Escàrpies

Un relat de: deòmises
Barreja de nou la pasterada amb la paleta perquè el pastat s'amalgami bé. Així és com li ensenyava el pare i li ho recordava amb insistència. Dos moviments precisos de canell l'ajuden a carregar la quantitat justa de morter i a enllardar el maó. El col·loca al lloc corresponent tot picant-lo lleugerament i en recull el sobrant, que, amb decisió, retorna a la gaveta. Remou el morter mentre agafa un altre totxo i repeteix tota l'operació. Amb sort, no li caldrà pastar més: quasi té enllestit l'envà. Després haurà d'enguixar-lo i estucar-lo, com la resta del menjador. I més tard ja podrà clavar-hi les escàrpies per penjar-hi el quadre que havia encarregat al pelacanyes amb ínfules d'artista consagrat, però anònim i no reconegut encara.

El mostrari fullejat l'havia embadalit i, per un mòdic preu de quatre xifres sense decimals, tindria la reproducció a mida natural de la seva difunta esposa al bell mig de la sala. L'obra usaria olis de pigment natural procedents de la Xina i de l'Índia, llenç teixit amb lli de Lituània damunt d'un bastidor de fusta de cedre del Líban. Tota aquella vèrbola el decidí. Com que és un nostàlgic amb el seu punt de mala bava però tan fàcil de convèncer... Però del dit al fet hi ha hagut un abisme. Aquell traç irregular i estrambòtic, aquells colors cridaners i mal combinats, aquelles quantitats de pintura acumulades barroerament. Al seu davant, el nyap que li presentava no s'assemblava ni al croquis de l'esbós de la pitjor obra del catàleg consultat. I en reclamar-li els diners de la feina enllestida, amb un rampell irat li ha pagat, d'un sol cop i amb escreix, la mòdica xifra.

En col·locar el darrer maó que tanca l'envà, hi aproxima l'orella i, llunyà i gairebé imperceptible, és capaç d'endevinar un so constant i esmorteït. El bleix vague li descarrega el sentiment de culpa i una nova fitada a l'oli, que es recolza a la paret contrària, el referma en la seva acció: és un acte de justícia aparedar aquell pintamones abans que enganyi algú més.

Comentaris

  • El mur[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-12-2017 | Valoració: 10

    Darrere el mur hi ha algú. Davant d'ell, el nostre escriptor ha fet una gran obra. Esperarem que s'assequi el ciment, tan ben lligat com l'all i oli. Obra plena d'un vocabulari ric i tècnic. M'ha encantat. Una forta abraçada, deòmises i que passis un molt bon Nadal!

    Aleix

  • Homenatge[Ofensiu]
    Lavínia | 21-12-2017

    a Poe. El gat negre. Molt ben escrit

  • Ja E A Poe deia...[Ofensiu]
    aleshores | 14-12-2017

    Em ve a la memòria "El barril de amontillado", no sé si és aquí on Poe explica també un cas de emparetament.

  • Ja E A Poe deia...[Ofensiu]
    aleshores | 14-12-2017

    Em ve a la memòria "El barril de amontillado", no sé si és aquí on Poe explica també un cas de emparetament.

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 14-12-2017 | Valoració: 10

    M´ha fet venir calfreds, molt bo

  • Bona feina[Ofensiu]
    rautortor | 14-12-2017

    Bona feina. La teva com a escriptor i la del protagonista com a justicier unilateral. Coneixent-te com et conec, m’imaginava una cosa així al principi, però no he descobert fins al final la raó de ser de tot plegat. M’ha seduït el tema de la construcció de l’envà i la descripció acurada que fas de les eines i del procés. Com que sóc fill de mestre d’obres, tot m’ha resultat molt familiar.
    Sempre és un plaer llegir escrits teus.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

332 Relats

888 Comentaris

217073 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978