Cercador
Esbargint desamor al balcó
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Caminava descalça pel balcó en una hora de molta calor en un dia d'agost asfixiant d'un any escanyaire.
Caminava descalça fins que el terra roent de massa sol estabornint-s'hi li cremava les plantes i es tornava a posar les sandàlies, però estalonant-les.
Avançava amunt i avall amunt i avall.
Passes comptades.
Imaginava mots que ell li havia dit.
Els dibuixava a les rajoles amb la ment.
I amb el cor.
Eren mentida.
Havien passat a ser-ho.
Els núvols dibuixaven filigranes efímeres.
Va desviar-se per no trepitjar un mot massa dolorós i va tombar un test de terrissa amb una planta crassa que s'estimava molt.
Aleshores es va adonar que tenia les arrels amb el mal blanc i que era insalvable.
La substituïria per espígol quan en trobés al mercat. Un aroma que l'inspirava guariment.
Continuava ara amb sabates ara no.
I anar escrivint paraules i anar-les colgant sota els peus.
I que d'aquí no passessin.
Miraria de no arribar a les imatges que guardava massa nítides.
Magnificades, havia volgut creure.
Si posava els braços en creu un cert vent, es va inventar, s'enduria traços, matisos i detalls de retalls del passat compartit.
Si es movia pendolejant riuria i petaria boja com una amiga seva quan la parella la va deixar i que va acabar insomne després d'haver protagonitzat escenes místiques oníriques on compartia espai amb els personatges pintats per El Bosco i que no es va curar fins que li va surtir un flemó.
Ella passaria a Caravaggio, potser? Que el causant de tot plegat...era el mateix home!
Caminava descalça fins que el terra roent de massa sol estabornint-s'hi li cremava les plantes i es tornava a posar les sandàlies, però estalonant-les.
Avançava amunt i avall amunt i avall.
Passes comptades.
Imaginava mots que ell li havia dit.
Els dibuixava a les rajoles amb la ment.
I amb el cor.
Eren mentida.
Havien passat a ser-ho.
Els núvols dibuixaven filigranes efímeres.
Va desviar-se per no trepitjar un mot massa dolorós i va tombar un test de terrissa amb una planta crassa que s'estimava molt.
Aleshores es va adonar que tenia les arrels amb el mal blanc i que era insalvable.
La substituïria per espígol quan en trobés al mercat. Un aroma que l'inspirava guariment.
Continuava ara amb sabates ara no.
I anar escrivint paraules i anar-les colgant sota els peus.
I que d'aquí no passessin.
Miraria de no arribar a les imatges que guardava massa nítides.
Magnificades, havia volgut creure.
Si posava els braços en creu un cert vent, es va inventar, s'enduria traços, matisos i detalls de retalls del passat compartit.
Si es movia pendolejant riuria i petaria boja com una amiga seva quan la parella la va deixar i que va acabar insomne després d'haver protagonitzat escenes místiques oníriques on compartia espai amb els personatges pintats per El Bosco i que no es va curar fins que li va surtir un flemó.
Ella passaria a Caravaggio, potser? Que el causant de tot plegat...era el mateix home!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436351 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com