És un calurós matí d'estiu

Un relat de: Tiamat

És un calorós matí d'estiu. Ell seu plàcidament a la seva butaca, inventant noves cançons amb la seva melòdica veu. Mirant un ocell que s'ha aturat a la branca d'un arbre, li ve a la ment tot allò.. S'acomoda al seient; no té massa ganes de recordar-ho. L'ocell continua insistint amb la seva piuladissa, ara des de l'ampit de la finestra. Potser si hagués actuat d'una altra manera tot hauria acabat diferent.. Sacseja el cap. Es nega a pensar en tot el que va passar. L'ocellet ara dóna cops de bec al vidre, impedint que deixi de reflexionar-hi. La seva ment fuig del món real, per situar-se un cop més en el passat.. Però aixeca la vista, per mirar-la a ella i quedar-se on és. Estan els dos asseguts, un davant de l'altre, mirant la tassa de cafè que tenen entre les mans, fent dansar el líquid de dins. El silenci regna a la saleta, ni els insectes s'atreveixen a deixar-se endur pels corrents d'aire. Ella alça un moment la vista per posar-la sobre una fotografia vella que penja de la paret. Ell se n'adona, però es fa l'indiferent. L'ocell fa piruetes a la finestra, intentant captar l'atenció d'ambdós. Ella sospira, i es decideix a iniciar la conversa.
- Dídac...- ell aixeca la mirada al sentir pronunciar el seu nom. Els ulls es queden aturats en els d'ella.
- Què vols?- demana, amb una veu tremolosa que denota nerviosisme.
- Dídac, això no pot continuar així. Mira aquest ocell, mira'l bé. Estic convençuda que ens intenta dir alguna cosa, però ni tu ni jo som capaços d'interpretar el què. Què ens està passant?..- torna a baixar la mirada, amb un gest d'impotència una mica teatral, però és una actriu excel·lent.
En Dídac s'aclareix la veu, intentant que soni el més tranquil·litzador possible.
- Res petita, no ens passa res. Sols que no hem tingut mai la capacitat de parlar amb els ocells, ni la tindrem tampoc.
Ella se'l mira amb desdeny, pel to irònic que agafen les seves paraules quan vol evitar parlar del que és important.
- Escolta'm bé, no et capfiquis per coses que no ens incumbeixen, no val la pena..
La noia no sembla del tot convençuda.
- Però, i tot el que està passant fora d'aquesta saleta? Quant temps més estarem aquí tancats, fent moure la tassa de cafè? Un dia? Un mes? Un any? La resta de la nostra vida? I mentrestant, a fora, què passarà?
-Tranquil·la bonica.. - la talla ell - no tantes preguntes, siusplau, ja saps que les presses no duen enlloc. Saps prou bé perquè estem aquí dins, tu mateixa ho has dit, estem tancats. Per més ocells que volin per la finestra, intentant-nos comunicar alguna cosa, no podem sortir. Estem t-a-n-c-a-t-s, ho entens? Tancats. I no hi ha escapatòria. L'únic que podem fer és esperar a.. bé, tant és, ara ja no hi ha esperança gairebé. Quina fe hem de tenir amb els nostres quan fa tant de temps que ens tenen aquí abandonats? Des que.. que va passar allò, que no hi ha hagut cap mena d'intent per treure'ns, i nosaltres no podem fer res.. només seure, mirar com els ocells voletegen vora la finestra, i com el cafè dibuixa figures dins la tassa..
-No!! - crida ella, alçant-se exaltada, mentre comença a recitar un poema - "Segadors: la falç al puny, que ha arribat el mes de juny i les messes ja'n són rosses... Arreu i arran, colps de volant, que les garbes siguin grosses. Fés beguda, oh segador! Delit recobra, i cantant cançons d'amor retorna a l'obra. Força i gènit, volander, que tan sols el rem darrer mig dret s'aguanta... Saltant pel rostoll daurat, Blat segat, blat segat! I anhel la guatlla canta."
Els ulls brillants de la noia, intimiden l'home en certa manera, però amb un gest plàcid i assajat de la seva mà, intenta que aquesta s'assegui de nou. De totes maneres, ella continua dempeus.
- Ja n'hi ha prou, Ariadna. Seu, i deixa'm descansar..
Un somriure de repulsió es dibuixa als llavis d'ella.
- Descansar, descansar dius? Descansar de què? D'escoltar un maleït ocell que es burla de nosaltres, giravoltant per fora la finestra? De beure aquest cafè infecte que ens trobem cada dia al matí a la porta de l'habitació? D'això, vols descansar? Sí, jo també vull descansar, però d'aquesta existència. N'estic farta, no puc quedar-me més temps aquí asseguda mirant com el teu rostre s'omple d'arrugues i m'avisa que és un reflex del meu. Obriré la finestra, l'obriré com sigui i fugiré.
Ell mou el cap abandonant la noia dins la seva inconsciència. L'Ariadna respira afectada, amb un puny tancat, esperant la seva reacció, i en Dídac ho sap. Després d'uns instants silenciosos, se la mira, per dir-li:
- Ja ho vam provar això, fa temps.. al principi.. però.. vam estar mesos intentant-ho, empapant-nos de falses promeses, ja ho saps.. ara més val quedar-se aquí; en el fons, no és tan dolent, aquest cafè, i el cant dels ocells no cansa mai.
La repugnància emmarca el rostre de la noia. Sense respondre, es gira i, decidida, es dirigeix a la finestra. Posa la mà sobre la maneta, i envia una mirada a en Dídac, que la contempla amb un aire prepotent.
- No podràs, et dic..
L'Ariadna titubeja durant un segons, però agafa aire, convençuda que la finestra s'obrirà, i podrà encalçar amb les mans aquell ocell que, aturat a la branca d'un arbre, sembla que l'esperi. Dins seu, es repeteix una vegada i una altra: "sí que podré", mentre la veu d'en Dídac li ressona dins les orelles.
- Ens van abandonar.. estem tancats.. no podràs.. ja ho vam provar, no podràs..
Nota una pressió al cap que fa que aquest se li inclini enrere mentre tanca els ulls. Els cabells li cauen per l'esquena i sent com les puntes li freguen la cintura. "Sí que podré", es repeteix un cop més. Llavors, agafa amb força la maneta, i la fa baixar. Aquesta baixa.. Prem cap enfora, per obrir la finestra. Però no pot. L'estira cap a ella, la torna a prémer, així una vegada i una altra, cada vegada amb més ràbia i amb més fúria. Acaba colpejant el vidre amb el puny, dóna cops tant forts que l'ocell s'espanta i fuig volant. I la finestra no cedeix. Finalment, deixa la maneta, i es deixa relliscar fins al terra. No s'atreveix a mirar en Dídac, sap que aquest no fa altra cosa que esperar que ella alci els ulls. Al cap d'una estona, sent com l'home s'aixeca, i deixant la seva tassa sobre la tauleta, se li acosta per posar-li una mà sobre l'espatlla. Li acarona els cabells, i l'agafa de la mà, ajudant-la a alçar-se. Ella es deixa portar, amb el cap abaixat. La duu fins la seva butaca, i ella s'hi deixa caure, sense esma. Agafa la seva tassa, i se l'acosta a la boca. El cafè li frega els llavis, que s'aparten al notar el líquid, ja fred. Mira aquell suc, que se li presenta feixuc, en fa un glop, i sent com s'escola per dins el seu coll. Llavors sent la veu d'en Dídac a la seva orella:
- Veus.. estem tancats, ens han abandonat..






Quan en Dídac es va aixecar, l'endemà al matí, va veure els vidres de la finestra trencats. A fora, la tassa de cafè. I l'Ariadna no hi era.

Comentaris

  • Tancats i derrotats[Ofensiu]
    Avet_blau | 22-07-2008 | Valoració: 10

    Quantes vides tancades darrere de finestres, que no estan tan "blindades" com sembla.

    Quanta oblit i resignació,
    darrera els vidres de l' incomprenssió .

    Quanta derrota devant egoismes i envejes.

    i la finestre ...es oberta .

    Avet

  • És un calurós matí d'estiu[Ofensiu]
    foster | 01-07-2005

    És un bon relat, intrigant, gens obvi i, especialment, gens "graciós", que sembla ser que ara és el que els cal als bons relats. Crec que potser una mica més de descripció dels personatges li donaria més cos, més volum, la qual cosa ens els aproparia ajudant-nos a viure amb més intensitat la seva especial experiència.

    salutacions
    foster

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1499 Comentaris

679883 Lectures

Valoració de l'autor: 8.87

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.