Es Vedrà

"Per qualsevol costat que es mirin, els illots apareixen indefectiblement formosos, com si haguessin sortit d'un conte de fades. No sols captiven per la bellesa de les seves formes, sinó que sembla com si el cel, la mar i tot l'entorn s'haguessin convocat ací per accentuar l'encís de l'indret ....
.... És ben difícil d'imaginar que pugui existir bellesa més gran amb caràcter tan mediterrani". Així descriu el contacte amb aquestos illots (es Vedrà i es Vedranell) en un dels seus viatges a les Pitiüses a la segona meitat del segle XIX, l'il·lustre viatger i autor de Les antigues Pitiüses l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.

Més recentment, un altre viatger, Mike Oldfield, l'any 1996 es va traslladar a la nostra illa per complir l'encàrrec d'escriure una composició d'inspiració celta. Es va fer construir una casa as Cubells dissenyada per ell mateix anomenada "Atlantis" on va viure durant dos anys i publicà finalment el seu treball Voyager (Viatger) l'any 1998 recollint a la caràtula un Mike Oldfield amb un posat molt espiritual amb la imatge de fons des Vedrà. El cèlebre compositor anglès, autor de la mítica Tubular Bells (1973), es va deixar seduir per la màgia d'aquesta roca i, al seu treball, va intentar recollir l'essència que destil·len aquestes pedres.

Però sincerament crec que no ho va aconseguir, no és un treball a l'alçada de Tubular Bells i ens fa viatjar per altres terres fent-nos volar pels paisatges i els ritmes celtes amb versions més o menys afortunades deixant algun tema de qualitat com l'èpic Mont Saint Michel, però en conjunt aquesta obra pareix construïda més per fer de fil musical a les terminals de l'aeroport o de fons melòdic d'alguna pel·lícula de Mel Gibson que per convertir-se amb la banda sonora d'aquest paratge.

El viatge de què ens parla aquesta roca és un altre tipus de viatge, més íntim i profund.

Desprès de navegar tota la nit en un petit creuer, fent la volta a Eivissa a una de les primeres Jornades Nàutiques organitzades pel Club Nàutic d'Eivissa, aquell estiu vaig descobrir la màgia d'aquest lloc tan especial.
Durant la nit ens tornàvem a la canya del vaixell, a mi em va tocar sortosament el torn de matinada. Costejàvem buscant vent de terra, petites ratxes que es dibuixaven a la mar. Queia una gelor neta. La llum va començar a donar relleu a una costa de suaus pinedes que pareixien néixer dels blaus. Una llum de tonalitats fredes il·luminava el nostre velam que començava a inflar-se desprès d'unes hores d'encalmada.
I sense adonar-nos, la nostra proa es va encarar a la impressionant mola de pedra de 385 metres d'alçada formada per dos penyals espadats que amb la primera llum del dia semblaven dues torres gegants de quars en forma piramidal i que tal volta varen inspirar els mossàrabs si foren els que li donaren nom (del VITRUM llatí). Altres possibles orígens etimològics, un tema encara no tancat, podrien ser del llatí VETERANUS; si fos d'origen celta Vedrà podria voler dir "cavall" o també procedir de la divinitat fenícia Baal Bel: Baleran, Beleren.
Ens hi vàrem trobar davant experimentant el mateix que els nostres avantpassats i els primers viatgers que es rendiren a la solemnitat de la imatge, la fascinació, el magnetisme, la profunda pau que s'hi respirava. Un silenci ple ens acompanyava, el so de la natura, de l'equilibri, de l'harmonia: la simfonia de l'univers. Semblant experiència vaig experimentar la primera vegada que vaig visitar la basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona: la llum que deixen entrar els seus vitralls omple aquell espai gòtic de misteri i fascinació.
Aquesta és la música des Vedrà, la música que neix d'aquests penyals enfonsats, és la música que brota de l'anima: el silenci.
Un silenci que no deixa espai al pensament, no hi ha res més, estàs sol davant el misteri, davant la immensitat. Varen ser uns moments de profunda commoció, de vertadera contemplació, d'èxtasi.

Per això quan el tràfec quotidià ens angoixa, he descobert un petit secret que ara vull compartir amb vosaltres: tanc els ulls un instant i carreg a la memòria del cervell, com si fos un projector de diapositives, amb aquella imatge de matinada as Vedrà: L'efecte és immediat, la serenor d'aquell moment m'envaeix, la respiració es fa més profunda i, sense adonar-me'n, recuper l'equilibri.

Aquest, tal volta, és el viatge que busquen molts de viatgers que ens visiten buscant una altra illa, una illa plena de misteris i de màgia. Una illa que no entén de preses, que guarda gelosament el secret dels antics moradors.
Perquè "el vertader viatge de descobriment no consisteix en buscar nous paisatges sinó en mirar-los amb uns nous ulls " (Marcel Proust). Aquesta illa existeix, hi ha una altra illa, t'està esperant, descobreix-la amb una renovada mirada...