Escales

La vida és plena d´escales. Escales que pugen, escales que baixen, escales que es trenquen rere la porta dels teus somnis, i reneixen una mica més enllà, en un punt on mai no has estat. Totes les escales porten a algun lloc, i totes les cases tenen escales. I, no obstant, qui s´enrecorda de les escales que ha pujat o baixat al llarg del dia? I de les que hem recorregut mentre erem perduts al món dels somnis? Ningú. Les escales s´obliden com els músics del metro o les hores de tedi compartides. Les escales no són importants. Són un simple instrument de la nostra vida quotidiana, una eina més. Com els paraigües, o els abrics. I, no obstant, no són com els paraigües o els abrics. Els paraigües, umbrella en anglés, que sona tan maco, són només pels dies de pluja. T´ajuden a no mullar-te, de la mateixa manera que els abrics t´ajuden a no tenir fred, però si no existisin la nostra vida tampoc cambiaria gaire. Potser ens faria més mandra sortir de casa a l´hivern, o ens costaria més decidir-nos a creuar la ciutat en un dia de pluja, però sobreviuriem. Sense escales no. Sense escales no som ningú. Estàn massa ficades en la nostra vida, massa inserides en el nostre pensament.
Imagineu-vos una escola on els alumnes de "Tercer A" no fossin al pis d´adalt dels alumnes de "Primer B", o un hospital on els malalts contagiosos fossin a la mateixa planta que les incobadores. Veieu com no us enganyo? No és possible. Perquè les escales hi són sempre. També existeixen els ascensors, ésclar, monstres ràpids i educats, bésties lluents de la nostra societat. Capricis d´homes de cames mandroses i dones de peus cansats. Són pertot arreu, als hospitals, a les escoles, al metro, i a la casa de tot fill de bona familia. I, no obstant, no podem reduir el nostre món a ascensors. Perquè els ascensors no deixen de ser màquines, els fills amables però taradets de les escales de tota la vida. Tenen un límit de persones (res de pujar a tota la classe de cop, facin torns senyors), s´avarien quan els hi vé de gust, i es paralitzen davant del foc. Petits inconvenients, ésclar, res que un grapat de persones puntuals i un bon bomber no puguin solucionar. Però és que no és només això. Hi ha quelcom encara més terrible pel que fa a l´ús dels ascensors, més perillós que tot lo anterior. I no us diré allò de que les escales et fan esforçar-te per arribar al cim i fan que gaudeixis més dels resultats, no. Podria ser cert però és massa típic, i la veritat és que jo també sóc força aficionada a prendre el camí fàcil quan el sé trobar. No, és quelcom pitjor: els ascensors no sempre et porten on vols. Potser tú vols anar a la cinquena planta, a veure al senyor dentista, i el condemnat aparell decideix que és millor que et quedis a la tercera, perquè l´electricitat està cara, i per una ximpleria així ell no és possa en moviment. O vols marxar ja del centre comercial, i ell decideix que millor que pugis a l´última planta, i així et gastis els quartos que et queden a la botiga d´un tal Manel, un pseudoartista que ni coneixes ni t´importa per res, perquè a ell li fa gràcia veure´t baixar carregat de trastos inútils.
Les escales en canvi, són més teves. A vegades diuen que porten a un lloc i porten a l´altre, ésclar, però és més fàcil desfer-les. A més a més, donen un cert toc de prestigi, o per què carai us penseu que tots els llocs importants tenen escales? Per què són vells i els amos no tenen pressupost per una remodelació? Bé, pot ser. Però també perquè un bon parell d´escales són un bon parell d´escales, encara que desprès ningú recordi que hi són i es formi una cua terrible davant de la porta dels ascensors. O si no, mireu-les bé la pròxima vegada que en trobeu unes: no us sembla que fan goig, aquestes trencadores de cames?