És quan llegeixo que hi veig clar - Lectura 4

Hi havia dos germans que venien a esperar els seus pares al bar, sortint de l'escola. Sovint jugàvem al parxís ells i jo, trac-trac amb el dau. El gran dels germans es deia Carles i duia els cabells tallats com un raspall de les sabates i el petit es deia Marc i duia una clenxa perfecta. Eren molt diferents de la resta de nens del poble, perquè el seu pare era un antiquari una mica engalipador i la seva mare era francesa. Com que sempre els feien esperar molt, els nanos s'asseien a la taula de més a la vora de la finestra i, si jo no tenia temps de jugar amb ells al parxís, entraven a la cuina a parlar amb la Matilde, anaven al pati a veure feinejar el Joaquim o es posaven altra vegada vora la finestra, ara a comptar cotxes. El petit comptava els de colors freds i el gran, que portava ulleres bastant gruixudes de pasta, comptava els de colors càlids. Sovint discutien per si un color era fred o càlid, llavors ho havia de decidir jo. Un dia, de fet el dia que tant jo com el Joaquim recordarem sempre, els nens esperaven feia molta estona, ja havíem jugat no sé quantes partides de parxís, havien entrat a la cuina,havien sortit al pati, havien comptat cotxes i havíem tornat a jugar al parxís, però a mesura que passaven les hores, les cares se'ls anaven tornant sorrudes, se sentien abandonats. Finalment va arribar el pare -un home d'aquells que es pensen que seran sempre joves, que masteguen xiclet, tenen els ulls clars i van amb pantalons beix de pinces-, per ò venia sol i amb el pentinat desfet. Els va dir, no podent dissimular el seu nerviosisme, que la mama havia hagut de marxar de pressa, que passaria un temps, molt temps, amb l'àvia a Chamonix, perquè la pobra iaia, la mémé, havia caigut malalta. El Marc es va posar a plorar, però el seu germà gran, el Carles, li va eixugar les llàgrimes amb la mà i li va dir que no fos tan ploramiques. Llavors el pare dels nens va entrar a la cuina i els dos batents es van tancar, es van tornar a obrir i finalment van quedar quiets. El Joaquim va entrar darrere seu i es va tornar a produir aquell moviment de porta. Jo vaig desar el tauler de parxís i les fitxes damunt la taula-despatx de sota l'escala i vaig sentir aquell home que gemegava is emblava que volia plorar i tot. Va ser la darrera vegada que vaig jugar amb aquells nens al parxís. El cert és que van passar els anys i quasi els havia arribat a oblidar.

---

A quina obra pertany aquest fragment?
·Kafka a la platja de Haruki Murakami
·Mil cretins de Quim Monzó
·Desfent el nus del mocador de Ramon Erra