ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 10: AMAGATALL

Escolte com la porta de l'habitació d'Abi s'obre, mire l'hora i veig que ni el sol ha sortit. M'aixeque i òbric la porta molt a poc a poc i isc pel passadís, arribe a veure el cos d'Abi passant per sota de l'arc. Pel que sembla, ella va vestida com si s'anés d'excursió. Que rar, els dies de descans Abi sol aixecar-se molt tard. Em pica la curiositat i m'aprope sigil·losament cap al saló menjador, ocultant-me per la paret. Bob passa entre les meues cames i gairebé em fa caure. El fulmine amb la mirada i el gat surt per potes, pel que sembla ha entés la meua fúria deslligada i ha pensat que és millor deixar-se anar.
Finalment, arribe al cantó i observe a Abi, qui, al seu torn, està observant per la finestra. Així ens quedem quietes almenys una mitja hora. L'única cosa que fa Abi és mirar al carrer i esbufegar de tant en tant d'impaciència. Per la meua banda, m'estic cansant d'aquest joc i comence a moure'm inquieta perquè tinc moltes ganes de fer pipí. En aquest moment veig que Abi s'incorpora i es dirigeix a la porta de sortida, observa l'exterior i surt.
Merda, ha sortit i jo estic en pijama. Correc fins a la meua habitació, aguantant-me les ganes de pixar, i em vestisc a corre-cuita. Em pose les sustentacions per on no toca, la camisa amb les mànigues a l'inrevés... Però, finalment, amb si el meu objectiu i isc disparada cap al carrer.
Fa un fred que et cagues. Aquesta Abi ja està buscant problemes, però la pense seguir a veure cap a on va i detenir el que vaig a fer, que segur que és ficar-se en problemes. Mire a dalt i a baix del carrer i amb si veure que Abi gira un cantó cap al bosc. Sé que és ella perquè ningú en el seu sa judici sortiria a aquestes hores un dia de descans.
Correc ràpidament i comence a desaccelerar quan arribe al cantó. Trec el cap amb cura i veig que Abi va pel camí, però no per dins d'ell, sinó que s'amaga darrere dels arbres, sembla que ella estigués... fent el mateix que jo.
Mire més enllà i veig una altra figura que s'allunya pel camí en direcció a Gendle, la nostra ciutat natal. Fa com una eternitat que no vaig a aquesta ciutat, desperta en mi intenses emocions. Estic segura que es dirigeix a la ciutat, perquè aquest camí no porta cap altre lloc. Però està bastant lluny, com a uns deu quilòmetres o més... Un altre dia de descans que no descansaré. Fotuda Abi, per què no pots comportar-te de manera normal? A més, a qui merda estàs seguint?
Quan Abi està prou lluny, jo em dirigesc al camí de la mateixa manera que he observat que feia ella i m'amague entre els arbres. Quan ja portem uns centenars de metres avançant, sent unes intenses ganes d'orinar. Supose que no es vaportizaran els meus perseguits, així que m'ajup darrere d'un matoll i pixe. Una vegada sadollada la urgència de la naturalesa, torne al meu.
Cap de les dues figures deté el seu moviment, avancem a un ritme mitjanament ràpid. No sé per què, però Abi mira fixament a la figura que segueix i, al seu torn, jo la mire a ella. Cap mira cap enrere. Jo no sé per què, però no em fio de ningú... Vaja, m'estic tornant paranoica, o potser Abi siga massa confiada.
Així i tot, passen les hores i les hores fins que, finalment, veiem les muralles de Gendle. El cor em comença a bategar fortament, però haig de concentrar-me. Quan estem molt prop de les muralles, la figura a la qual segueix Abi es desvia cap a l'interior del bosc, seguida d'ella, i després de mi. Perd uns instants de vista a les meues preses, però escolte uns estranys sons. Em dirigesc cap allí i per poc em mengea Abi. Si no fos perquè està concentrada observant a una noia jove que està trastejant amb unes pedres de la muralla, m'hauria descobert. Al cap de poc temps, fa un forat pel qual cap a una persona. La noia ho travessa i després ho tanca. Abi va darrere ràpidament i fa el mateix procediment, però fent menys soroll, cosa molt estranya en ella, que és una desmanotada. Després es cola, però no tanca l'entrada, igual per escapar per allí si ha de fer una fugida ràpida. A saber què li passa pel cap a aquesta, però això sembla el més lògic i jo també ho sóc.
M'aprope al mur amb molta cura, en el moment just per veure a Abi girar una cantonada.
El forat está situat darrere d'un gran edifici sense finestres ni gens. De fet, aquest carreró sembla bastant abandonat. És un lloc ideal perquè estiga. De fet, en la Unió no es tolera cap tipus de droga que no siga legal. Majorment, droga per a medicaments, i és pràcticament impossible aconseguir-la i molt dura la llei per qui la distribueix i per qui la consumeix. De fet, es parla que una de les calamitats de l'antic món i una font de criminalitat eren aquestes substàncies il·legals.
Seguint a Abi arribe a una concorreguda plaça repleta de gent ben vestida, que passeja d'aquí cap enllà amb les seues borses plenes de compra. Gendle és una ciutat dedicada al magatzematge i al comerç. Els seus habitants treballen ficant tots els productes que els arriben dels pobles del seu al voltant en les degudes caixes. Després, les porten al port per enviar-les per via marítima. També serveix com a ciutat distribuïdora dels productes una vegada classificats per la Unió durant l'hivern, i que després redistribueix depenent d'on facen més mancada.
La política de la Unió prohibeix la distribució dels productes via àrea o ferroviària. Els únics que poden utilitzar aeronaus són els rangs més alts de la Unió, normalment per a assumptes militars o d'emergència, com un incendi. Per a la Unió, fer vies o carreteres, ja que els automòbils també estan prohibits per a la població en general, és destrossar l'entorn. Un trencament innecessari per a la naturalesa i una contaminació de l'atmosfera. Així que només es poden utilitzar en els casos esmentats.
D'altra banda, els vaixells es mouen mitjançant panells solars que donen l'energia suficient per a moure unes aspes, que impulsen el vehicle per l'aigua i mantenen refrigerats els productes peribles.
Això sí, Gendle no es dedica a la pesca, per a això ja hi ha altres poblacions. De fet, aquesta ciutat no té ni platja habilitada per nedar. Si a algú, per una d'aquelles, se li ocorregués nedar en el mar, hauria d'anar a altres llocs i amb previ permís per nedar a les zones autoritzades per a aquesta fi. L'incompliment d'aquesta norma també té càstig.
Veig com Abi s'endinsa en un altre carreró a l'altre costat de la plaça. Jo la seguisc amb obstinació. Anem endinsant-nos en els quals es podria considerar el nucli antic d'una ciutat de l'antic món, encara que en l'època actual aquest lloc rep un altre significat. El nucli antic d'una ciutat es refereix als barris més pobres d'aquesta, és a dir, els que alberguen als treballadors, perquè els empresaris i gent amb carrera no viuen amb aquests. Es considera molt ofensiu això i està mal vist per la societat que els grans es relacionen amb els petits més enllà de les formalitats necessàries. De fet, si es creuen les dues classes, ni se saluden. Els treballadors ajupen el cap i els empresaris l'aixequen. Aquestes normes socials estan més relaxades als pobles. De fet, estic feliç per viure en un poble com el meu. Aquí, a la ciutat, les regles són d'estricte compliment i els correctius efectuats amb celeritat i sense compassió. Qui trenca les regles ho paga.
Finalment, veig com Abi es para, vigilant des d'una cantonada, per després reprendre la marxa. Veig com ella baixa unes escales que semblen portar a un soterrani o alguna cosa semblant, d'una casa bastant feta merda. De fet, sembla abandonada, està abandonada i desfasada, hi ha finestres penjant que no sé com encara no s'han deixat anar del marc i han caigut sobre el cap d'algun pobre vianant. De fet, per aquest carrer no passen ni les rates. Està abandonada, es nota que el pas és ínfim. En mirar la casa una la ignoraria, no li pararia esment i seguiria amb el seu camí.
Sota lentament les escales i òbric a poc a poc unes portelles. Em ve una intensa olor a humitat i tancat. Ningú en el seu sa judici passaria per aquí.
-I aquí és per on vas, Alicia. - Pinso per a mi mateixa. - Com li agrada a Abi embolicar-me-la! Aquesta noia... quan et despistes com té l'embolica pollet.
Escolte els passos d'algú a uns metres de mi, avançant en la foscor. Jo camí tocant la mucosa paret, cosa que em fa una mica de fàstic, però no pense deixar de tocar-la, no vaja a ser que em perda aquí sota, enmig de la foscor. Al cap d'uns minuts comence a veure una tènue llumeneta al fons del passadís pel qual estic avançant. Davant meu començament a distingir el contorn d'una figura, imagine que és Abi.
També comence a escoltar murmuris de gent, que provenen del mateix lloc de la llum, encara que no puc estar segura a causa del ressò de les parets, però estic bastant convençuda que és allí on estan parlant.
- Bé, per fi estem tots. - Sento a dir que diu una veu femenina una vegada que estic prou a prop per a escoltar-la. - Per fi ha arribat, Gala de Añilop. -Supose que es refereix a la dona a la qual havíem estat seguint tota l'estona. –Bé, obrirem la sessió d'avui recordant els motius pels quals ens reunim aquí. Per què insistisc tant en això? Doncs perquè mai hem d'oblidar pel que lluitem, cal recordar en quina situació estem. Som pocs, però uns tèrmits poden rosegar una columna i fer caure tot un edifici. -Després d'això escolte vítors. – Estem aquí per acabar amb l'opressió que exerceix la Unió sobre nosaltres. Volem fer justícia per tants éssers estimats morts a les mans d'un govern que solament vetlla pel seu interés i les seues ànsies de poder. Volem poder dir el que vulguem, on vulguem i quan vulguem. Poder realitzar treballs que ens agraden, tenir drets laborals com antany es tenien. Treballar vuit hores al dia, fins i tot menys. Volem poder gaudir de la vida i no solament ser màquines de producció. Si el planeta es contaminà ser culpa nostra, va anar per culpa de les grans multinacionals, els grans bancs, els grans polítics, en definitiva, els rics, que van explotar el planeta en el seu propi benefici i després van culpar a la població. I, amb l'excusa de no voler repetir els errors del passat, la Unió ens coacciona. Per tant, no lluitem per enriquir-nos, lluitem per una vida millor i unes condicions justes per a tots. O és que tenint un sou bo i les hores de descans corresponents no podria ser estable el Sistema? Clar que sí, sempre que es controlés l'abús de poder. Però la Unió ha triat el camí fàcil, dominar a tots, utilitzar a la població com a mers peons. Això sí, ells no viuen gens malament.
- A baix la Unió! - Crida un cor de veus.
- Sí, a baix la Unió. - Torna a parlar la noia que estava donant el discurs. - Els demostrarem què poden fer uns tèrmits. A entrenar s'ha dit!
Ara escolte bastant enrenou, panteixos, crits, cops... Sembla que estiga passant una rajada d'elefants. Mentrestant, veig a Abi que segueix observant la llum. Al cap de cinc minuts veig que avança.
- Ey, tèrmits. La Unió no és una simple columna de fusta. És més aviat una columna de titani. Si realment penseu que així, lluitant i entrenant d'aquesta manera, aconseguireu alguna cosa, és que sí, realment teniu el cervell d'un tèrmit.
- Una intrusa! - Escolte la veu de la noia del discurs. - Atrapeu-la. Deu ser una espia de la Unió que ha vingut per nosaltres. Sabia que estàvem fent les coses bé.
Escolte la forta riallada d'Abi després d'aquestes paraules mentre avance per veure què està passant des del mateix lloc en el qual estava ella. Quan arribe allí no puc creure el que els meus ulls veuen. Els membres de... els tèrmits? Estan atacant a Abi, que els aparta del seu camí amb eficaços cops. Des de quan Abi sap lluitar tan bé? En aquest moment tinc un dèja vù sobre les vegades que he pensat això mateix des que ella va perdre la memòria. Observe com l'ataquen d'un en un o en grups, però Abi no sembla que estiga alterada, de fet, es mou amb fluïdesa per la sala, dansant avance i enrere com una fulla bressolada pel vent provocat pels seus enemics. Els tèrmits estan bleixant, mentre que Abi està fresca com una rosa.
- I bé? Algú més? -Desafia la meua amiga.
Veig com una noia que està damunt d'una espècie de tarima, sembla la més segura de si mateixa i la més forta de tots. Porta el pèl lligat amb una coleta i va vestida amb un xandall marró i unes xancles. Les dues comencen a barallar. La noia del xandall es mou bastant de pressa, però Abi per a tots els seus cops amb un sol braç. Al cap d'uns trenta segons, Abi llança una puntada al baix ventre del seu rival i la fa retrocedir uns metres.
- Ja us ho he dit, si això és el millor que sabeu fer, tèrmits, no teniu possibilitats. - Diu Abi amb una estranya lluentor en els ulls.
En aquest moment, uns braços m'agafen per darrere i em tapen la cara i el nas per després portar-me a la sala.
- Mira, Carolina! Aquí hi ha una altra. - Diu la veu femenina de la persona que m'ha agafat desprevinguda.
- Vaja! Vaja!- Diu la noia que havia lluitat contra Abi. - Sembla que les tornes han canviat. Tenim una ostatge. Noia de la Unió, pot ser que ens hages guanyat, però si vols que la teua companya no sofrisca danys, rendeix-te i deixa'ns fugir.
Mentrestant, jo no atur de patel·lar intentat soltar-me del meus captors, però amb nul resultat.
- Per mi com si us la voleu menjar, tèrmits- Respon fredament Abi. L'observe, sembla una altra persona, solament té ulls per vigilar als seus enemics. Veig com mou els seus ulls a gran velocitat observant-ho tot. - De totes maneres, no he vingut a acabar amb vosaltres. Què tal si em deixeu unir-me a aquesta suposada rebel·lió? A mi, és clar, i a la pesada de la meua amiga, que no sé què merda fa aquí. Bé, a veure, qui mana aquí? Supose que tu, la que ha fet el discurs i ha lluitat millor que els altres. Carolina, veritat?
- No ens enganyes, espia. - Diu Carolina.
- Si això fos cosa de la Unió, estaríeu ja tots morts i exhibits a la població com a símbol de dissuasió. La Unió no es camina amb ximpleries quan la cosa està clara, i amb el que he escoltat seria suficient. - Diu Abi.
- Per què vols unir-te a nosaltres? És més, com ens has trobat? - Pregunta Carolina.
- Us he trobat mirant per la finestra. La veritat és que no sé com no us han agafat, arribar aquí ha estat bastant fàcil. Supose que la Unió no para esment a les formigues, en aquest cas als tèrmits. - Respon Abi.
- Deixa de cridar-nos tèrmits! - Diu Carolina.
- Per què? És un nom que m'agrada. Teniu bona iniciativa, però falta que les vostres dents puguin rosegar el titani i no solament la fusta. Necessiteu que algú transforme les vostres dents de llet en diamants capaços de penetrar en l'estructura de la Unió. - Diu Abi.
- Què proposes? - Diu Carolina enarcant una cella.
- Que deixeu que us entrene. Ja heu vist amb quina facilitat us he derrocat. A mi tampoc m'agrada la Unió, sabeu? - Respon Abi.
- Estàs dient que vols que permetem que una estranya s'unisca al grup i ens entrene? - Diu Carolina. – Clar, i quin més? Uns brioixos i llet? Serveix-te com si estigueres a la teua casa.
- Veig que no et falta ironia. - Respon Abi amb un somriure.
- De debò penses que et creurem? - Pregunta Carolina.
- Penseu el que vulgueu, però seguiré venint a veure què feu. De tota manera, ja us he enxampat, si treballés per a la Unió, ja estarieu fotuts tots. A més, igual ajuda que diga que m'ha enviat una estranya dona. Bé, ella em va donar les pistes per trobar-vos.
- Una dona? - Pregunta intrigada Carolina.
- Sí, em va dir que la seua filla havia mort fa uns anys a les mans dels esquadrons suïcides, o alguna cosa així. I que volia veure caure a la Unió. No sé què va veure en mi, però sembla que va pensar que us podria ser útil. - Respon Abi.
- I així és. - Diu una veu que prové del passadís. - I ho seguesc pensant. Us ha trobat i us ha derrocat a tots. Ella ens serà útil.
No veig bé, ja que seguesc agafada i donant cops de peu, però pel ravet de l'ull veig que entra una dona amb el cap cobert per una caputxa. Va vestida com si fos una comerciant més de Gendle.
- Llavors, has estat tu la que ha enviat a aquesta intrusa? - Diu Carolina clavant un peu en el sòl, després ho fa la resta. La persona que em té agafada intenta fer el mateix, però sense deixar-me anar.
- Deixa anar a aquesta noia- Ordena la dona de la caputxa.
Automàticament, note com desapareix la pressió i m'escape de la persona que em tenia subjecta, una noia més jove que jo. Mire al meu al voltant i veig a diferents persones. Alguns nois, altres noies. Aquí hi ha com unes vint persones i Abi les ha derrotat a totes.
- Bé, parlem de...- Comença a dir la dona de la caputxa.
- Espera, espera, espera. - Interromp Abi. – De què va tot això? Què pretenies enviant-me aquí a estomacar a aquests?
- Pretenia que veiessen com de fràgils són, com la Unió els pot aixafar. A més, volia veure com reaccionaves. Pel que sembla, ens podem ajudar mútuament.
- Però, de què va tot això? - Insisteix Abi.
-Després que mataren a la meua filla, jo estava en una profunda depressió, odiava a la Unió i m'odiava a mi mateixa per no haver fet gens per impedir aquesta massacre. Els dies anaven passant i em vaig fixar que no estava sola en el meu dolor, que desenes de joves estaven sofrint per la mort dels seus pares. Eren orfes per culpa de la Unió i, a més, havien de sobreviure jugant amb les seues regles. Finalment, vaig ser parlant amb aquestes noies i nois. Els vaig agrupar i em vaig transformar en la seua mare adoptiva. Això em servia de teràpia per a la meua tristesa. Però, a poc a poc, la confiança va augmentar entre nosaltres i comencem a explicar-nos els nostres temors. Finalment arribem a la conclusió que la Unió no era justa i havia de desaparéixer. És curiós com, de vegades, la gent més jove veu el que és just i injust més fàcilment que un adult. Així i tot, la Unió va començar a ficar als orfes en centres especialitzats, en famílies adoptives o els va enviar a altres pobles, com va passar amb vosaltres dos. Em tornava a trobar sola en una ciutat massa gran i que em produïa tant dolor i tant fàstic, perquè algú d'aquesta ciutat li va demanar a la Unió que vingués aquí a exterminar rebels. Així que, finalment, em vaig traslladar a Añilop després que mataren a la meua filla, no van posar impediments al fet que m'anés. Supose que consideraven que, si m'anava a un poble aïllat, no causaria problemes.
- Si t'agradava estar amb els orfes per què no vas venir a cuidar de nosaltres? – Pregunta Abi secament.
- Sí que ho vaig pensar, però vaig veure que Alícia estava molt compromesa amb el treball i tu eres un vitet. Les dues us porteu bé i ús compenetreu. Vaig suposar que no em necessitàveu per res. A més, ja no em venia de gust formar un grup després que em separaren de la resta. Així i tot, sempre vaig tenir una espina en el cor que no em podia llevar. Vaig esperar durant anys fins que un dia vaig decidir anar a Gendle a comprar unes coses i a visitar el lloc on havien matat a la meua filla. La Unió no té llocs on enterrar als morts. Quan algú mor, ve aquesta i es porta el cos, suposadament per emmagatzemar-ho en un lloc al qual porten tots els cadàvers per tractar-los bé. De vegades retransmeten imatges d'aquest lloc, però jo mai m'he cregut que existesca, a saber què fa la Unió amb els morts. Solament de pensar-ho em donen esgarrifances. - Diu la dona de la caputxa, apesarada, mentre li cau una llàgrima per la cara, solament una. - De tota manera, a la ciutat estava quan Carolina em va veure i es va acordar de mi. Vam estar parlant i prenem un café. Pel que sembla, els orfes havien crescut, els havien donat una casa i un lloc de treball. Una espurna es va tornar a encendre en el meu interior. Ara ja podíem tornar a reunir-nos. Així que comencem a fer la nostra petita rebel·lió. Però les coses no van bé, no arribem a cap lloc i, ja veus, sense ofendre, que ells no saben lluitar ni defensar-se com toca. Així que quan vaig veure que...
- Per què endossar-nos a aquesta tipa? - Interromp Carolina. - Podem apanyar-nos-les sense ella.
- No, no podeu. Ella és l'única a la qual he vist plantant-li cara a un militar sense pensar-li-ho dues vegades quan va intentar assotar a dos nens.- Va dir la dona de la caputxa recordant l'incident aquell.
- Es va enfrontar a un militar? Bé, és alguna cosa, però tampoc és per tant...- Va dir Carolina.
- Li va partir el nas i les costelles.- Diu simplement la dona de la caputxa, cosa que fa que es queden mirant a Abi tots els tèrmits, com els crida ella.
- És això veritat? I àdhuc estàs lliure i viva? - Diu Carolina.
- És veritat, jo no us esmente. - Respon la dona de la caputxa. - Ho vaig veure amb els meus propis ulls.
- Mm, pot ser que ens resulte útil. Però que sàpiga que aquí mane jo, després de tu, clar. - Diu Carolina. - I què hi ha sobre l'altra?
- No queda més remei que acceptar-la. - Respon la dona de la caputxa.
- Ey, ey, ey. Pareu el carro. - Parle jo per primera vegada. - Qui ha dit que vulga unir-me a vosaltres? Sabeu? Jo aprecie la meua vida i aquesta rebel·lió, o el que siga, és un camí directe per morir o per tenir una vida caòtica i horrible.
- Més horrible que viure sota el jou de la Unió? - Diu Carolina.
- Almenys hi ha pau i la gent no està delinquint per aquí. Es treballa, és com...
- Però no es viu! - Crida Carolina. - Per a la Unió solament som màquines que han d'exercir una funció i anar a recarregar les bateries. L'única cosa que fem és treballar, menjar i dormir... Els dies de descans són una mera payasada, una burla cap a la població. Solament serveixen perquè no s'espatlle la maquinària, o per tenir-nos contents pensant que, almenys, tenim aquestes engrunes i podem descansar un dia. Jo vull treballar com antany, les hores justes, i gaudir del dia, de la vida, de la naturalesa, de l'aire net, del mar... No passar-me tot el dia produint o sobrevivint. I així molts dies. El que passa és que la majoria de la gent està lobotomitzada, atordida pel poder de la Unió, però, encara que semble irònic, si ens unim, tots podrem derrotar-la.
- Jo no estic lobotomitzada, sóc realista. El camí que esteu emprenent solament porta a la destrucció. Àdhuc sou a temps de tornar enrere, però arribarà un moment en què serà impossible. - Responc.
- Tornar enrere? - Crida Carolina. - Ells tornaran enrere i retornar-nos als nostres pares? Ells tornaran enrere i a deixar d'utilitzar-nos com a marionetes? No, ells no tornaran enrere. És molt fàcil parlar de tornar enrere, però les accions tenen conseqüències, saps?
- Clar que ho sé. – Responc.- Per això us dic que les vostres accions no us sortiran gratuïtes. Us costaran vides. Jo solament vull viure una vida pacífica.
- Doncs si el preu a pagar són les nostres vides, que així siga. Total, no es pot cridar vida a això que tenim. - Respon Carolina.
- Però...- Comence a dir, però m'interromp Abi.
- No té sentit seguir discutint. He vist com actua la Unió i, encara que no me'n recorde del passat, sí de l'ara. I ells es creuen els amos del món, els amos de tota la gent. Creuen que poden fer el que els done la gana amb nosaltres. Jo sóc una dona lliure i pas de les seues merdes de lleis. Jo vaig a ajudar a aquesta gent. Encara que espere que tingues un pla millor que això que he vist, si no serem formigues lluitant contra un ós formiguer.
- Ho tinc. - Respon la dona de la caputxa.
- Per cert, podries llevar-te la caputxa i dir-me el teu nom. Sigues qui ets per la veu, però mai ens hem presentat. - Diu Abi.
- El meu nom és Kalindra. - Diu llevant-se la caputxa. En aquest moment m'adone que a aquesta dona l'he vist pel poble, però sempre pansa desapercebuda, de fet, em costa fins a situar-la en els meus records.
- Molt bé, Kalindra, jo sóc Abi, encara que supose que ja ho sabies, però així em presente a la resta. I aquesta xiqueta d'allí és Alícia.
- Sent, tu, que sóc major que vosté, donya maduressa. - Li responc.
De sobte, les dues comencem a riure. La resta es queda amb la boca oberta, mirant-nos amb sorpresa. Supose que no riuen molt. La veritat és que Abi em fa riure ràpidament.
- Bé, deixem-nos de ximpleries. - Diu Kalindra.- Hem de concretar coses.
- Per començar, em sembla tot una caminata venir fins aquí. He pensat una cosa que ens farà els viatges més fàcils i pot ser que funcione. - Diu Abi.
- Per cert, Kalindra. -Pregunte. - Tu no vivies amb algú?
- Sí, vaig aconseguir adoptar a la noia a la qual heu seguit fins aquí. La veritat és que també volia donar-li una lliçó fent que Abi la seguís, perquè veiés com de fàcil és que tots els plans es vagin al trast. De fet, podríeu haver-la emboscat o alguna cosa si haguéreu volgut.
- Ja veig...- Responc pensativa.
De fet, després de l'esdevingut aquest hivern... la gent que ha mort a causa dels atacs de les rajades d'animals... Així i tot, la ràdio va dir que la Unió havia enviat efectius per exterminar als depredadors i que les carreteres tornaven a ser segures. No ho havia pensat, però... I si ens hagueren atacat? No teníem mitjans amb els quals defensar-nos... Tota aquesta colla són uns irresponsables temeraris que no em volen escoltar. Jo ja he tingut suficient per avui. Me'n vaig. Comence a allunyar-me d'allí lentament intentant no cridar l'atenció.
- On vas, Alícia? - Escolte la veu d'Abi a la meua esquena.
- A casa, ja m'he cansat d'escoltar ximpleries. - Dic sense donar-me la volta. - Gaudeix amb els teus nous amiguets. Que et vaja bé. Després, quan us maten, no em vingues plorant.
- Com que te'n vas així, sense més? - Diu Carolina. - Tu segur que ens embenes a la Unió.
- Podeu estar tranquils. No sóc tan estúpida, si li expliqués el vostre a la Unió segur que m'acusarien a mi d'alguna cosa o em torturarien perquè els expliqués més o vés tu a saber. Vull una vida pacífica i seguir les seues regles. Però no estic tan boja com per ficar-me on no em criden. Ells també mataren els meus pares, saps? Sigues com les hi gasten. El pitjor no és ser un esclau i acceptar-ho, el pitjor és ser un esclau i pensar que ets lliure i, a més, inflar el pit pels amos.
- Grans paraules per a un cos tan petit. - Diu Kalindra. – Però, de vegades, cal fer una mica més que simplement sobreviure.
- Aquesta és la teua opinió. - Responc.
- Vinga, Alícia. - Em diu Abi a cau d'orella mentre m'abraça per darrere. - Fes-ho per mi. No sé, necessite pensar que estic fent alguna cosa útil amb la meua vida.
- En fi. - Sospir derrotada. - Està bé, et faré costat, la família ha d'estar unida. De tota manera, seguesc pensant el mateix, és a dir, que és la pitjor idea del món i que us ho esteu agafant com un joc de nens i que no sou conscients de la gravetat de les vostres accions.
- Bé, sembla que està decidit. - Diu Kalindra. - Ja tenim dos integrants més en el grup.
- Podríem cridar-nos Els Tèrmits. -Proposa Abi. - M'ha agradat el nom i, a més, som com a insectes petitons intentant derrotar a un depredador gran.
Aquesta Abi...em dóna la sensació que és com una nena que ha passat tota la seua vida reclosa i, que ara que és lliure, li sembla tot de color de rosa, com en alguns llibres. La veritat és que em té confosa, de vegades sembla més madura del que li correspondria i altres vegades més infantil...
- Tu no estàs bé del cap. - Li diu Carolina a Abi. - Així i tot, podria acostumar-me a aquest nom.
- Doncs ja farem una votació i, si surt que sí, doncs ens podrem aquest nom. - Diu Kalindra somrient. – Per cert, queda alguna cosa més per explicar. Com ja us he dit, tenim diversos grups repartits per Gendle, doncs la idea és poder reunir-nos tots. Doncs... resulta que un dels nostres exploradors, per cridar-ho d'alguna manera, va descobrir que hi ha una sala enorme sota la font de la plaça central. Hem aconseguit plànols i hem anat veient distribucions, i ens hem adonat que fent un túnel des de tots els soterranis en els quals es reuneix cada grup, soterranis com a aquest, podríem confluir tots en aquesta sala. El que passa és que no volem cridar l'atenció, així que solament excavem en les hores en les quals hi ha més bullícia a la ciutat, per dissimular el soroll. I solem excavar amb les mans, amb uns guants especials o amb culleres o pales petites. Ho dic perquè sapigueu que aquesta és una de les nostres prioritats i, ja que has estomacat a aquests menudets, igual és millor que ens dediquem a endreçar ara el túnel, que deu ser l'hora més concorreguda.
Després que Kalindra ens comente el del túnel i ens explique alguns detalls de la sala de sota la font, com que, per exemple, hi ha membres dels tèrmits que estan estudiant lampisteria per fer manteniment dels tubs de la font, perquè aquesta no s'espatlle i s'haja de reparar i coses així, ens preparem i comencem a llevar terra d'un túnel ja començat. En els laterals hi ha torxes posades, les quals anem encenent al nostre pas, també hi ha arcs de fusta gruixuda, perquè el sostre no s'esfondre, com els que hi hauria en una mina. Cadascun es posa en el seu lloc i, per torns, anem llevant terra i apuntalant les parets. Hi ha uns altres que es dediquen a fer ciment i lluir les parets.
Així passem un parell d'hores. Després ens dediquem a xerrar amb la gent, bé, més aviat Abi i Kalindra i els altres parlant entre ells, jo solament escolte i observe. En un determinat moment, Kalindra ens diu que va sent hora de tornar, així que ens dirigim a l'entrada i sortim del soterrani. Després, arribem a l'entrada secreta del mur, la qual segueix oberta, i sortim de la ciutat. Tornem a posar els maons en el seu lloc, per després endinsar-nos en el bosc i sortir al camí quan estem prou lluny perquè els guàrdies no ens vegen.
Tornem cap al nostre poble caminant de pressa i sense parlar. La veritat és que la distància és considerable, estem cansats i, damunt, demà cal treballar. Estic molt enfadada amb Abi i la tal Kalindra aquesta em cau fatal. Per què hi ha hagut d'immiscir-se en les nostres vides ara que tot semblava que començava a anar bé? En el moment en què semblava que Abi s'estava centrant, va aquesta claves en tot i li omple el cap de goma-escuma, llums de colors i almívar. En fi, deuré vigilar a Abi molt de prop si no vull que es desboque. Supose que per això he acceptat... encara que no sé realment quin he acceptat. Supose que a anar a aquesta pèrdua de temps que són les reunions. I a vigilar, per si les coses es compliquen poder treure a Abi del embolic. Pot ser una pesada i una molestosa però, al cap i a la fi, és l'única família que tinc.
El sol comença a desaparéixer quan veiem les primeres cases d'Añilop. Per fi. Ja gairebé estem, espere no tenir cap problema amb la Cap o el militar. Bé, és el dia de descans així que, normalment, aquest tipus de persones la passen unflant-se de menjar i qualsevol tipus de beguda. Normalment, per als dies de descans, els controladors i els militars que treballen per a una població tenen una reserva especial de menjar. Solament surten si hi ha algun incident. Pel que fa a la resta de la gent, solen estar a casa, descansant.