És quan llegeixo que hi veig clar - Lectura 2

Torno a contemplar l'Antònia: bracets prims, ulleres violàcies sota els ulls, moviments lents, temorosos, com si ja tingués un peu fora d'aquest món. Està xunga, la pobra. Em pregunto com pot ser que no s'adoni de la fila que fa. Si sembla sortida d'un camp de concentració o d'un país tercermundista...I el que és pitjor és que ja s'hi quedarà sempre, així.
Perquè salta a la vista que aquesta és de les que no se'n surten. Amb raó diu en Robert que els mitjans de comunicació i els metges amollen molta informació sobre les morts per anorèxia, quan gairebé són més malestrellades aquest terç de pacients amb la malaltia cronificada i que, a més de perdre la salut, ho esgarrien tot. La feina, diu en Robert, perquè a veure en quin lloc de treball li aguanten a algú que falti un dia sí i l'altre també per culpa de les xacres constants; a més, una anorèctica està molt més interessada en el control del pes que en qualsevol altre tema; i, és clar, el treball no és una excepció. Ho sé per experiència: el menjar, el pes, el control de la gana..., t'agafa tant d'espai al coco que la resta se'n va en orris. I també perden els amors, diu en Robert. Perquè a ningú no li agrada tenir al costat un esquelet només entossudit a continuar-ho sent. Tot i que jo no vaig perdre en Ricky per l'anorèxia sinó pels meus palpissos. ¿O no va ser per aquesta raó? I diu en Robert que acaben perdent els amics, perquè cada vegada tenen un món més esquifit o cada cop més cucs per fer front al món exterior. No puc dir que a mi no m'hagi començat a passar perquè no faig ni un esforç per conservar els col·legues; fins i tot crec que he perdut la Clàudia...

---

A quina obra pertany aquest fragment?

·Bitllet d'anada i tornada de Gemma Lienas
·El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo
·Madame Bovary de Gustave Flaubert