eSboÇ dE CeL

- Mira! No, allà no! Aixeca els ulls! Amunt! Mira, observa la grandesa del cel! No és fantàstic?
Tallat, en Joan apartà els ulls de fusta obscura de la noia i mirà amunt, tot el mar llis i pausat dels àngels que l'innundà la vista; com qui mira el rellotge en la classe més aburrida de un dilluns al matí. Així restà una estona, preguntant-se per què la blavor de cada dia li havia robat el protagonisme.
- Em sento tan petita, tan insignificant, davant d'aquest esclat de blavor...
- Som dos petits perduts, doncs. - va dir-li ell, tot acaronant-li el cabell.
Ella se'l mirà a través de la fina cabellera que li tapava la cara, fins a cercar-li els ulls.
- En ells també m'hi sento petita. - digué, esboçant una petita rialla.
- Els reflexos no poden ésser més grans. - contestà.
Ella esclatà a riure:
- Bé que el cel és un reflex gegantí!
- Les coses no són tal com aparenten. - ella se'l mirà, dubtosa.
En Joan restà uns segons en silenci. Aleshores, amb un xiuxiueig tan fi com la brisa de mar, afegí:
- Dins el meu cor ets inmensa.
La blanca cara de la noia guanyà un lleuger to de cirera inesperat. Avergonyida, retornà la mirada al cel.
Ell l'abraçà tendrament i dirigí també la mirada a les bafarades blanques.
Passaren així una llarga estona, asseborint cada detall que recordava a un dolç somni, pausat i trencadís, senzillament màgic.
Ella desvià la mirada i se'l quedà mirant. En Joan li respongué penetrant-la pels ulls, de color indefinit.
Aleshores, tot aclucant els ulls, ella sentí el cel en els seus llavis freds i tremolosos, un cel que no calia veure per sentir, més aviat de càlida olor.
En l'immensitat d'aquella batalla de verd, blau i cristall líquid, es sentí un tendre murmuri que xiuxiuejava porugament... "Saps què?"
En Joan respongué tan sols amb un suau murmuri, d'interrogació.
"T'estimo..."