diu el que et passarà o et deixarà de passar si no compleixes les ordres, en aqueix aspecte és sincera. Per què no amb el dels vells?
- Si realment crees que la Unió diu sempre la veritat, és que eres més ingènua del que pensava. - Respon Kalindra. - Madura d'una vegada, els poderosos que volen subjugar al poble mai són sincers.
- Jo sóc madura. - Protesta Alícia, roja com un tomàquet i unflant les galtes. - Sóc responsable, treballadora, ordenada, no cause problemes i sóc pràctica, entre altres coses. Sóc una persona de fiar i a la qual li pots encomanar qualsevol treball.
- I açò són unes habilitats molt lloables, però açò no et transforma en una persona madura per si mateixa. Una formiga és treballadora, diligent, ordenada, responsable i donarà la seua vida pels seus congèneres, però... Consideraries a una formiga madura per açò? O, per exemple, un robot també podria ser com tu dius, Açò per si solament ho converteix en un robot madur? Segons el que tu dius sí, segons jo, seria simplement açò, una màquina al servei del seu amo.
- Açò...- Alícia es queda sense paraules.
- Per a mi una persona madura és aquella que veu el món, ho analitza i no confia tot d'una en ho veu i molts menys en el que escolta. - Sentència Kalindra.
- A baix la Unió i els seus missatgers propagandistes! - Criden Carolina i la resta dels tèrmits. Aquestes també estan molt bé ensenyades, pinso irònicament.
- Bé, comencem. - Diu Kalindra.
Han passat uns quants mesos des que vam tenir la xarrada sobre la maduresa. Hem aconseguit buidar els túnels i, al final, ens hem reunit amb tots els dissidents de la ciutat. També em decidisc que ens direm Els Tèrmits de manera oficial, per així dir-ho. Durant tot aquest temps ens hem anat entrenant durament. Els he ensenyat a combatre i, encara que han millorat, és molt poc temps com perquè siguen eficients. Almenys necessitarem un parell d'anys, o fins i tot més, per a ser un perill real per a la Unió. Però què estic pensant, ni en segles podríem ser un perill real! El nostre grupet és de riure. Però, almenys, ens desestressem i pot ser que així cap d'ells faça alguna bogeria per si solament enfrontant-se a algú per frustració. Almenys tenen un objectiu, una esperancen i açò fa que aguanten el seu dia a dia, encara que la seua esperança siga una mera il·lusió.
D'altra banda, Alícia ha començat a participar activament en el grup, entrena com la que més, però clar, podríem dir que el seu lema és Quan faces alguna cosa esforça't al màxim en açò, si no, no ho faces. Així que, ja que participa en els entrenaments, s'esforça al màxim. És tal la seua implicació que, fins i tot, li faig classes de combat totes les tardes/nits en l'entrada de la casa, apartant-los mobles. És divertit veure a Bob corretjant espantat i mirant-nos com si estiguérem boges.
També Alícia ha començat a qüestionar-se coses que abans donava per descomptat i quan repassem els llibres d'història, regles, manuals i qualsevol altre provinent de la Unió, és la primera a preguntar tot el que se li ocorre. La seua disciplina és aclaparant. Però tot açò ve per la seua obsessió de ser pràctica i dur a terme el seu lema. És més aviat per cabroneria.
Una altra curiositat és que la meua idea del carro ha motivat a la gent d'Añilop per a anar a Gendle, cosa que ha obligat a posar més carros i més hores de servei d'aquests. La veritat és que la Unió i els comerciants aquestes més que encantats amb açò. Tanta ha sigut la repercussió, que s'ha començat a implementar aquesta modalitat de transport en els altres pobles del continent, venuda com una excel·lent idea de la Unió per a motivar el moviment dels diners i la millora de l'economia. De fet, la ràdio no para d'elogiar a la Unió per aquesta idea.
I poc més ha ocorregut aquests dies. L'estiu s'acosta, els arbres estan plens de fruita que va creixent dia a dia. Ah, sí. Avui mateix la Unió ve a portar-se al tipus per a fer-li un judici per desperfectes i contaminació de la naturalesa d'una forma no autoritzada per ells. Va ser ahir quan la Cap va venir a la nostra casa enmig d'una de les nostres sessions d'entrenament. Alícia i jo ens quedem pàl·lides quan van cridar a la porta, aqueixa és una circumstància molt estranya. La persona que cridava no parava d'insistir fins que va dir que era la Cap i que li obrírem, que sabia que estàvem allí. Em vaig acostar a la porta i li vaig obrir. Ella ens va veure en xandall i suades i ens va felicitar per nostre llance per fer exercici per a treballar millor en els camps. Ens va dir que ara ja entenia la nostra eficàcia en ells. A voltes pense que la Cap és molt innocent i que no sé com ha arribat a controladora. Sense més preàmbuls, em va notificar que l'endemà, és a dir, avui, anirien a pel tipus. Quines ganes que es vaja. Soc feliç.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: