Escàrpies

Barreja de nou la pasterada amb la paleta perquè el pastat s'amalgami bé. Així és com li ensenyava el pare i li ho recordava amb insistència. Dos moviments precisos de canell l'ajuden a carregar la quantitat justa de morter i a enllardar el maó. El col·loca al lloc corresponent tot picant-lo lleugerament i en recull el sobrant, que, amb decisió, retorna a la gaveta. Remou el morter mentre agafa un altre totxo i repeteix tota l'operació. Amb sort, no li caldrà pastar més: quasi té enllestit l'envà. Després haurà d'enguixar-lo i estucar-lo, com la resta del menjador. I més tard ja podrà clavar-hi les escàrpies per penjar-hi el quadre que havia encarregat al pelacanyes amb ínfules d'artista consagrat, però anònim i no reconegut encara.

El mostrari fullejat l'havia embadalit i, per un mòdic preu de quatre xifres sense decimals, tindria la reproducció a mida natural de la seva difunta esposa al bell mig de la sala. L'obra usaria olis de pigment natural procedents de la Xina i de l'Índia, llenç teixit amb lli de Lituània damunt d'un bastidor de fusta de cedre del Líban. Tota aquella vèrbola el decidí. Com que és un nostàlgic amb el seu punt de mala bava però tan fàcil de convèncer... Però del dit al fet hi ha hagut un abisme. Aquell traç irregular i estrambòtic, aquells colors cridaners i mal combinats, aquelles quantitats de pintura acumulades barroerament. Al seu davant, el nyap que li presentava no s'assemblava ni al croquis de l'esbós de la pitjor obra del catàleg consultat. I en reclamar-li els diners de la feina enllestida, amb un rampell irat li ha pagat, d'un sol cop i amb escreix, la mòdica xifra.

En col·locar el darrer maó que tanca l'envà, hi aproxima l'orella i, llunyà i gairebé imperceptible, és capaç d'endevinar un so constant i esmorteït. El bleix vague li descarrega el sentiment de culpa i una nova fitada a l'oli, que es recolza a la paret contrària, el referma en la seva acció: és un acte de justícia aparedar aquell pintamones abans que enganyi algú més.