Esclats al llit

Durant la nit i a la matinada es musicaven, aquella parella.

Cadascú tombat al costat de llit que li pertocava, gairebé a punt de caure de tan arran, expulsava gasos a tort i a dret. La majoria petaven sorollosament, o en restallera juganera o en impacte gran. Alguns aromatitzaven el declivi d'uns temps millors, d'uns altres temps.

No es tractava de què haguessin menjat i del perquè els deixessin anar. Allò s'havia anat incorporant per omplir el buit d'altres coses a fer en un llit erosionat pel desamor.

Aquell musicar-se era el tram final: el marcar el límit de l'espai i del desig i d'un desinterès més extès en la relació. Aquell musicar-se era dolorós: com esclats de bombes mortíferes que ofegaven tot el que ja no podia surar.